Suplement

Ets i uts

Mesures antigues (II) de longitud i superfície

CNL Osona
25 d'agost de 2020

El 1791 el metre va ser definit per l’Acadèmia Francesa de les Ciències com la deumilionèsima part del quadrant d’un meridià terrestre. El nom, el va introduir en italià un segle abans, el 1675, el científic Tito Livio Burattini, que va canviar la mesura universal, proposada pel filòsof anglès John Wilkins el 1668, pel nom de metro cattolico. Tot això ho diem perquè sembla que el metre ha existit sempre, però en altres èpoques la longitud es mesurava diferentment.
A Catalunya antigament hi havia altres mesures de la longitud. Eren molts usades el pam (19,43 cm), el peu (25,93 cm), la vara (uns 77,72 cm) o la cana (més o menys 1,555 m). Cal dir que la primera encara és viva i en mantenim força fraseologia: anar a pams vol dir ‘fer o dir les coses detalladament’ i deixar algú amb un pam de nas és ‘fer que algú no aconsegueixi el que creia que aconseguiria’.
D’altra banda, de superfície, hi havia la mujada (4.896,5 m2), la vessana corrent (2.187,4 m2) o el jornal (molt variable segons la zona i és el que es podia llaurar en un sol dia). També s’emprava la cana quadrada (2,438 m2) i la quartera (uns 3.868,84 m2).
I és que ja ho diu la dita per recomanar moderació: «En tot hi ha d’haver mesura» o també «Entre poc i massa, la mesura passa».

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *