Suplement

Economia

  • Compartir

Mida estancada

Joan Carles Arredondo
23 de desembre de 2021

En el món empresarial la mida importa. Importava en el passat i importarà en el futur. Però la mida de les empreses a Catalunya està estancada i això comporta un perjudici en termes de productivitat, en termes d’innovació, en termes d’exportació, en termes, en definitiva, de competitivitat. Aquesta màxima és repetida, però no sempre complerta. La setmana passada, la patronal de la petita i mitjana empresa Pimec va presentar els resultats de l’estudi sobre l’evolució de la dimensió de les empreses entre començament de segle i fins al 2019, i el recorregut d’aquests primers vint anys del segle XXI no ofereix un canvi prou rellevant.

De fet, a Catalunya el nombre d’empreses amb més de 250 treballadors, que és la mida en la qual es pot començar a parlar d’una gran empresa, no arriba a una de cada 100. Un 99,2% de les empreses són petites o mitjanes, amb una proporció més decantada cap a les microempreses –fins a 10 treballadors–, que representen un 73% del total. És cert que la tendència canvia força quan s’analitza específicament el sector manufacturer. En aquest cas, les grans empreses ja arriben al 32% del total, però el cas és que la tendència en aquests àmbits industrials és que el nombre de societats vinculades a aquest sector està baixant, perquè creix la productivitat i s’estan externalitzant serveis.

Tot i que no és cap novetat, convé retenir en la memòria que com més dimensió, més competitivitat, més rendibilitat, més capacitat d’afrontar reptes i més generació d’ocupació tenen les empreses. Així ho defensava el secretari general de la patronal, Josep Ginesta. Les dades assenyalen com les grans empreses, que representen un 1% del total, generen un 41% del valor afegit brut a Catalunya, en contrast amb el 27% que generen les microempreses, tot i representar un 75% del teixit empresarial. De les pimes, un 23% innova, mentre que entre les grans ho fa la meitat.
Que el teixit empresarial sigui majoritàriament d’empreses petites no ha de ser sorprenent. Ho és a Catalunya, i ho és a tot Europa (encara que en menor mesura). A més, tota empresa és petita quan fa els primers passos. Però seria convenient que hi hagués més ambició generalitzada per passar de microempresa a petita empresa, de petita a mitjana i de mitjana a gran. Perquè més eficiència significa més rendibilitat i més rendibilitat més capacitat per invertir, per crear ocupació i per tenir més beneficis.
Aquesta ambició no ha de provenir únicament de l’empresariat. Convé, per exemple, que els marcs normatius afavorissin la transició i, en aquest sentit, el camí no sempre és planer. Les regulacions són superiors per a empreses grans, de manera que per estalviar entrebancs regulatoris, no són poques les empreses que opten per crear una segona societat i no fer el salt en una sola empresa.

Però de la mateixa manera que no seria just atribuir únicament al sector empresarial l’escassa predisposició a guanyar dimensió, també ho seria responsabilitzar-ne només l’administració. A Catalunya, encara perdura la tendència que l’empresariat té més voluntat de ser propietari que no pas de ser soci. Modest Guinjoan, autor de l’estudi, considera que hi ha una predisposició a conservar la propietat, encara que sigui petita, en comptes d’una predisposició a facilitar fusions, a comprar altres empreses, a compartir la propietat, a acceptar el control de nous socis.
Hi ha poca capacitat de fer els passos per guanyar la mida i és probable que aquesta sigui una part de l’explicació d’una de les conclusions més rellevants de l’informe de Pimec: les vendes i el valor afegit brut que aporten les empreses és més elevat que el de fa vint anys en termes nominals (és a dir, si es fa la comparació sense comptar els creixements de cost de la vida en tots els anys transcorreguts). Però si la comparació s’estableix en termes reals, no es produeix aquest creixement. Hi ha influït, per descomptat, que tots dos paràmetres van caure de manera dràstica els anys de la crisi financera i encara no s’han arribat a restablir.

Les conclusions sobre la mida de les empreses es mantenen estables des de fa anys. Potser massa anys, perquè si és una qüestió d’actitud de les propietats de les empreses no sembla que s’estiguin fent passos ferms per canviar aquesta cultura. I si és una qüestió que els entrebancs de l’Estat per fomentar el creixement són massa intensos, s’està imposant una necessitat de canviar l’estratègia. Amb empreses que aportessin més valor, la roda econòmica giraria més greixada, amb més innovació, més productivitat, més generació de llocs de treball i, finalment, més ingressos en impostos per a una millor redistribució. Les bases del debat estan posades. És el moment de posar-se mans a l’obra.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *