Suplement

L'entrevista

Miquel Cubeles: “La nostra tasca no és com la dels missioners que anaven a convertir”

Jordi Vilarrodà
22 de febrer de 2019

Hi ha una altra Església que no és visible i no és notícia per escàndols. La que representa gent com Miquel Cubeles (Favara de Matarranya, 1956), germà marista, que des de fa tres anys impulsa al Líban una iniciativa per acollir infants refugiats, procedents sobretot de la guerra de Síria. El projecte Fratelli atén i educa avui 700 nens i joves que són en una mena de llimbs legals. La nineta dels seus ulls, el projecte Fratelli, neix de la col·laboració del seu orde, els maristes, amb un altre, els salesians. Tots dos amb les ganes de tapar un buit entre els refugiats que han arribat per milers i milers a un país que no sap com acollir-ne tants.

“Amb Crist cap a les perifèries”. Li sona aquest lema?
I tant! L’any 2015 el vam agafar com a lema de la Pasqua. Els Germans Maristes estàvem preparant el nostre bicentenari, i aquell era l’any de la missió, el que ens convidava a estar més a prop dels infants i joves necessitats. Ho vaig agafar com un repte personal.

Vostè ja venia d’aquest món, no li devia venir gens de nou…
Sí, estava al Raval amb joves immigrants, els mena [menors estrangers no acompanyats]. He treballat amb pisos d’acollida, centre oberts, i fins i tot n’he acollit a casa. Per això aquesta va ser una crida fonamental: el sant pare ens convidava a sortir de la zona de confort, a caminar cap a les perifèries, allà on la vida humana està més degradada. No per la manca d’Evangeli, per anar a convertir al cristianisme, sinó allà on cal promoure els drets humans. Aquell dia de Pasqua vaig mirar la nostra web…

Què hi havia, que li va cridar l’atenció?
Buscava el missatge de la Pasqua i vaig trobar una carta del nostre superior general, el dels maristes, i del superior dels salesians llançant la idea de Fratelli. Un projecte conjunt al Líban amb els desplaçats de la guerra de Síria. Vaig dir “que bé!”, sentia un orgull institucional, però en aquell moment tenia la mare malalta amb Alzheimer i el meu pare havia mort. Just en aquell moment estava amb ella, i pensava que no podia marxar mentre ella hi fos. Al cap d’una setmana, justament el dia que ella complia anys, em truca el superior general de la nostra congregació. I em diu que ha pensat en mi per al projecte Fratelli!

El va posar en un dilema?
Vaig mirar la mare. I vaig pensar en aquell moment que hi podia anar perquè ella m’ho hauria deixat fer. Els pares m’havien donat suport i van fer tots els esforços que calia quan vaig dir que volia ser germà marista. Després de parlar-ne amb els meus germans… cap al Líban! Era el mes de juliol, la primera vegada. El setembre de 2015, ja vaig tornar per establir-m’hi, amb un germà de La Salle.

Projectes compartits per dues congregacions diferents. És poc habitual, oi?
Tradicionalment, els maristes i els salesians rivalitzàvem o ens repartíem: si vosaltres aneu aquí, nosaltres anem allà. En canvi, aquí era diferent. Som germans, podem treballar junts com a signe de comunió. I separats, potser no podríem fer això perquè les forces, avui, són les que són.

Fratelli, vol dir germans en italià. Quan el papa Francesc s’adreça a la gent diu fratelli e sorelle, és a dir, germans i germanes…
Va ser un nom tan ben trobat! Ha arrelat molt. Hi ha nens que no saben com em dic i em criden: “Eh, fratelli!” Els educadors i educadores que tenim ara solen venir de formació francòfona i parlen sempre de frère, germà, com a tractament de respecte. Hem d’intentar que no sigui només la paraula, sinó que em reconeguin realment com a germà.

Quina és la realitat del Líban respecte als desplaçats que han fugit de la guerra de Síria?
Nosaltres, els maristes, tenim presència al Líban de fa molts anys. Hi tenim dues grans escoles, una de les quals amb 2.700 alumnes. Però vostè dirà: i si ja hi són, per què hi ha d’anar el germà Miquel? Doncs primer, perquè hi ha una crisi humanitària molt gran.

I no la poden atendre els maristes libanesos? Han d’anar-hi un català i un mexicà?
Els libanesos no han tingut gaires bones experiències amb Síria. Després de la guerra del Líban, els van ocupar durant molts anys. Quasi totes les famílies libaneses han tingut experiències negatives amb els sirians. Que ara vagin al seu país és evident que es tracta d’una necessitat. Però costa de dir: “A tu que em vas fer la guerra, jo t’he acollit.” A les nostres escoles, hi van libanesos de classe mitjana-alta, i els germans d’allà es van espantar una mica amb el projecte. Quan vam arribar allà, nosaltres no ho sabíem, això.

Una bona immersió en la realitat…
Jo m’ho agafava com un repte més: encara tens capacitat, i mentre puguis, treballaràs. Pensi que no sabia res d’àrab, però no em feia por, ja veia que amb el meu francès em defensaria. A l’arribada, ens vam quedar un mes acollits en una escola de La Salle, i després vam llogar un apartament. De 30 metres quadrats, i als afores de Beirut. Des d’allà, ens desplaçàvem a conèixer projectes, a veure realitats… allà on no hi hagi ningú, allà anirem. Sempre amb els refugiats.

Tenien ajut de l’administració libanesa?
La primera vegada que vam anar a veure un alt càrrec d’ensenyament, ens va dir: “Amb els sirians, no cal que hi feu res.” I jo em preguntava com podia dir-ho, si n’hi havia mig milió al Líban. Però ell comptava que amb els ajuts de l’ONU o de l’Unicef tindria suport econòmic per escolaritzar-los. Va ser l’any que començava la gran afluència cap a Europa, i pensaven que era millor pagar perquè se’n quedessin uns quants al Líban que no provocar que en marxessin més. Al govern libanès li interessava, en certa manera, perquè cobrava a tant per persona. Però els que hi van arribar a partir de 2011 no tenien cap regularització, ni permís de residència, excepte l’acreditació que els podia donar l’Acnur, l’agència de l’ONU per als refugiats. En cap cas es podien considerar libanesos. Per això es va crear una associació, presidida per un germà libanès. Necessitàvem aquesta estructura perquè ens poguessin ajudar com a organització local.

També s’han hagut de buscar l’escola?
Sortosament, també vam trobar l’edifici d’una escola marista, a dos quilòmetres de Saida (Sidó), que l’any 1985, en la guerra del Líban, va ser bombardejada i saquejada. Hi havia hagut una caserna militar, fins i tot. Però tenia una estructura que es podia recuperar, i era en una zona al voltant de la qual hi havia molts nens sense escolaritzar en camps de refugiats en shelters, com en diuen. No són tendes de campanya, com a la vall de la Bekaa, però sí construccions molt malmeses.

Quin tipus de formació els ofereixen?
La primera necessitat és viure en algun lloc. D’això, però, no ens n’ocupem nosaltres. El primer que vam fer va ser acollir els nens que estaven fora dels sistema escolar i muntar un programa bàsic d’educació per ensenyar a llegir i escriure, i matemàtiques, a més de suport psicosocial. I sobretot, ensenyar-los a ser feliços, que vinguin allà contents. Paral·lelament, treballem també amb els pares. I l’objectiu és que acabin entrant al sistema escolar oficial, a través d’un examen que al Líban ja està regulat per veure quin nivell tenen i a quin curs s’integren. Inserir-los al sistema educatiu, però, no vol dir que puguin quedar-se al Líban. Tot això és per a infants a partir de 6 anys. Per tant, vam veure que hi havia una necessitat de preescolar, dels més petits. Els nens de 3 a 5 anys viuen en espais molt insalubres, sense llocs per jugar, en ambients d’agressivitat… i aquesta edat és molt important.

“La gent ens reconeix com a cristians, saben que ho som i ho accepten”

O sigui, que també fan preescolar…
Ja hi tenim 325 nens. Pensi que els pares no els van a deixar a l’escola amb cotxe. Hi ha un sistema de transport amb autobusos, alguns de molt vells, però no és regular. Per això hem organitzat també un sistema amb camionetes i cotxes. Sap com comença el meu dia a dia? Faig la pregària, esmorzo una mica i començo un torn de transport. Anem a buscar els nens, amb una educadora. Els pares, a vegades els acompanyen i a vegades no. Pensi que allà he vist els nens més autònoms del món! Seran resilients per força…

I els joves, com aquells amb els quals vostè treballava quan era aquí?
Ara el govern ens ha proposat fer un programa bàsic per a nois i noies de 14 a 24 anys. El vam començar abans de venir jo aquí. Ja tinc pressa per tornar i assegurar-me que tot va bé. Ah, i també amb mares, dones adultes. Aquí no importa tant el que fan com el mateix fet de socialitzar-se. Algunes ONG ens van ajudant amb els diferents programes.

Imagino que bona part dels infants que atenen són de religió musulmana. Que siguin vostè de congregacions catòliques, és un problema?
No una bona part, tots! Bé, tenim un programa destinat als cristians d’origen iraquià, a la vora de Beirut. Per a ells, la fe és molt important. Van haver de marxar de l’Iraq justament perquè eren cristians. Però a l’altre projecte, el de Saida, tots són musulmans. La nostra feina no és com la dels missioners antics, que anaven a batejar. Primerament, perquè som religiosos, però no som capellans. Som germans: anem a treballar pels drets humans, per la igualtat i la dignitat de les persones. La gent ens reconeix com a cristians: saben que ho som i ho accepten. L’altre dia vaig veure un dibuix d’una nena que havia dibuixat juntes la mitja lluna musulmana i la creu. Allà venen alguns antics alumnes i n’hi ha que encara fan trobades… qui lidera això és un musulmà. Ja en aquell temps, hi havia el 50% d’alumnes que eren musulmans.

Les famílies dels joves que acullen volen quedar-se al Líban o tenen el somni d’anar cap a Europa, com han fet tants altres refugiats del seu país?
En principi, el que voldrien fer és tornar al seu país. Els que s’han quedat són els més pobres. Però no poden tornar perquè no tenen res: no hi ha seguretat, no poden posar en risc les seves famílies. Fa poc vaig estat a Alep: és dantesc, és el que hem vist en imatges de la Segona Guerra Mundial, està tota la ciutat arrasada! Els del món rural, potser són els que es podran començar a recuperar. S’ha de reconstruir tot un país… i no comptaran amb ells, vindran empreses d’allà on sigui. Els que es van enriquir venent armes intentaran enriquir-se ara amb la reconstrucció. D’altra banda, és evident que la gent no som pàgines en blanc: hi haurà historials personals de tot. Els que van marxar estaven contra el règim de Síria, i si aquest règim continua essent el que és, qui els assegura que no es trobaran amb represàlies o que els homes no seran cridats a files per l’exèrcit? És molt complicat tornar, però quedar-se, també, perquè continuaran essent uns sirians al Líban.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *