Suplement

Reportatge

Montserrat Roig i la ciutat inacabada

Llorenç Soldevila
25 de novembre de 2018

Filla de la Dreta de l’Eixample, sempre va anar a la percaça de la ciutat ideal: “La ciutat que jo busco potser no ha existit mai, o potser sí, i aleshores és un desgavell de sons que no sentim, de fantasmes que no veiem.”  Deia que les ciutats eren com una pell… Tanmateix, dues ciutats van marcar-li la vida: Barcelona i Sant Petersburg. Presidides per dues agulles la del Tibidabo i la daurada de l’Almirallat: “Al final del meu carrer hi ha una muntanya que veig cada dia. Va desaparèixer l’agulla daurada de l’Almirallat, que assenyalava, desafiant, el cel de Leningrad.”

El paisatge quotidià de la infantesa la va marcar profundament: “Jo vaig néixer a la dreta de l’Eixample, quan al meu carrer encara hi havia llambordes, i els plàtans eren d’un verd lluent i esponjat.” I les impressions que en servava amb els anys eren d’un detallisme precís, dominat pels sentits: “Pels celoberts s’alçaven les olors de totes les cuines —col bullida, peix fregit, brou a l’hivern… Em vaig acostumar a les espieres modernistes, als sostres estucats, a la peça de ferro treballat per a treure el fang, als dracs de les baranes.” I els tipus humans que la voltaven van facilitar-li perfils que immortalitzà a les seves novel·les: “Era un barri ple de senyores Miralpeix, un dels personatges que més m’estimo, i que no hi ha manera que se’m mori. Potser perquè el senyoriu, encara que vagi canviant de llenguatge i de formes, és etern.” Per això, ja en la maduresa dels quaranta anys, podia exclamar: “La meva ciutat va començar en un univers clos on les paraules no podien volar. Per a escriure ens hem de sen­tir, alguna vegada, expulsats. I la ciutat actual, com to­tes les ciutats actuals, expulsen els qui la narren. I això és bo: perquè hi retornes després, d’una altra manera. Aleshores sí, aleshores pots construir una ciutat, diferent i semblant a la vida, que és la ciutat literària. Una ciutat inacabada, com inacabades són totes les geografies literàries que han estat fetes de memòria i oblit.”

Dos homes sembla que foren decisius en la seva iniciació d’escriptora: el seu pare i l’amic de l’ànima Papitu, Benet i Jornet. Així deia de tots dos que: “Els primers contes els escrivia perquè el meu pare veiés que jo existia i la primera novel·la perquè tu em tinguessis en consideració.” Els primers contes els creà al bar de la facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, “un local tancat, ple de fum i que feia olor de salsitxes de Frankfurt.” La seva autèntica universitat, però, passà per altres topants. A l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, a la Cúpula del Coliseum, hi tractà intel·lectuals que la marcaren ideològicament: Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat i Salvador Espriu que li va aconsellar que “l’honestedat davant un full en blanc era el principi de tot.” Després, vingué l’assistència als cursos dels Estudis Universitaris Catalans amb la trobada de Joaquim Molas (“puc dir que tot allò que he après quant a mètode, ciència i rigor ho he après amb ell”) i Benet i Jornet (“He escrit. Sí, Josep M., he escrit. I penso fer-ho tota la vida…”)

Degué ser aquell ambient universitari en lluita, sense silenci, amb “una vèrbola incessant, eixordadissa d’eslògans, discussions interminables, corredisses, ganes d’aprendre i una mica d’innocència” i la ciutat sorollosa i inharmònica per on es movia que, més endavant, la portaren a afirmar:  “Sempre he envejat els escriptors que han nascut al món de les paraules davant l’espectacle, sorprenent, canviant, immens de la natura. És la màgia del desordre natural davant el rígid ordre humà de les ciutats. Perquè quan triem l’ofici d’escriure triem, també, la soledat. I aquesta és difícil de sentir en un espai urbà.” Motiu pel qual, molt probablement, llevat de  les dues primeres, Molta roba i poc sabó i Ramona adéu enllestides a Barcelona, la majoria de les seves obres foren enllestides a llocs on trobava la tranquil·litat: El temps de les cireres (Moià), L’hora violeta (Formentera, Caldes, Arsèguel i Canet de Mar), L’òpera quotidiana (Canet de Mar), El cant de la joventut (Lles de Cerdanya) i La veu melodiosa (Olot, Fornells i Barcelona).

El 1976, mentre era a Arsèguel, escrivia Els catalans als camps nazis. Un llibre que començà com un encàrrec de no res per part de Josep Benet i que la va anar colonitzant fins al punt de dir en l’encapçalament del paorós testimoni de centenars de supervivents: “Menjo, m’adormo amb vosaltres allà… sento els crits dels SS, els cops, els lladrucs dels gossos…, sento l’olor de podrimener, l’olor de la fumera que s’escapa dels forns crematoris… amb els ulls oberts, continuo vivint en un mal son sens fi!”

El 1980, anà a Leningrad. Hi descobrí, si encara calia, la paradoxa entre la teoria i la praxi política. Ella, militant del PSUC, ja avisava: “Si espereu llegir un llibre sobre el paradís soviètic, deixeu-ho córrer, no continueu. Si busqueu les reflexions d’un intel·lectual desencisada sobre les traïcions de l’URSS, també.” De primer en sortí Mi viaje al bloqueo, un encàrrec polític, ideològic. Després, vingué el llibre apassionat i apassionant que és L’agulla daurada. Traspua el seu enamorament per la ciutat màrtir, la ciutat dels seus admirats Puxkin i Dostoievski. Asseguda en un banc de la Plaça de les Arts davant l’estàtua del primer arribà a la conclusió que era un “home de pensament madur i sentiments adolescents, era com tots els grans poetes que sobreviuen per conservar el seu jo”. Era, segons el biògraf Troyat, “el més pur de tots els realistes russos.” Dostoievski, en canvi, evocat pels carrerons dels 43 habitatges que tingué a la ciutat, era l’escriptor pastat “com si la infelicitat de la vida l’aboqués a l’art.” L’art que segons Roig “només és perillós quan emociona”.

A Leningrad, hi va tornar diverses vegades i, fins i tot, va anar a classes de rus a Barcelona. Va viatjar a Geòrgia, Ucraïna, Estònia, Moscou, Armènia i conegué Erevan, el 1985, d’on sortiria l’astrònom que ensenyaria a l’Espardenya, el protagonista de La veu melodiosa, la raó de les estrelles i li parlaria del món Ararat. El 1974 havia estat de lectora a Bristol, el 1982, a Cuba, i el 1990, arribà la llarga estada a Arizona, on el càncer l’anà a trobar de nou.

Quan s’hostatjava al Balneari Prat de Caldes de Malavella, ocupava el saló Lila, a la planta baixa amb tres grans i generosos finestrals. Veia el jardí i la plaça del poble alhora, i entre bambolines, en l’anonimat, la vida li passava per davant. Al jardí, precisament, asseguda en un trapezi de dues cadires, rumiarà el títol del nou llibre, per consell de l’amic i mentor Josep Maria Castellet, de ressons inconfusiblement cinematogràfics: Digues que m’estimes encara que sigui mentida, li demana Vienna a Johnny Guitar. El llibre l’enllestí i el datà al balneari un any abans que el càncer se l’emportés.

L’assignatura pendent, la de dedicar-se al teatre, tot havia començat fent un paper secundari a la Primera història d’Esther espriuana, l’aprovà quan pocs mesos abans de morir pogué veure representada La reivindicació de la senyora Clito Mestres al Romea, d’un sol personatge, que protagonitzà la seva germana Glòria. Una burgesa barcelonina de mitjana edat en la qual es fonien Electra i Clitemnestra.

Dues ciutats. El seu millor record era “a Leningrad, una nit blanca”. I el de Barcelona, quan acabà vivint el carrer Bailèn 41 i el temps havia passat inexorable, Natàlia, la protagonista d’El temps de les cireres, “descobreix, en tornar a Barcelona després de dotze anys, que el llimoner ha desaparegut. I, si el llimoner ha desaparegut, també s’ha esvanit la infantesa.” Roig mateixa constatava que els jardins “van desaparèixer i hi van construir uns magatzems tapats, el sostre dels quals quedava a la mateixa alçada que el meu pati. Ja no hi avia fullaraca, ni baladres, ni el llimoner, sinó claraboies encerclades de quitrà.”

Bailèn, Sepúlveda, la Floresta i, finalment, de nou el carrer Bailèn. Quatre números de carrer separaven aquest espai de desencís d’aquell, el pis dels pares, en què “els meus somnis sempre s’esdevenien al mateix escenari: al pati interior de la casa familiar. Podia afirmar: “Voltada de cases altes, sota l’indefectible pedaç de cel blau, m’hi sentia protegida. Els somnis eren harmònics, tot s’aturava, tot era etern.”

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *