Suplement

L'entrevista

Neus Tomàs: “El procés com el teníem entès, crec que s’ha acabat”

Natàlia Peix
5 de juliol de 2020

Sis periodistes de sis mitjans diferents –Neus Tomàs (eldiario.es), Ferran Casas (NacióDigital), Odei A.-Etxearte (VilaWeb), Marc Martínez Amat (RAC1), Roger Mateos (Agència Efe) i Gerard Pruna (Ara)– publicaven la tardor passada Tota la veritat (Ara Llibres). Dos anys d’investigació compartida van donar com a resultat una crònica periodística dels mesos clau del procés, entre el setembre de 2016 i el maig de 2018. El  relat d’uns fets que continuen marcant la política catalana.

Les tensions actuals entre JxCat i ERC, socis de govern a Catalunya, enllacen amb com van arribar, dins de la coalició Junts pel Sí, a l’1-O i al 27-O?
Les tensions actuals expliquen que hi ha una herència no resolta que deriva de l’1-O, i que fins i tot ha anat a més. Al llibre relatem els mesos previs a l’1-O i les setmanes posteriors, i una de les conclusions a les quals arribem és que hi havia pla fins al referèndum però no per a l’endemà. I ara mateix continua sent una pregunta no resolta: ERC i JxCat governen junts, però no coincideixen en quina és l’estratègia a seguir. Ho veiem respecte a la relació amb el govern de Pedro Sánchez o en quines han de ser les prioritats a l’executiu català.

La pandèmia de Covid-19 ha introduït noves variables en la relació entre els principals actors independentistes?
Ha introduït variables noves i ha condicionat els equilibris en el món independentista, i també les estratègies. El president Torra va donar per liquidada la legislatura abans de la pandèmia, es va comprometre a anunciar la data de les eleccions quan s’aprovessin els nous pressupostos. Quan arriba la pandèmia, Torra l’assumeix d’una manera personalista, i intenta explotar un vessant desconegut en el seu cas, el de gestor, polemitzant amb el govern central, i amb un protagonisme que no havia tingut en tota la legislatura. Paral·lelament d’ERC en depenen els departaments de Salut i de Treball i Afers Socials, i hi ha hagut tensions amb presidència. Més enllà de la gestió, crec que Torra amb la pandèmia ha guanyat temps políticament.

La resolució del Tribunal Suprem sobre la inhabilitació de Quim Torra té data, el 17 de setembre, i es preveuen eleccions en els mesos posteriors. Serviran de desllorigador?
Jo crec que la política catalana ha demostrat que el que pot empitjorar sempre empitjora. Les enquestes són encara molt favorables a Esquerra, que en el millor dels seus somnis pot triar amb qui governar. El que passa és que JxCat ha demostrat una fortalesa electoral que les enquestes no havien detectat. En el cas de JxCat també és important el candidat. En el cas d’ERC, que ja està decidit que serà Pere Aragonès, és menys important perquè el que tenen fort és la marca, i en canvi JxCat i l’espai postconvergent amb el PDeCAT i la Crida han de decidir com s’acaben de configurar. No és el mateix un candidat amb perfil més de gestió com Damià Calvet, que ha demanat primàries, que algú com el conseller Jordi Puigneró o, si la deixessin, Laura Borràs. I si volen tornar a governar junts, haurien de dir-se les coses a la cara i proposar-se d’anar més a l’una.

El procés ha mort?
El procés com el teníem entès, crec que s’ha acabat. No s’ha acabat l’anhel d’una part important de la societat catalana de voler aspirar a un estat independent, però els successos de la tardor de 2017 van demostrar que ni era tan fàcil ni podia ser tan ràpid. El cert és que ara ja ningú posa data, ja ningú té pressa i també ha canviat el paper de les entitats.

El llibre Tota la veritat evidencia el pes del factor humà i de les estratègies de partit en les decisions preses pels dirigents independentistes l’any 2017. La relació entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras va ser determinant?
És força determinant, perquè són dos lideratges molt forts dins dels respectius partits, i amb un ascendent que va més enllà. Ells dos van intentar portar-se bé, però hi havia una desconfiança que es va contagiar als seus equips i a les direccions dels partits que ho va complicar molt tot. De fet, si es fa el referèndum segurament és perquè s’acaba externalitzant l’organització. Sense el govern no s’hauria fet, però només amb el govern tampoc hauria sortit.

Tornant a les circumstàncies personals, també marquen la decisió dels membres del govern entre marxar a l’exili o comparèixer davant de la justícia espanyola. La trobada d’alguns consellers al pàrquing d’un establiment del Vallès amb la maleta feta, però que finalment s’acaben quedant, n’és l’exemple més clar.
Sí, és la imatge del pàrquing del Decathlon. Jo crec que hi ha components humans que expliquen decisions polítiques. A vegades veiem els polítics com persones que viuen en un altre món, però al final són persones que tenen pares grans, fills petits, família, i tot això l’octubre de 2017 va pesar en moltes decisions personals. També hi havia condicionants polítics. Carles Puigdemont l’opció de l’exili la considerava molt abans, i en canvi Oriol Junqueras sempre havia tingut clar que es quedaria passés el que passés. Entre aquestes dues posicions tan fermes i decidides des del començament, hi ha dirigents d’un partit o de l’altre que prenen les decisions independentment del que hagin fet Puigdemont o Junqueras.

El govern català va explicar l’objectiu real de la convocatòria de l’1-O?
Volien que hi hagués una votació. El que difereix entre el discurs públic i el que passava a dins és que estaven convençuts que la votació permetria obrir una negociació amb el govern de l’Estat, i pensaven, a més, que hi podria haver algun tipus de suport extern, que mai hi va ser. Comptaven que l’1-O permetria forçar una negociació, en la qual es podria parlar d’actius i de passius i de com fer la separació. El que no van explicar és què passaria si no hi havia aquesta negociació, i que per la via unilateral –com es va demostrar– no hi havia les bases preparades. La unilateralitat obliga a agafar el control d’infraestructures estratègiques, de la caixa d’hisenda, una sèrie de mesures que no estaven previstes.

“L’1-O no hauria sortit sense la gent, però no el va fer la gent”

Al llibre desmunten la creença que l’1-O el va fer la gent.
L’1-O no hauria sortit sense la gent, però no el va fer la gent. Moltes persones el que van fer va ser defensar l’1-O, físicament, amb els seus propis cossos, però el referèndum no l’organitza la gent. L’1-O és possible gràcies a l’Estat Major, un equip molt reduït de persones, algunes de fora del govern, que creen la xarxa clandestina que fa possible des de la compra de les urnes fins que puguin entrar i es puguin distribuir. Treballen de manera discreta i en paral·lel al govern per evitar qualsevol tipus de filtració i perquè no s’hagin d’utilitzar diners públics. Això provoca problemes a l’executiu, perquè hi ha consellers que es queixen que hi hagi persones prenent decisions que poden condicionar les seves vides sense que se’ls tingui en compte.

Una anàlisi freda de l’1-O en els dies posteriors, que diuen que no hi va ser, què hauria pogut canviar?
L’independentisme es pensava que s’enfrontava a un govern, i s’estava enfrontant a un estat. I un estat és tot, és l’executiu, és el legislatiu i és el judicial, com s’ha demostrat després. Els estats basen la seva existència en la seva fortalesa, i en el cas d’Espanya a més amb una democràcia de només 40 anys, que no és una democràcia reforçada. Això segurament en aquells moments de molta confusió no es va saber calibrar. I també tornem al component personal. Els dirigents d’aquell moment estaven esgotats físicament, amb molta pressió interna i externa dels que demanaven que apliquessin les lleis que el Parlament havia aprovat per fer possible la desconnexió i dels que deien que no podien fer-ho i que s’arriscaven al que va passar després.

El govern de Mariano Rajoy estava convençut que no es faria el referèndum?
Segur. Jo crec que això també explica en part la violència d’aquell dia. Mariano Rajoy deia “no habrá papeletas ni habrá urnas”. Els missatges de Rajoy i Soraya Sáez de Santamaría, en públic i en privat, eren aquests. Rajoy té dos problemes. Un, que molts dels seus li van retreure després del 9-N que havia estat massa tou, que havia permès que hi hagués la votació, i dos, que tenia clar que no podia permetre la segona votació. El dia 1 són conscients que perden la partida, però després recuperen tots els ressorts internacionals. Penso que Rajoy sabia que era un problema polític però mai va voler entomar-lo com a tal.

La violència policial de l’1-O es veu inicialment com una victòria entre els dirigents independentistes, però en els dies posteriors, afirmen, “la fermesa per no assumir la violència ni provocar-la és la que fa col·lapsar el procés”.
Entenen que el dia 1 és una victòria política perquè l’Estat demostra la seva impotència i les imatges donen la volta al món. Això era molt important per l’estratègia del govern. El que passa és que, tal com explica un ambaixador a Santi Vila via missatge aquell dia, l’important és quin ús fas del dia 1 a partir del dia 2. L’1-O el món va mirar Catalunya, però tots els missatges que tenien de fora eren que no agafessin la via unilateral perquè no els podrien ajudar. També tenien un altre problema: en un referèndum necessites que vagin a votar els del no, i tot i que hi va haver votants del no, van ser molt pocs. Les xifres són pràcticament iguals que les del 9-N. La gran dificultat de l’1-O és que no permet avançar cap on volien, però tampoc podien anar enrere, i això dificulta molt la gestió posterior.

A partir del 10 d’octubre de 2017, quan Puigdemont proclama la independència i la suspèn immediatament, s’intenten obrir vies de mediació a diferents nivells, sense resultats. I entre el dia 25 i el 26, es passa d’un acord per convocar eleccions a Catalunya a la decisió final de no fer-ho i anar cap a la declaració del dia 27.
La mediació no va prosperar en primer terme perquè es feia contra rellotge, i perquè hi havia una desconfiança evident. Els mediadors van posar-hi molt bona voluntat, tant els empresaris com Iñigo Urkullu i representants de l’Església, però des del punt de vista polític tot jugava en contra. Aquí, Carles Puigdemont estava molt pressionat per una part de l’independentisme. Malgrat que ell va dir que convocava eleccions –i jo crec que ho va dir convençut aquell dia–, ERC va veure una escletxa per començar la campanya electoral. Va dir que l’endemà sortiria del govern i els missatges que enviava eren de crítica a la convocatòria d’eleccions. I a l’altra banda, Mariano Rajoy no volia prendre cap mena de compromís per escrit que suposés renunciar a l’aplicació del 155, també segurament pressionat per part dels seus.

Com es decideix que els sis periodistes que en són els autors, de mitjans diferents, treballen conjuntament en l’elaboració de Tota la veritat?
Som sis periodistes que ens coneixem fa temps, ens respectem professionalment i que ens dediquem a fer informació política. L’any 2017 sabíem que passarien coses, tot i que no comptàvem que fossin tantes. Vam creure que faria falta investigació que anés més enllà de la voràgine diària i que compartir agendes, fonts i tenir temps ens permetria fer un treball molt més acurat. A mi m’agrada dir que qualsevol dels sis hauríem pogut fer un llibre, però cap de nosaltres hauria pogut fer aquest llibre. Hem parlat amb més de 100 persones, amb algunes més d’un cop i de dos perquè s’havien de tornar a contrastar les versions o calia repreguntar. Hi vam dedicar dos anys, i n’estem satisfets.

Es va fer bon periodisme en la prèvia, la tardor de 2017 i després?
L’error dels mitjans, en general, va ser no preguntar o no repreguntar més. També hi havia un component sentimental. En dies com l’1-O tothom tenia familiars o amics a les escoles. Era un moment de molta emoció social que no va facilitar la feina periodística d’agafar la distància suficient per explicar les coses. No m’agrada generalitzar, però a Madrid i a Catalunya hi ha hagut mitjans i periodistes a títol individual que van posar els seus interessos editorials i ideològics per davant d’explicar el que estava passant. I això és un flac favor al periodisme, i també a la seva responsabilitat envers la societat. Nosaltres hem d’explicar el que passa, no el que ens agradaria que passés.

 

  • Compartir