Suplement

L'entrevista

Núria Picas: “Dec moltes coses al córrer però també me n’ha tret d’altres”

Vicenç Bigas
16 de juny de 2019

A Núria Picas (Manresa, 1976) la van advertir que mai més podria tornar a córrer per una lesió a l’astràgal en una caiguda escalant. Tossuda com reconeix ser al seu darrer llibre ‘Ara o mai’, ha esperat a ser campiona del món d’ultramaratons (2012), bicampiona de l’Ultra Trail World Tour (2014-2015) i guanyadora de l’Ultra Trail del Mont Blanc (2017) per posar el peu a terra. Establerta al Moianès, Picas inicia una nova etapa personal com a diputada al Parlament ocupant la vacant d’Oriol Junqueras.

Sorprèn que vostè digui al llibre que arriba un moment que odia córrer. Després de dedicar-hi tants esforços, li genera una sensació de rebuig?
A vegades odiem les coses que més estimem en algun moment de la vida. Aquestes ultra trails, les curses de llarga distància, tenen moments per tot. Passen tantes coses en 25 hores! Hi ha moments que t’ho estàs passant molt bé, hi ha moments molt durs en els quals estimes el que estàs fent o arribes a odiar-los. És com la vida mateixa. A la vida apareixen aquests sentiments i en les ultra trails i en el meu cas en les curses de muntanya, que formen part de la meva vida i que per mi han sigut tan importants, he tingut aquest sentiment. Jo soc una persona d’etapes, també. No vol dir que odiï córrer per sempre, però m’agrada fer moltes altres coses i el córrer m’ha robat moltes hores també. Dec moltes coses al córrer, però també me n’ha tret d’altres. D’alguna manera volia posar-ho també al llibre perquè a vegades en els mitjans de comunicació i a les xarxes socials als esportistes d’elit només se’ns veu contents i mostrant els nostres triomfs, però també hem de ser honestos amb la gent i mostrar aquesta part que a vegades costa més de dir.

Vostè havia practicat altres disciplines abans, com escalada o bicicleta, i fins i tot diu que li agraden més que no pas córrer.
M’agraden molt. Segurament si hagués sigut atleta professional de bicicleta de muntanya o alpinista et diria el mateix. Al final soc una persona molt polivalent, m’he encasellat en el córrer però no és la meva gran passió. En tinc d’altres.

De fet aquí se la coneix per les seves primeres victòries, al raid internacional femení que es va fer a Centelles, a la duatló de Queralbs que va guanyar amb Kilian Jornet o a la de Vic, que va ser la primera de carretera que va disputar.
Sí, fa molts anys d’això. Fa molts anys que correm. La gent ens demana quin és el secret i al final la clau radica a deixar-se la pell en el que fas, això primer de tot, però en segon lloc que fa molts anys que fem aquestes coses. Jo la meva primera marató la vaig córrer el segle passat, la marató de l’Aneto. Aleshores només hi havia la marató de l’Aneto i la duatló de Núria. Ja les fèiem i d’això han passat gairebé 20 anys.

En la seva disciplina, haver de competir tantes hores seguides suposa la principal dificultat i sobretot fer-ho de nit, en unes condicions en què no es practiquen altres esports.
Realment és un canvi d’escenari que també s’agraeix. Si corres durant 25 hores seguides al moment que cau la nit també és un moment màgic i encara ho és més quan torna a sortir el sol. L’al·licient és aquest. A mi m’agraden més les sortides de sol que les postes. Una sortida de sol vol dir que s’aixeca un nou dia i per tant davant teu tens una nova oportunitat.

Reconeix en el seu llibre que és poc disciplinada i tossuda. No sé si és una bona carta de presentació per a un esportista d’elit.
En el meu cas és important la tossuderia perquè on poso la banya intento que es compleixin els objectius. Quant a la disciplina, sempre m’he mogut molt per intuïcions, he intentat gaudir molt d’allò que he fet i aquesta és una mica la clau de l’èxit. Sí que hi ha hagut en algun moment determinat que ha calgut aquest punt de disciplina, per ordenar certes coses, per millorar en determinats àmbits i això també m’ha ajudat molt a créixer. Però partia una mica d’una anarquia, d’una disciplina no molt engendrada. A mesura que van passant els anys vas aprenent coses i la disciplina penso que t’ajuda a millorar.

Per això aleshores decideix envoltar-se d’experts que l’assessorin per poder aconseguir els seus objectius.
Correcte. En aquest llibre en són protagonistes. En aquest cas vaig establir un pla d’actuació per aconseguir aquella carrera que em faltava en la llista de victòries entre les meves favorites. Em faltava l’Ultra Trail del Mont Blanc. La vaig córrer en tres edicions, no vaig poder aconseguir la victòria i vaig dir que si no va ser a la tercera seria a la quarta i que m’envoltaria d’un bon equip. En aquest cas vaig agafar un entrenador, que ja el tenia, però en aquest moment vaig fer un canvi d’entrenador, vaig agafar un nutricionista, un coach esportiu i aquestes persones em van endreçar una mica la dieta, el cap i una mica el cos. Va ser aquest meu tauler d’escacs per aconseguir arribar en les màximes condicions a la línia de sortida d’una cursa de llarga distància.

Però vostè ja venia de guanyar la Copa del Món d’ultramaratons, dos cops l’Ultra Trail World Tour… Ja no havia de demostrar res a ningú.
Correcte, portava ja tres campionats del món, diverses curses de renom a escala nacional i internacional, però em faltava la cirereta al pastís, que era l’Ultra Trail del Mont Blanc, la cursa de les curses.

Es dona per realitzada havent aconseguit aquests tres títols mundials i l’Ultra Trail del Mont Blanc?
Sí, penso que aquest és l’autèntic patrimoni. Per mi el meu patrimoni no són les coses materials que tenim a casa sinó la nostra història al darrere, el que hem fet. M’encanta tenir aquests èxits esportius, aquests somnis complerts, perquè són l’autèntic patrimoni que ningú et podrà prendre mai, que no caducarà perquè perdurarà allà en el temps. Això em fa estar tranquil·la, contenta i potser mirar cap a altres bandes, ara.

De fet ja en va mirar alguna, com voler fer un 8.000 amb Ferran Latorre al Makalu, on després ho va tornar a intentar.
Per mi va ser molt especial anar-hi amb Ferran Latorre, un home bregat en mil combats a l’Himàlaia. Li vaig demanar si li semblava bé i em va dir que sí. Va ser l’expedició somniada, el que passa que un terratrèmol va frenar tots aquests somnis. Vaig tenir la sort de tornar-hi el 2017 amb un company de feina, un bomber. Van passar moltes coses que estan aquí en aquest llibre, va donar peu al títol Ara o mai, prendre un seguit de decisions a 7.800 metres d’alçada quan la teva vida penja d’un fil. Són decisions de màxima importància i allà les vaig haver de prendre. Aquest ha estat un dels capítols que m’ha fet emocionar.

Diu que és en aquest moment quan vostè va descobrir la por.
Vaig descobrir una miqueta la por. Estar entre la vida i la mort, més que la por, la lluita per la supervivència, decidir. Perquè depèn de la decisió que prenguis no podràs tornar a casa mai més amb els teus. La cosa va acabar bé, però en vaig aprendre moltíssim, una lliçó de vida.

Entremig de les dues expedicions al Makalu va decidir fer en un sol dia la Carros de Foc i el Cavalls del Vent.
Va ser com dissenyar la cursa perfecta. Per mi era fer-ho a Catalunya, que tenim un país fabulós amb unes muntanyes excepcionals i es tractava d’unir aquestes dues grans travesses del Pirineu català. El Berguedà i la Vall de Boí són els meus dos jardins d’entrenament i vam unir aquestes dues grans travesses en poc més de 25 hores.

Que ningú més no ha aconseguit.
No, ho va intentar un bomber i no ho va poder aconseguir.

Guanyar l’Ultra Trail del Mont Blanc, de tota manera, ha estat la seva victòria més difícil.
Sí, el que m’ha costat més anys, el somni pendent. Per fi vaig poder plantar l’estelada al centre de Chamonix, i amb això em dono per satisfeta.

Aquest compromís polític seu li ha portat molts problemes com a esportista?
Se m’han tancat moltes portes però també se me n’han obert moltes d’altres. Les poques portes bones que se m’han obert són les que realment valen la pena. No em cansaré mai de dir que soc catalana, independentista i que desitjo la llibertat del meu poble. Al final, quin mal hi ha?

Aquest és un tema del qual mai no s’ha amagat fins i tot essent una persona desconeguda en el seu moment.
M’ha acompanyat tota la meva vida esportiva i no esportiva. Mai he deixat de ser la Núria, quan anava als concerts d’Els Pets hi anava amb l’estelada i quan corria curses al meu poble també. És bo no perdre els orígens.

A la resta del món, com ho veuen?
En l’àmbit estatal òbviament no agrada i a escala mundial és interessant perquè la gent em demana, comenta i en el fons pots explicar una mica el que està passant i obrir Catalunya als ulls del món.

“Tant de bo no fos diputada al Parlament”

I aleshores és quan decideix presentar-se a les eleccions al Parlament del 21-D.
De fet, ja em vaig presentar amb Junts pel Sí en un lloc simbòlic amb Pep Guardiola. Llavors se’m va demanar també que donés un cop de mà en aquesta llista i també en una altra. Vaig preferir no estar en llocs de sortida, però aportar el meu granet de sorra, i al final aquests llocs que no eren de sortida ho han esdevingut per raons molt penoses i tristes. Tant de bo no fos diputada al Parlament, perquè al meu lloc hi hauria de ser l’Oriol. El que està passant, que és una gran injustícia, ha donat peu que jo ara estigui allà, intentaré aportar tota la meva força, tota la meva veu i seguir lluitant pel que més estimo.

En tres setmanes ha passat vostè de debutar a la Titan Desert, rebre la Creu de Sant Jordi i ser diputada al Parlament. En pocs dies han passat moltes coses a la seva vida.
Sí. Està bé aquesta reflexió. Tot passa tan ràpid que ja sembla que fa un any que vaig córrer la Titan Desert. Estic contenta, estic en un bon moment personal i de tot.

Vostè que és un cul inquiet com es veu ara asseguda al Parlament?
Bé, estic molt còmoda. Estic impressionada amb la meva actitud i els meus feelings. A més tinc temps per fer esport i això és important. Però no faig esport en clau de pensar en la competició sinó que faig esport per fer salut ara. Surto a gaudir, vaig per sensacions i no he de pensar a fer sèries, canvis de ritme o una quantitat d’hores d’entrenament perquè es reflecteixin en un resultat.

Vol deixar la competició una mica de banda?
Penso que sí, la competició d’alt nivell l’estic començant a deixar de banda, hem de donar pas als que pugen. Però la Núria Picas continuarà fent esport. Ara més que mai hem de donar un missatge que tothom ha de fer activitat física, siguis diputat o tinguis la feina que tinguis.

En aquesta decisió hi ha condicionat la lesió que va patir al peu quan li van pronosticar que mai més podria córrer?
Tot suma. També hem de mirar una mica pel nostre físic i el nostre estat de salut.

Ja sap a quina comissió parlamentària la integraran?
M’han atorgat la comissió d’Interior. He estat mosso d’esquadra, bombera, els he mamat des de la base, per tant crec que aquí puc aportar moltes coses. Les relacions institucionals, que d’aquí penja l’esport, òbviament també.

  • Compartir