Suplement

Economia

Oportunitats en plena tempesta

Joan Carles Arredondo
16 d'abril de 2020

Els indicadors de la crisi del coronavirus deixen poc marge a l’optimisme. Poc marge per les dades de defuncions, d’afeccions greus i d’infeccions que donen una idea de la tensió per la qual està passant el sistema sanitari. I poc marge també per les xifres econòmiques que, en forma de previsió sobre l’evolució productiva, o amb dades ja conegudes com les xifres de l’atur que es van conèixer la setmana passada o la d’afectats per expedients de regulació temporal de l’ocupació (ERTO) –unes sigles que malauradament han passat a formar part del vocabulari quotidià en les últimes setmanes i en una realitat per a prop de 700.000 treballadors a Catalunya– també auguren alguns mesos, potser molts, de dificultats a les empreses i a les llars.

El que ve a continuació no té cap pretensió de ser una fugida respecte a aquests indicadors tan poc encoratjadors, com si es tractés d’un llibre d’autoajuda, amb frases tòpiques de l’estil “de les crisis en surten oportunitats” o “de les crisis se’n surt reforçat”. El que estan assenyalant els indicadors és que aquesta pot ser una crisi llarga, i ho pot ser encara més si els governs prenen decisions com si es tractés d’una recessió més, en comptes d’encarar-la com un fenomen sense precedents. Més aviat, per tant, es tracta d’algunes invitacions a la reflexió sobre a quin punt s’havia arribat perquè l’actual emergència s’hagi convertit en l’avantsala de la recessió econòmica que s’albira per als propers mesos.

En dies de confinament que han portat l’economia en un estat de pràctica paràlisi, s’han pogut veure tota mena de mostres de solidaritat. Les donacions i el treball voluntari, individual i a través de la societat organitzada, han estat constants. També el sector empresarial ha fet aportacions ja sigui per a materials per al sistema sanitari o a través dels seus coneixements i del seu temps, en molts casos sense esperar-ne lucre.

Aquest és un fet que s’ha de posar en valor. El teixit empresarial ha demostrat que té múscul, que té iniciativa i que té capacitat per posar-se a disposició de les necessitats col·lectives. Amb determinació, però també amb coneixement i amb recerca. Una de les lliçons de la crisi és que cal caure en la consciència de l’existència d’aquest teixit, que ha estat capaç de donar a conèixer que l’empresariat pot col·laborar ara, en una situació d’emergència sanitària, però també en un futur quan la situació es normalitzi.
Abans de les mesures de confinament ja s’havien conegut casos d’empreses amb dificultats de subministrament. La indústria catalana s’ha anat reconvertint en un sector que acaba els productes que li subministren empreses que són fora del país.

Recuperar, ni que sigui en part, una cadena de valor més propera, és també una oportunitat en l’actual context que ha de tenir continuïtat en un futur. Aquest mateix dilluns, l’Institut d’Estudis Estratègics de Foment del Treball assenyalava que la indústria passarà a estar més orientada al mercat estatal i europeu com a resposta a la dependència d’altres mercats que ha evidenciat aquesta crisi i que el concepte de proveïment de proximitat guanyarà força.

L’emergència sanitària actual també ha tingut com a novetat la reconversió d’alguns defensors irreductibles de les bondats de la iniciativa privada per damunt de la pública. Bona part del liberalisme està abraçant Keynes, per dir-ho d’alguna manera.

Algunes veus es lamenten que el sistema sanitari públic, la primera línia de defensa de la població davant de la pandèmia, hagi hagut d’enfrontar-s’hi amb pocs recursos. Potser d’aquesta crisi també se’n sortirà amb més convenciment que l’aposta per la privatització d’un bé bàsic com la salut era una mala recepta i n’acabin sortint, per fi, més recursos. Es pot arribar a pensar que és antieconòmic posar la sanitat al màxim de capacitat quan no sempre serà necessària, però així és com, aproximadament s’apliquen les polítiques de defensa, i no estan tan qüestionades. Una altra lliçó de la crisi. De nou, l’Institut d’Estudis Estratègics de Foment del Treball, una entitat que no és agosarat qualificar com més liberal que keynesiana, defensa en l’informe d’aquest dilluns un augment dels recursos humans i estratègics de la sanitat per a la qual reclama equipament per fer front a possibles pics de demanda. L’informe profetitza que el sector sanitari es convertirà en “l’eix central” de la vida social i econòmica. Cal esperar que no sigui perquè una futura nova emergència trobi la sanitat pública afeblida per l’afany privatitzador.

L’enfortiment d’una economia més basada en la producció de béns i no tan en la distribució dels que puguin venir internacionalment, i un reforç dels sistemes públics són algunes oportunitats d’aquesta crisi sanitària. Convindrà tenir-les presents, tot i les dificultats que, de ben segur, hi haurà encara durant alguns mesos si els governs no disposen de prou recursos per ajudar els autònoms i les empreses i els seus treballadors, que passaran per períodes molt delicats.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *