Suplement

Reportatge

Pallars: El país íntim de Maria Barbal

Llorenç Soldevila
30 de juny de 2019

Barbal va néixer a Tremp, Noguera, en la ficció de L’amic escocès. Tanmateix, el lloc més primitivament nuclear de la seva passió pels paisatges del Pallars és Riublanc, de fet, en la realitat, Altron. El situa així en el mapa: “La vall és menuda. Un solc marcat per un afluent de la Noguera n’és el nervi, les muntanyes li donen volum i color, formes que s’estiren i de sobte semblen voler plegar-se, deixar en oblit la resta del món. Una desena de pobles separat entre si per pocs quilometres acullen, entre verds, pocs centenars d’habitants.”

Perdre’s pels carrers de traçats errívols, d’origen pagès, d’Altron, al bell mig de la vall d’Àssua i festejant la vora del mític riu Pamano, és, encara, com fer un salt cap al passat immortalitzat a Pedra de tartera (1985). Aquella primera novel·la de Maria Barbal que la va catapultar d’immediat a la fama gràcies a l’obtenció del Premi Joaquim Ruyra.

Casa la padrina, que reiteradament sortirà descrita en les novel·les del cicle pallarès és, encara, una presència material en la plaça del poble: hi trobem les escales que s’han fet xiques, “ja soc a dalt de la barana de ferro esmolat. La porta és oberta i una superfície amb tot de partícules de pols sembla barrar-me l’entrada, talment fos de vidre, però tan sols és llum. La travesso, faig un primer pas a l’interior ombrívol i em torno doble. No em paro pas al mirall de marc de fusta color xocolata que em crida de la paret estant. Engego a córrer passadís enllà. Entraré a la cambreta de l’aigüera i abraçaré per darrere el cos de la padrina, amagat pel negre vestit de dol perpetu, perquè s’espantin d’un en un els pretendents i no hagi de continuar teixint de dia i desfent de nits. Vull veure-li la rialla. ‘Jesús!, estàs feta una mossarda!”

Barbal, als quinze anys baixa a viure a Barcelona per estudiar Batxillerat i Filosofia i Lletres. Abans que narradora fou poeta, es presentà al premi per a inèdits Amadeu Oller. Un alè, el de la poesia que després traspuarà en tota la seva obra narrativa. Just ha fet 33 anys de la publicació de Pedra de tartera, que Maria Barbal dona a conèixer L’amic escocès, el títol que tanca la seva tetralogia dedicada al Pallars. O potser hauríem de parlar de pentatalogia si hi afegim el significatiu i central, decisiu, País íntim, novel·la premiada amb el Prudenci Bertrana de 2005. I hauríem d’estendre el cicle al recull de narracions La mort de Teresa (1986), en què assajà tècniques diferents que forniren l’estil de Pedra de tartera. Ambdós llibres es fonen en una sola lectura. Hi ha coincidències ben explícites tant amb els noms dels personatges com dels topònims ficcionals.

La protagonista de Pedra de tartera es defineix amb aquest apel·latiu tan encertat quan en plena repressió de la guerra diu: “L’Elvira es mou, parla fins i tot amb els carcellers. Són nois joves, la majoria quasi com ella. Fa allò que jo no soc capaç de fer. Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall, si res no s’atansa, restaré quieta aquí dies i dies…”

Seguiren en el temps Mel i metzines (1990), escrita també en primera persona però on temes i personatges prenen un aire de ficció que no tenien en les obres anteriors molt més “autobiogràfiques”. És la història d’Agustí Ribera, fill cabaler d’una família del Pallars. Retorna de quaranta anys d’exili, i la filla, Claire, periodista, l’estimula que li expliqui totes les seves vivències. La memòria i la reconstrucció d’un temps esbucat continuen sent els objectius primordials de la narradora. Per això, a Càmfora (1992), hi reincidirà ampliant i intensificant ara, en tercera persona, tot el seu cosmos pallarès. És la història d’una família que deixa la vida al poble del Pallars i es trasllada a viure a Barcelona. Hi destaquen dues veus femenines, la Palmira i la Sabina, que, sens dubte, sintetitzen les vivències de l’autora quan també es veié trasplantada a la capital. Amb aquesta obra té “la sensació d’haver acabat un cicle” a partir “d’una història, encara que no fos viscuda per mi mateixa, o notícies i fets externs a mi, als quals em sentia connectada d’alguna manera. Les vivències i els fets externs, més que les idees despullades, han estat els meus motors per a la creació literària”. Amb Càmfora obtingué el reconeixement amb diversos premis (el Nacional de Literatura, el Crítica Serra d’Or i el de la Crítica Literària Espanyola).

Precisament, serà aquest arrelament ciutadà de l’autora que, durant anys, farà de professora al Centre de Formació Professional Joan Maragall, a la ronda Prim a tocar del carrer Bolívia, quan tot el paisatge era un descampat, ple de desolació i marginació, que la durà a escriure Carrer Bolívia (1999), una altra peça major del seu corpus narratiu. Hi farà el descobriment i recreació d’una altra realitat, punyent, obrera, centrada en una veu femenina essencial, la Sierrita. De qui la protagonista, alter ego de l’autora, afirma: “De la Sierrita, podria parlar-ne dies sencers i no me’n cansaria. En aquells primers temps del carrer Bolívia, jo no m’hauria cansat mai d’escoltar-la, perquè en sap un niu, d’enraonar, hi té un do, i llavors sempre em feia riure encara que contés sobre tristeses, injustícies o casos desagradables.” Com el testimoniatge dels afusellaments del Camp de la Bota a tocar d’aquest nou escenari urbà lluny del Pallars genèsic.

Aquest intent de desempallegar-se ni que sigui temporalment dels aires pallaresos la portarà a insistir Bella edat (2003), en el tractament de la realitat que l’envolta o que l’ha envoltada. La novel·la basada en la trama que li donen les històries de tres protagonistes se centra en una reflexió sobre la creació literària. Ja abans, i hi tornarà després, havia fet incursions amb el mateix objectiu a Escrivia cartes al cel (1996) i Emma (2008). La primera es basa en una notícia periodística el 1993 i tracta del segrest d’una mestra i uns nens d’una llar d’infants al afores de París durant quaranta-vuit hores. La trama d’Emma també parteix d’una notícia del diari: la mort per asfíxia d’una indigent en un caixer per un incendi provocat per uns xicots, el 2005. I encara, el 2014, amb En la pell de l’altre, farà una immersió en la mentida d’Enric Marco, el falsari del camp de Mauthausen, en què Ramona, que des de petita viu al Poblenou, amb arrels reusenques, serà una de les protagonistes, un personatge que no s’agrada i que vol assolir la construcció d’una identitat.

A L’amic escocès (2019), Benet, un pallarès en plena contesa bèl·lica del 1936, viurà una intensa història d’amor amb l’Elvira i d’amistat amb el brigadista George, amb qui farà coneixença a l’hospital del Patronat Ribas, tot gràcies a un dibuix inacabat que dedica “A l’amic escocès”. La toponímia dels paisatges és diversa, potser com mai, de Pallarès, nom fictici del poble nadiu fins a Sant Boi de Llobregat, Vilaboi, a la ficció, amb el palau de Marianao, en què els pins i les palmeres del jardí el retornen “al Pirineu, als camins vorejats de verd i al bosc”.

Tots els camins narratius, d’una manera o altra, la recondueixen sempre al País íntim, que es clou amb una magnífica i meridiana referència a com el paisatge de la vall d’Àssua per a ella és el tot: “I ara penso, mentre tota sola passes davant meu, recollida i absent, que no m’importa no conèixer punt per punt i estel per estel el teu país. És sempre a dins del meu.”

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *