Suplement

Economia

Pandèmies i recerca

Joan Carles Arredondo
20 de juliol de 2020

La pandèmia del coronavirus està posant en evidència algunes realitats que, si bé eren conegudes, no arribaven als poders públics amb la intensitat que seria desitjable. Les mancances en molts dels pilars del que hauria de ser una economia de país avançat afloren amb intensitat perquè no s’havia atès el clam dels que insistien en la necessitat de fomentar una economia més productiva, menys dependent de sectors de valor afegit reduït (com la construcció, primer, o el turisme, posteriorment). Les previsions que situen Espanya com el país on el daltabaix econòmic del coronavirus serà més intens no deixen de ser una conseqüència d’aquesta desatenció.

Es podrà adduir, amb raó, que Espanya ha estat colpejada amb molta intensitat per la pandèmia. Ho testimonien els contagis que s’hi han produït i, malauradament, l’elevadíssim preu pagat en víctimes mortals. Per damunt de si aquests efectes són atribuïbles a la gestió sanitària, hi ha el fet cert que les mesures preventives aplicades van haver de ser severes. Un llarg confinament i, gairebé, una hivernació econòmica. S’han hagut de destinar grans recursos per a l’emergència sanitària i, també, per a l’emergència econòmica.

Però aquesta és una part del relat, i conformar-se amb l’explicació de la fatalitat seria un favor magre per afrontar una reactivació que, necessàriament, ha de tenir en consideració algunes de les claus que es venien apuntant des de fa més d’una dècada quan una altra crisi, en aquest cas financera, ja havia posat de manifest que l’edifici del creixement espanyol tenia un clar dèficit de fonaments.

Amb la crisi actual, s’ha evidenciat la falsedat d’alguns mites. Sense qüestionar la globalització, s’ha pogut comprovar com la deslocalització industrial només era una bona idea a mitges. Durant anys, s’argumentava que era positiu que la producció es fes fora de les fronteres del país per abaratir els costos de mà d’obra. La crisi sanitària ha sacsejat aquest principi, perquè quan s’ha tingut necessitat de productes tan bàsics com els equips de protecció individual per a sanitaris i, de fet, per a tota la societat, s’havien d’anar a buscar fora i a preu d’or.
Aquest plantejament erroni d’abandonar progressivament la producció per centrar-se en altres aspectes del que ara s’anomena cadena de valor –en especial la logística, en gran part més generadora de moviment immobiliari que laboral– ha tingut alguns efectes col·laterals. El primer ha estat l’escassa atenció del capital autòcton per propiciar una indústria amb capacitat de decisió. Si es miren els rànquings de les principals empreses catalanes per volum de facturació, es podrà veure un clar domini de les multinacionals. La seva gens menyspreable aportació suposa també un risc, perquè la continuïtat dels projectes empresarials queda a expenses de decisions que es prenen a milers de quilòmetres de distància en nom d’una competitivitat que, sovint, suposa una retallada en drets laborals. El cas de Nissan és un exemple clar en aquest sentit.

Aquesta absència de projectes empresarials autòctons de volada és al darrere d’un altre defecte que detecten els estudis i que és persistent malgrat les bones intencions que expressen els discursos públics: la feblesa de la investigació i el desenvolupament en les empreses catalanes i de tot l’Estat. Com cada any, la Fundació Cotec ha fet públic el seu informe sobre l’estat de l’R+D+I i, com ha passat de manera persistent, els resultats són poc encoratjadors. La inversió en recerca, desenvolupament i innovació ha crescut, com ho ha fet en els últims anys, però està molt lluny de la mitjana europea i encara més dels bons propòsits que han fet governs de tota mena de colors polítics.

Aquest informe, d’abast estatal, revela que la inversió en R+D+I va créixer un 6,8% l’any 2018, últim amb dades disponibles. La xifra global invertida, 14.946 milions d’euros, superava la de 2008. Aquest és el primer cop que passava, un registre que, passat pel traductor, ve a indicar fins a quin punt la crisi financera va empènyer a una dècada perduda en innovació. L’Estat espanyol destina un 1,24% del PIB a tasques de recerca, desenvolupament i innovació si se sumen les aportacions de les administracions, els centres universitaris i les empreses. El percentatge queda lluny de les mitjanes europees, que freguen el 2%. La distància entre el que s’inverteix a l’Estat i a la resta d’Europa, a més, s’ha anat eixamplant els últims anys, en comptes de reduir-se. En el retrat, Catalunya no hi acaba de sortir afavorit: tot i que està per sobre de la mitjana espanyola, amb un 1,52%, també està gairebé mig punt per sota de la mitjana europea.

Tot i que les dades són de 2018, es pot concloure que el punt de partida per afrontar les necessitats que es deriven de la crisi del coronavirus és més feble que el d’altres països europeus. Aquest també pot ser considerat un indicador dels motius pels quals els auguris de la caiguda econòmica espanyola són pitjors. L’absència d’una política industrial ferma i el foment més aviat insuficient de la recerca tornaran a emergir si, finalment, avancen les investigacions internacionals per obtenir una vacuna contra la malaltia. A Espanya no hi ha centres de producció de vacunes per a humans i si arriba el cas que se n’hagi de produir s’està estudiant si es poden adaptar els que sí en tenen per al sector ramader. Arran de la pandèmia, són molts els indicadors que assenyalen que la futura normalitat econòmica haurà de tenir en consideració el sector productiu i la recerca.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *