Suplement

Economia

Paradisos interiors

Joan Carles Arredondo
11 d'octubre de 2019

A Madrid, hi ha un nou govern autonòmic que ha arribat a cavall de l’anunci de la màxima rebaixa fiscal de la història. És la culminació del laboratori de liberalisme que ha envaït la capital del Regne sota governs del PP i que l’han portat a ser la comunitat autònoma amb menor pressió fiscal a l’Estat. Per concretar, i sense ser del tot rigorosos, la rebaixa fiscal que promet el govern que presideix Isabel Díaz Ayuso suposaria reduir mig punt més el tram autonòmic de l’IRPF, que ja era dels més baixos de l’Estat, amb un impacte econòmic que s’avalua en 300 milions d’euros.

La rebaixa del tram autonòmic de l’IRPF se suma a altres mesures fiscals que ha aplicat Madrid i que trenquen amb el discurs unionista de la igualtat entre espanyols, que precisament el partit de la presidenta –el PP– és el que defensa amb més vehemència. A Madrid està suprimit l’impost de patrimoni i bonificat fins a reduir gairebé a zero l’impost de successions. Els seus trams d’IRPF són els més baixos entre les 15 comunitats sotmeses als acords de finançament autonòmics.

Tot plegat tindria sentit si s’emmarqués en una pura posició ideològica. Reduir els tributs suposa que les prestacions de l’administració en termes d’estat del benestar es redueixen. Els ciutadans tindran l’opció d’aprovar o suspendre aquests plantejaments quan votin. Però el que fa la presidenta de Madrid és anunciar que rebaixarà impostos per, a continuació, exigir a l’Estat més recursos per mantenir les prestacions públiques.

El principi de coresponsabilitat fiscal que inspira el sistema autonòmic, que és el vigent fins que no es canviï ja sigui per reforma o per trencament, cedeix a les comunitats alguns dels serveis més costosos –sanitat, ensenyament, dependència– i preveu que una part d’aquests serveis es puguin pagar a través d’una política fiscal pròpia que se sumi als recursos que atorga l’Estat (i que, com s’ha vist aquests últims mesos, no dona amb la puntualitat que seria desitjable). Algunes comunitats de l’anomenat règim comú (només queden fora d’aquest règim Euskadi i Navarra) van amb l’aigua al coll per complir amb els serveis i han apujat els impostos que paguen els seus ciutadans. Madrid no ho ha fet, en part perquè s’ho pot permetre. L’efecte imant que li atorga la capitalitat li garanteix l’existència dels organismes oficials, la seu social de grans empreses i uns alts directius que hi paguen els impostos. Si el tracte fiscal és, a més, més beneficiós l’efecte d’atracció és encara més intens. Per això, altres comunitats es queixen que Madrid està fent dúmping fiscal.

El dúmping és una pràctica comercial consistent a vendre els productes per sota del cost de producció per guanyar mercat. Quan s’acusa Madrid de dúmping fiscal s’està intentant assenyalar que està fent competència deslleial. Deslleial o no, les poques xifres que transcendeixen venen a assenyalar que la política tributària de Madrid està atraient grans fortunes que hi traslladen la seu fiscal per acollir-se a uns impostos més baixos. Entre 2006 o 2012, per exemple, 493 dels 811 contribuents que més tributen a l’Estat van traslladar la seu fiscal a Madrid.

Es poden posar alguns exemples del tracte fiscal desigual que comporta la política fiscal de la comunitat de Madrid. A Extremadura, un contribuent amb 15 milions d’euros de patrimoni pagaria 418.000 euros a l’any. Un madrileny en les mateixes condicions, paga zero. Un català solter i sense fills amb ingressos de 16.000 euros a l’any paga 1.004 euros pel tram autonòmic d’IRPF. A Madrid, 864. La diferència s’eixampla en els trams d’ingressos més elevats, perquè Catalunya té un gravamen màxim del 48% i Madrid del 43% (i ara el vol arribar a abaixar dos punts percentuals i mig).

Madrid aplica aquesta política perquè és legal fer-ho. Però amb la seva iniciativa incompleix el seu propi precepte de propiciar la igualtat entre espanyols. Captar les grans fortunes d’altres zones de l’Estat engrandeix els seus ingressos al temps que redueix el de les comunitats que perden aquests contribuents. Per això es parla de dúmping fiscal i, fins i tot, de paradís fiscal –una definició tal vegada exagerada: és més ajustat parlar de paradís interior.

El proper govern de l’Estat, si és que mai n’hi arriba a haver, ha d’afrontar amb urgència el debat del finançament. S’havia dit des de Catalunya de fa anys i la resposta es va assemblar bastant a un cop de porta fins al punt que, si bé és injust atribuir tota la problemàtica amb l’Estat a una qüestió econòmica, sí que aquest va ser un element que es va afegir a la mar de fons del conflicte entre els dos territoris. Potser ara que el debat el plantegen altres governs autonòmics de l’Estat, afins al possible govern que sorgeixi de les urnes –perquè les queixes arriben de dreta i esquerra– haurà arribat el moment.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *