Suplement

Reportatge

Pep Coll, polifonia pirinenca

Llorenç Soldevila
23 de gener de 2019

Pessonada o Malpui, en la ficció literària, és un poble recolzat sobre la base de la Penya Roja, un contrafort o estrep de la Serra del Boumort, i fa de portaló d’entrada a la vall de Carreu, juntament amb la muntanya de Sant Corneli. Una vall encaixonada i allargassada entre aquella i la serra que li dona nom. Deshabitada de fa dècades, on només hi ha en peu el mas de Laortó, estigmatitzat pel quàdruple crim que va quedar impune, que ara acull els guardes de la reserva. De la masia del Pla del Tro, altre temps centre de pas de centenars de pastors amb els seus ramats, no se’n coneix ni els rastres enmig d’una plana llaurada i sembrada, ara, perquè els cérvols, els senglars, les perdius i els tords hi puguin pasturar. Aquests paisatges amb el desolat i buit d’Herba-savina, on les heures traven les parets de les ruïnes que encara no ceguen del tot els antics carrers del poble, són al moll de l’os de la literatura colliana.

Tot va començar, o gairebé, a mitjan dels vuitanta quan la troballa d’un feix de cartes escrites per mossèn Serafí, un capellà de Pessonada, desaparegut durant la Guerra Civil, van facilitar-li el recull Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Va ser el títol del primer llibre d’històries de tradició popular aplegades al Pallars: el retrat d’una societat rural a punt de desaparèixer. Un llibre, com els dos que el seguiren, de temàtica juvenil: El secret de la moixernera i La Mula Vella, adreçat en bona part al món de l’ensenyament secundari quan encara, aleshores, era un dels suports bàsics de l’edició en català. El cicle es tancava, de moment, el 1993.

Feia bé l’autor de demanar-se a l’entrada de Muntanyes maleïdes, sens dubte el seu recull de llegendes més extens i consistent: “Ara, a les acaballes del segle XX –més d’un segle després dels nostres folkloristes–, ¿no és ja massa tard per recollir històries tradicionals? ¿Tal volta no s’han explicat ja totes, les històries de les muntanyes maleïdes?” Per l’èxit editorial que la proposta tingué, sembla que no, que feia bé. De moment, però, la tria d’aquest tipus de literatura el va encasellar com a creador. Tanmateix, sense deixar de gruar temes i paisatges pirinencs, l’ambició creativa l’ha dut cap a horitzons molt més universals. Hàbil recreador del llenguatge literari, empeltat d’incrustacions i girs del llenguatge pallarès, que no fan altra cosa que intensificar la idoneïtat lingüística triada per a la creació. Ha personalitzat una llengua “tan llarga, i tan viva, i tan arrelada, que travessa les planes de Ponent i s’enfila fins a l’últim racó del Pirineu.”

Pessonada, poble on va néixer i hi ha passat i hi passa bona part d’anys, es va convertir ben aviat, amb els contes de L’edat de les pedres, en l’epicentre de l’univers collià. Pessonada ve de pessó, ‘munt cònic de coses, especialment herba, palla i altres productes agrícoles’. El símil amb la seva literatura base és indiscutible. La seva obra se sustenta en una sàvia reelaboració d’històries populars fins i tot quan parteix d’un cas real com el dels crims de Laortó, un contundent drama rural de finals del segle XX.

Una Pessonada que enyorarà la protagonista del primer conte de L’edat de les pedres, emigrada a Buenos Aires, com tants pallaresos, arran de l’empobriment de la vida pagesa com a conseqüència primer de la fil·loxera i, després, del desig de millora en pobles i ciutats sent assalariats: “D’allà estant, ens afiguràvem Malpui com un paradís, com un poblet de pessebre arrecerat a la falda de Roca-roia. I llavors imaginàvem el carrer de Missa, amb una casa que per fora tenia les finestres i el balcó emblanquinats de calç i per dins feia olor de lleixiu i tenia els llits fets.”La Roca-roia o roc de Pessonada, intens i enlluernador quan el sol de posta el pinta de roentors insospitades, monumental, aclaparadorament dominant. És el bastió petri triat per Ventura, protagonista d’El salvatge dels Pirineus, per a fer-se escàpol dels seus i, alhora, atrinxerar-s’hi per poder dominar el seu temps i la seva vida: “—Veïns del poble de Malpui, batlle, jutge i cap del sometent, hereus i cabalers, vells i joves, dones i mainada, gossos, gats i bèsties de corral, us notifico a tots que he pres la ferma i lliure decisió de quedar-me a viure aquí dalt, a la terra que, per dret de descoberta, em correspon, per la qual cosa només us prego que em deixeu en pau.” També, aquesta història pouava en un cas real, la del seminarista que va morir creient-se capellà, sens estar ordenat i que, irreductible, es refugiava en una espluga i persistia en la seva obsessió.

Roca-roia, la talaia des de la qual Ventura, amb tota la fondalada de la Comella als seus peus i el pantà de Sant Antoni amorosint el paisatge, controla la vida dels pobletans i les tasques pageses de la resta de pobles: “Prop de migdia, les mestresses encendran les xemeneies sense saber que li envien, barrejades amb la pudor amargant del fum, les olors generoses del dinar de diumenge.” I, quan se li planteja la necessitat de procreació d’un hereu, només admetrà la presència de la dona en el seu reialme: “Mentre el vent udolava pels turons, ells dos ben arraulits dins d’aquell forat de roca, menjant i bevent, rient i fornicant a tot drap com si el món s’acabés l’endemà. Tres nits senceres s’hi va passar, allà dalt.”

Coll, però, inevitablement amplià el radi d’acció de les seves històries més enllà de Pessonada. Així es recrea en la novel·la negra amb L’abominable crim de l’Alsina Graells; tracta, a El segle de la llum, de les profundes transformacions que es produeixen a la Vallfosca amb l’arribada d’enginyers i treballadors per construir les obres hidroelèctriques de Cabdella. O elabora un nou artefacte narratiu amb Per les valls on es pon el sol, d’un to epistolar, proper a la rondalla, centrat en la recerca del Sant Graal, que Wagner al seu Parsifal situava a Montsalvat, “a les muntanyes septentrionals d’Espanya”. Traspassarà els Pirineus, a la banda obaga, amb Les senyoretes de Lourdes, elucubrant sobre la vida de Bernadette Soubirous o enfilarà una novel·la coral a Nius, com també farà a Dos taüts negres i dos de blancs, basada sobre els fets reals d’un cataclisme, la inundació d’un càmping pirinenc, que presenta un ventall de vides encreuades que es troben acarades al misteri de la vida i la mort i el fràgil tel que les separa.

Amb la novel·la sobre el crim dels masovers de Laortó i de les seves dues filles, escaigut el 1943, els ressons del qual van marcar la infantesa del narrador, retorna a la geografia de Pessonada. Un crim que les autoritats mai no van acabar d’aclarir, però que Coll sentencia en uns personatges reals emmascarats darrera els noms d’Amàlia Tost i Eusebi Bringué. Aquest enterrat a la Pobla, en el mateix nínxol de l’Amàlia i la Micaela, la seva segona dona, “hi descansa en pau, la mateixa pau amb què va viure tot i haver assassinat a sang freda quatre persones.” Mentrestant, la solitud més absoluta, amb les devastadores marques del pas del temps, regna en el petit cementiri d’Herba-savina. Una creu robusta de ferro forjat, d’ençà el 2013, en un dels angles de l’humil quadrat de la sagrera, recorda i perpètua la memòria i la bonhomia del Bep de les Vinyes i la Margarida, amb la innocència de les filles, la Maria i la Carmeta, que junts dormen el somni etern.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *