Suplement

Reportatge

Per què hi ha poques grans multinacionals catalanes?

Marc Gascon/Frederic Ballell (fotografia)
18 d'abril de 2020

Fa uns anys es va fer popular el concepte de multinacionals de butxaca per designar les empreses catalanes amb activitat a l’estranger, cada vegada més nombroses. Del que Catalunya encara està mancada és de multinacionals pròpies de grans dimensions. Per entendre el perquè de la dificultat dels catalans a l’hora de bastir grans corporacions internacionals, podem revisar la trajectòria d’algunes de les empreses més emblemàtiques del país i veure què va impossibilitar la seva consolidació. Abans, però, cal superar la primera dificultat: definir el concepte de gran multinacional. Sovint es fan servir com a indicadors del mida d’una empresa la facturació, el nombre de treballadors o el nombre de països on fa negocis, però el que realment defineix una gran empresa és la seva rellevància dins del seu sector a escala mundial. És el que és coneix com a keyplayer global. D’aquesta mena d’empreses a Catalunya n’hi ha algunes com ara Roca, Puig, Fluidra o Grifols. N’hem tingut d’altres com Chupa Chups o Ficosa, que malauradament han acabat passant a mans d’empreses de fora.

Al llarg de la història de Catalunya, els emprenedors locals han creat múltiples empreses candidates a esdevenir corporacions globals, però per diversos motius no ho han aconseguit. Una va ser l’empresa metal·lúrgica La Maquinista Terrestre i Marítima, fundada l’any 1855 per membres de l’alta burgesia barcelonina amb l’ànim de construir locomotores i vaixells a vapor a gran escala. La tecnologia del vapor va arribar a Catalunya l’any 1832 de la mà d’enginyers vinguts de fora, com l’anglès Michael de Bergue. Ell i el seu pare es van instal·lar a Barcelona per posar en marxa la primera màquina de vapor a l’empresa Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia. Aquella primera fàbrica a vapor va ser cremada intencionadament pocs anys després de posar-se en marxa. Michael de Bergue va romandre a Catalunya, on tindria un paper clau en la difusió de la tecnologia del vapor, participant com a enginyer en l’arrencada de múltiples fàbriques, algunes de tan conegudes com La España Industrial. L’única part de la fàbrica Bonaplata que es va salvar del foc va ser el taller mecànic, que tindria continuïtat com a empresa metal·lúrgica i que amb el temps seria una de les llavors de La Maquinista Terrestre i Marítima. Tot i gaudir d’una llarga existència, La Maquinista mai va satisfer les expectatives dels seus fundadors ni va estar a l’alçada de les seves competidores europees. Avui, l’antic solar de l’empresa a Barcelona l’ocupa un centre comercial i com a llegat només en queda una fàbrica de trens al Vallès, integrada dins del grup francès Alstom.

Recentment s’ha publicat un llibre que explica la història d’un altra empresa mítica, la fabricant de cotxes Hispano Suiza, fundada a Barcelona l’any 1904. El lideratge empresarial de Damià Mateu i la genialitat mecànica de l’enginyer suís Marc Birkigt van portar ràpidament l’empresa al cim tecnològic de la indústria de l’automòbil i dels motors d’aviació a escala mundial. Només sis anys després de néixer ja tenia una segona fàbrica a França. D’això se’n diu internacionalitzar-se ràpid!. L’any 1929 el fundador de l’empresa Citroën, llavors una marca ja molt coneguda, va voler visitar la Hispano Suiza de Barcelona. Evidentment, s’hi va desplaçar amb cotxe. A la frontera, la policia li va preguntar el seu nom i quan el va sentir l’agent li va dir: “Li pregunto pel seu nom, no per la marca del seu cotxe”. L’empresari francès va respondre que Citroën era el seu cognom i que el seu cotxe era un Hispano Suiza. Sense cap dubte, La Hispano Suiza va arribar a ser un referent global i l’empresa tenia tots els ingredients per esdevenir una gran multinacional. Malauradament, va entrar en crisi durant els primers anys de la dictadura franquista i va acabar venent el negoci a l’Estat. Per què La Maquinista no va esdevenir la Siemens catalana ni La Hispano Suiza la Ford o la Rolls-Royce del sud d’Europa? Siemens es va fundar el 1847, pocs anys abans que La Maquinista. La Ford es va crear l’any 1903 i Henry Royce va construir el seu primer motor l’any 1904, el mateix any que es va fundar la Hispano Suiza. Tant Ford com Rolls Royce són avui grans multinacionals, la primera com a fabricant de cotxes i la segona com a productora de motors d’avió. En canvi, la Hispano Suiza, que com a empresa continua existint simbòlicament, és només un record nostàlgic. Després d’anys d’inactivitat, fa poques setmanes, els seus actuals propietaris van fer un exercici de melancolia presentant un vehicle elèctric de superluxe: el Carmen Boulogne. En van fabricar cinc unitats.

Què ha marcat la diferència de trajectòries de les empreses catalanes? El debat entre historiadors i economistes sobre les causes del malaguanyat potencial de les empreses de casa nostra continua obert: el baix poder adquisitiu dels consumidors espanyols, la manca de protecció aranzelària per part del govern, els elevats costos energètics, la manca d’infraestructures de transport, l’absència d’un parc de proveïdors adequat, el difícil accés al finançament i la manca de mà d’obra qualificada són algunes de les causes que es discuteixen. Tots aquests inconvenients són reals, però cap no és determinant a l’hora d’explicar la històrica mancança d’empreses catalanes globals. Moltes empreses d’altres països s’han trobat amb limitacions semblants i han pogut prosperar. A més, avui en dia molts dels inconvenients del passat continuen existint i, malgrat tot, comencem a tenir grans empreses catalanes d’abast planetari com les que he esmentat anteriorment. D’entre totes, en destaca la biotecnològica Grifols, una de les líders mundials de la indústria d’hemoderivats, un sector intensiu en capital i en coneixement. Des dels seus inicis, que es remunten a l’any 1909, Grifols ha superat la debilitat del mercat espanyol, la manca de matèries primes, la dificultat de trobar personal tècnic, els elevats costos energètics i de finançament. La major part de la matèria prima –tan complexa de gestionar com és la sang humana– l’ha de buscar fora del país. Tampoc ha gaudit d’una protecció especial dels governs de Madrid. Malgrat tot, avui Grifols ocupa 24.000 treballadors, factura 4.500 milions d’euros i el que és més important: és un referent tecnològic mundial del seu sector. Fa uns anys Wikileaks va revelar que entre els pocs actius que el govern dels Estats Units considera estratègics a Espanya hi ha aquesta empresa catalana. Quin és el secret de l’èxit de Grifols que no van saber trobar La Maquinista, La Hispano Suiza i tantes altres empreses de casa nostra? El lideratge en el llarg termini. La família Grífols ha tingut la sort o el mèrit de mantenir-lo durant generacions, igual que les famílies Roca o Puig, que donen nom a empreses centenàries. Un lideratge de qualitat a llarg termini permet especialitzar les companyies i dotar-les de vocació exterior. El gran salt dimensional de Grifols comença quan s’enfoca en la producció de plasma i les seves fraccions. El següent pas va ser fer el salt als mercats internacionals i acabar comprant l’empresa nord-americana Talecris l’any 2010.

El mateix va fer Roca, amb 24.000 treballadors, 82 fàbriques i vendes en 170 països. Va anar venent-se les divisions no estratègiques com la de calderes i va comprar la multinacional suïssa Laufen. Des dels seus inicis, La Maquinista va tenir múltiples accionistes amb interessos diversos i es va dedicar a fer una mica de tot: baranes, premses d’oli, ponts, locomotores… La Hispano Suiza va créixer exponencialment sota la batuta del tàndem format pels seus dos principals promotors –Mateu i Birkigt– però la mort del primer poc abans de l’esclat de la Guerra Civil i el fet que l’empresa mai va tenir clar si volia dedicar-se als cotxes, als camions o als motors d’avió van portar-la fins a una situació econòmica prou dolenta per fer-la vulnerable a les pressions del règim franquista, que volia nacionalitzar-la. De les experiències passades en cal aprendre. Des de fa segles les empreses catalanes han mostrat prou dinamisme per aprofitar les oportunitats que el progrés tecnològic ha anat generant i alhora capacitat per atreure talent de fora: amb el vapor va arribar a Catalunya Michael de Bergue, amb el motor de combustió Marc Birkigt i amb l’electricitat el nord-americà Frederick S. Pearson. Malgrat tot, multitud d’empreses no han pogut consolidar-se i créixer globalment i han acabat desapareixent, sigui tancant o venent-se a empreses estrangeres.

La manca de lideratge amb ambició internacional és la clau de molts d’aquests fracassos empresarials. Chupa Chups es va vendre al grup italià Perfetti només tres anys després de la mort del seu fundador. En el moment de la seva venda Chupa Chups enviava els seus productes a més de 100 països, és a dir, era una marca global. Un cas semblant va passar amb Ficosa, una autèntica multinacional global catalana dedicada a fabricar components per a vehicles. Va començar a tenir problemes quan les dues famílies fundadores es van enfrontar. Finalment, la japonesa Panasonic va comprar-ne una participació majoritària. Ficosa facturava 1.100 milions d’euros i tenia fàbriques repartides per tot el món. Quines són les empreses catalanes actuals amb potencial per entrar a l’Olimp de les grans corporacions mundials? Dos fenòmens –la globalització i internet– han permès l’aparició de noves empreses. Com en les onades tecnològiques precedents –la del vapor, el motor de combustió o l’electricitat– ha tornat a posar-se de relleu la gran capacitat de Catalunya per atraure talent de fora. Dues grans empreses catalanes de distribució, com són Mango i Desigual, amb xarxes de venda a escala mundial, van ser creades per emprenedors vinguts de fora: el turc Isak Andic i el suís Thomas Meyer, respectivament. Per altra banda, internet ha permès l’aparició d’empreses candidates a esdevenir grans multinacionals com Glovo, valorada en més de mil milions d’euros i amb presència a multitud de països i també l’empresa de comerç electrònic gironina Tradeinn, cofundada pel figuerenc d’origen taiwanès Dídac Lee, que l’any passat va facturar 190 milions d’euros venent material esportiu. Fins i tot una petita empresa de cinema en streaming com Filmin, malgrat tenir encara una facturació reduïda pot somiar, si s’especialitza, a competir amb gegants com Netflix. Es podran consolidar com a grans marques globals aquesta nova fornada d’empreses catalanes nascudes a recer d’internet? Esperem poder respondre a aquesta pregunta afirmativament d’aquí a uns anys. Sens dubte, la seva sort dependrà de la capacitat de lideratge dels seus responsables en el difícil repte d’enfocar-les i fer-les brillar en un mercat cada vegada més global.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *