Suplement

Economia

Petroli en davallada

Joan Carles Arredondo
18 de març de 2020

El coronavirus SARS-Cov-2 ha actuat com una ventada sobre unes fitxes de dòmino situades de manera estratègica per caure al més mínim moviment. L’economia mundial, encara no represa del tot del refredat de la crisi financera, mostrava un seguit de símptomes de recaiguda que la guerra comercial de les superpotències va agreujar. Ara, la pandèmia que va arrencar a la Xina ha deixat, si no paralitzada, sí alentida la fàbrica del món i, de manera subsegüent, els indicadors econòmics han apuntat de manera automàtica a la baixa. Les borses, sempre tan sensibles a qualsevol esternut, enfilen un camí de baixada desconegut des dels temps de la caiguda de Lehman Brothers o, més recentment, del resultat del referèndum del Brexit. I un altre indicador del pànic econòmic mundial, el petroli, va en camí de desplomar-se.

El petroli ha viscut aquesta setmana el seu particular dilluns negre, amb una caiguda de preu del 25%. L’apatia d’un dels motors de la demanda com és la Xina, ha estat només un detonant indirecte. En realitat, la davallada de dilluns, que venia a confirmar la tendència baixista de les jornades anteriors, té també arrels d’estratègia política. Divendres, l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) havia acordat reduir la producció per injectar menys cru al mercat. Per la pura llei d’oferta i demanda, amb menor quantitat de petroli disponible, els preus tendirien a pujar.

Rússia, un dels principals productors mundials de petroli, tot i no formar part directament de l’OPEP, es va oposar a aplicar retallades en la producció. Els costos d’extracció per a Rússia són inferiors als d’altres competidors, en especial els Estats Units, i per una qüestió de mantenir o incrementar quota de mercat està en millor disposició d’aguantar un període de preus baixos. L’Aràbia Saudita tampoc surt, en principi, perjudicada en aquest escenari, perquè també té menors costos de producció que els Estats Units, on la tecnologia del fracking està més estesa. Per aconseguir rendibilitat, els productors americans necessiten un preu de 50 dòlars el barril, perquè en cas contrari perden rendibilitat.

La jugada és arriscada tant per a Rússia com per a l’Aràbia Saudita. El regne àrab pretén inundar el mercat de petroli, en un moment de clara reducció del consum, amb l’objectiu que Rússia torni a seure a la taula disposada a rebaixar la producció i aconseguir l’efecte de retornar els preus a uns paràmetres de normalitat. Però li pot passar que la reacció russa no sigui aquesta i acabar produint de més i perdent rendibilitat. Rússia pretén que els preus baixos afectar els Estats Units, però fa uns anys el petroli també va festejar amb els preus baixos per perjudicar el país nord-americà i la indústria petroliera d’aquell país va resistir.

Amb independència de la irresponsabilitat ambiental que suposa un increment important en la producció com el que es disposa a afrontar l’Aràbia Saudita, la seva jugada posa en risc altres països que se li suposaven aliats dins de l’OPEP. Els països sud-americans que formen part d’aquest club tenen necessitat d’un petroli a preus més elevats per poder subsistir.

La primera conseqüència ha estat, ja, la màxima baixada del preu del petroli des de la guerra del Golf de 1991, quan les explotacions petroleres es convertien també en un camp de batalla. Tot plegat. Per a països importadors –com el mateix Estat espanyol sense anar més lluny– acaba sent un aspecte positiu. Pagar menys per una de les principals fonts energètiques és una de les poques bones notícies econòmiques que estan arribant. Però les alegries tendeixen a ser efímeres i, amb el petroli, la màxima que tot el que puja baixa acostuma a complir-se a la inversa.

Comprovar que preu del petroli baixa també hauria de ser una bona notícia per als consumidors, sobretot els que omplen el dipòsit del cotxe. Tindrà repercussió en el preu dels carburants, aquesta nova guerra de preus? Doncs probablement sí, però no en la mateixa proporció. Les experiències prèvies han vingut a contrastar l’existència d’una nova llei econòmica que, fa uns anys, va popularitzar la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència: l’efecte coet-ploma. Segons aquesta llei, quan el preu del petroli s’incrementa, la benzina puja com un coet. Quan es redueix, en canvi, tendeix a baixar com ho faria una ploma: lentament. L’any passat mateix es va poder comprovar: durant la primera meitat de l’any, el petroli va pujar un 37% i la benzina es va encarir entre un 10% i un 13%. Durant la segona meitat, el cru baixava un 19%, però la gasolina i els gasoils només ho van fer entre un 0,4% i un 1,8%, respectivament.

Els motius d’aquest efecte són diversos. D’entrada, hi ha un fet cert: el cost de la benzina inclou altres conceptes més enllà del petroli, hi ha costos més fixos, com el refinament o el transport (que incideixen en un 15% del cost de la benzina) i hi ha, sobretot, impostos, que representen el 50%. El preu del cru incideix en un 35%. Però també hi ha comportaments empresarials que, si bé existeixen organismes reguladors que van complint l’objectiu que hi hagi una veritable competència, tendeixen a ser oligopolístics. La temptació d’aprofitar les conjuntures de mercat són encara massa llamineres per a un sector que, si bé tendeix a atomitzar-se, encara té empreses clarament dominants. Encara que es pugui considerar una conseqüència lògica de com opera un sector en el qual les primeres matèries ja funcionen com un oligopoli en el qual els països que produeixen el 75% del petroli es posen d’acord sobre quina producció es farà per condicionar els preus, no deixa de ser poc reconfortant veure com es manipula el preu del carburant que cada ciutadà posa al dipòsit del seu vehicle.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *