Suplement

L'entrevista

Ponç Pons: “Li estic molt agraït, a Verdaguer”

Jordi Vilarrodà
20 de juliol de 2019

Ponç Pons (Alaior, 1956) és un dels poetes vius més grans de la llengua catalana. Aquest menorquí militant, illenc fins al moll de l’os però amb la mirada oberta al món, intuïa ja des de petit que volia ser escriptor. I a fe que ho ha aconseguit, amb una obra poètica i narrativa extensa que té com a últim títol ‘Camp de bard’ (2015). Si ara el busquéssim, el trobaríem a la cabana de Sa Figuera Verda, escrivint. I llegint, perquè és “lector passional i apassionat”.

És a Osona, convidat a fer una conferència pel Fòrum de Debats. Arrencar parlant de Verdaguer és gairebé inevitable, abans de la primera pregunta…
… el català havia estat una llengua deixada de banda, perseguida, castigada, i Verdaguer construeix un corpus lingüístic del que jo mateix, com a poeta, he begut. Li estic molt agraït, a Verdaguer. Tenia un do poètic, i el do de la genialitat, fins i tot. Però amb la musa no basta, ell hi va posar treball.

Entén la poesia així, com un equilibri entre la inspiració (vostè la defensa) i el rigor de l’esforç?
El talent són un munt de correccions. Corregir i corregir, així es crea l’obra. Aquest ha estat el meu mètode de feina. Mallarmé deia que la poesia es fa amb paraules. I Susan Sontag, que els grans poemes tenen idees.

Però el moment inicial en què vostè decideix que vol escriure va ser primigeni, sense haver passat pel filtre intel·lectual…
Li contesto amb una altra cita, de Paul Valéry: “El primer vers ens el regalen els déus.” Sí, però hi afegeixo que pot ser una trampa, perquè tu has de continuar i fer el poema després d’aquest primer vers. Jo comparo el poema amb fer paret seca. Soc menorquí, i si ha estat a Menorca sabrà que tenim molta paret seca, en tenim dotze mil quilòmetres! L’avi meu era paredador, feia parets. Un homo que no sabia llegir ni escriure, humil, però savi i bondadós. La paret seca es fa amb còdols, sense res més: els has de col·locar de manera que el mur no s’esfondri. El poema és com un edifici de paraules, fins i tot en la forma. M’agradaria que un poema meu fos com una sessió d’acupuntura en què cada paraula toqués el punt sensible d’algun lector.

I això tan difícil, com s’aconsegueix?
A partir de la inspiració, però també del treball, l’esforç i les correccions. Si no emociona, no funciona.

Però també hi ha una poesia que juga només amb la forma, que va a buscar les fronteres del llenguatge. Per a vostè, no és vàlida si no és comprensible?
A mi m’interessa la varietat de la poesia. Si tots féssim el mateix, seria molt avorrit. M’interessa, per tant, aquesta poesia experimental, i la poesia en general. Però fixi’ls que tots els ismes i escoles que ens hem inventat es resumeixen dient que només hi ha bona i mala poesia.

Com s’hi arriba, a crear emoció?
Partesc de l’autenticitat. Crec que no puc fer sentir una cosa al lector si jo no la sent primer. Sonaria fals. Pessoa deia: “Sentir? Que senti qui llegeixi.” És una opció. Té aquell vers que diu “el poeta és un fingidor / fingeix tan completament / que arriba a fingir que és dolor / el dolor que de ver sent”. Soc partidari de l’autenticitat, de la sinceritat. Però qui m’ha marcat és Albert Camus. Que, per cert, tenia una àvia menorquina, na Catalina Sintes, de Sant Lluís. Deia Camus que “l’art no és un passatemps solitari, sinó un mitjà per commoure el major nombre possible de persones”. Quan vaig descobrir això, vaig pensar: ja està! L’art i la poesia no han de ser un joc de focs artificials, no m’interessen. S’ha de commoure. I vostè em demanava com es fa. Doncs amb tècnica, també. Seguir la mètrica, per exemple, et fa repensar les coses i evita que caiguis en l’excessiva facilitat o complaença.

Tot això ha anat madurant amb el temps, amb l’escriptura pròpia i les lectures que l’han influït. Ara mateix, què el preocupa com a poeta?
En aquest moment de la meva vida, el que m’interessa més és la claredat. Dues coses, de fet. L’essencialitat, és a dir, que no hi sobri ni hi falti res. I que el lector m’entengui. Vull que el lector m’entengui, em sembla una qüestió de deferència cap a ell. Fer-ho senzill, és el més difícil… la senzillesa a vegades és enganyosa. Per escriure com ho feia Martí i Pol o com ho fa Margarit, se n’ha de sebre molt.

A més de commoure el lector, poesia és també una manera de donar sentit al seu món personal? Va encunyar el terme escriviure
Com deia Nietzsche, en tot el que escric m’hi poso sencer. El jo poètic és important. L’he après de Montaigne, Rousseau, Thoreau… Però més que explicar el meu drama, el que m’interessa és explicar el drama del món. Hi ha una paraula que no està de moda i que és compromís. Poesia i compromís. Sembla que no se’n parla.

Es refereix a un compromís social, fins i tot polític?
No parlo estrictament de fer política. La poesia és art, ha de ser poètica… la poesia no és un míting. Hi ha altres canals per fer política. Jo faig articles al Diari de Menorca i allà m’hi poso tot, allò és ideologia. Però on vull anar a parar és que la poesia és una forma de compromís amb la nostra societat, amb el nostre poble. És allò que deia Espriu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.” No hauríem d’oblidar-ho. I sobretot, amb la llengua. Soc menorquí, però tinc consciència de la nostra llengua. És sagrada.

És menorquí, diu, i Menorca és també el centre del seu univers personal i literari?
És el meu món. És la meva pàtria, la nostra illa. I en els meus poemes la defens. Benvingut tothom qui vingui a Menorca, però deman que l’estimi, que la respecti, que s’hi integri… i que aprengui la nostra llengua. Per això hi ficava la paraula compromís. El sent i el visc més que mai.

La poesia, ens és encara necessària, aquí i avui?
Hölderlin es preguntava per a què poetes en temps tan miserables. I ara ho són. Però necessitem poetes perquè no ho siguin tant. Per a què poetes després d’Auschwitz, com va dir Adorno? O de la guerra dels Balcans? O de tantes altres? La poesia és necessària més que mai, perquè tot allò no es torni a repetir. La poesia ens humanitza, la bellesa salva, cura.

Si algú llegeix aquesta entrevista, farcida de cites, pensarà potser que vostè viu en la literatura. Dona sentit a la seva vida?
Contesto amb una altra cita: Rilke deia que la poesia dona sentit a una vida que si no estaria plena d’absurd i d’enigma, que la poesia ajuda a desentrellar. Tinc un poema, Dictat d’amor, que acaba amb aquest vers: “No puc ésser ni soc més que literatura.” I aquesta és la meva definició.

No hi ha el perill d’acabar vivint tancat en la seva torre d’ivori?
No, no hi ha contradicció. Jo vaig començar a treballar als 10 anys, he fet tretze feines diferents cada estiu per pagar-me els estudis de dues llicenciatures. Sé què és el món obrer. I després he estat anys a les aules, de professor d’institut.

Aquí sí també es coneix la realitat!
A més, li diria que no he estat un professor, sinó un missioner, perquè m’he dedicat a convertir. Als meus alumnes, cada any els volia fer descobrir que la cultura és un plaer. Perquè ells, quan senten la paraula cultura pensen en un rotllo. He intentat com a professor que fossin feliços a les meves classes, i millors persones. I que entenguessin que la cultura no és un rotllo! Els posava pel·lícules, música… i parlàvem de política, filosofia o religió. I quan vegi que hi ha una cosa que m’indigna, com li deia, em poso a escriure un article.

El crític Sam Abrams diu que la seva obra s’hauria d’entendre en sentit unitari, com un tot. Hi estaria d’acord?
Ara tinc set llibres nous escrits, completament diferents: poesia, teatre, novel·la, aforismes, un dietari de Nova York… Queda la feina de passar-los en net. A mesura que ho vagi publicant, crec sí que mantindrà la unitat, tot i que pot haver-hi qualque sorpresa. Primer de tot, soc una persona… que vol ser bona persona. I un lector passional i apassionat, que quan no pot més, escriu. Em passo el dia llegint. La lectura ha estat fonamental en la meva vida. Això m’ensenya.

“Jo puc viure sense publicar, però no sense escriure”

Ha parlat de set llibres. Però des de Camp de bard no n’ha publicat cap. I d’això ja fa quatre anys. Veuran la llum aviat?
En aquests quatre anys, he llegit, he estudiat, he escrit. Fins que no ho vegi aclarit, no ho mostraré a ningú. Durant tot aquest temps, m’he tancat a sa meva cabana, sense llum, amb una ràdio de piles i música clàssica… i m’he posat a escriure i escriure. Tinc un munt de quaderns, i això sortirà. Però un ha de sebre desaparèixer del món. No em sent pressionat, ni pels que m’han trucat demanant algun llibre. Jo puc viure sense publicar, però no sense escriure.

Els escriptors, quan us poseu a revisar, acostumeu a polir, a treure més que no a afegir. No sé si és el seu cas…
Seguint amb les cites, una altra de Paul Valéry: “Els llibres no s’acaben, s’abandonen.” Arriba un punt en què has de dir prou, perquè si no estaries tota la vida revisant.

Als joves que ha tingut a les aules, creu que els ha pogut inocular aquest verí de la lectura?
Ho he intentat. El mòbil els ha pres una bona part del seu temps. Però és la nostra feina. Jo l’he feta durant molts anys, i reconec que cada vegada costava més. Ara estan acostumats a la immediatesa, i així no llegiran les quatre-centes pàgines de Guerra i pau de Tolstoi. No saben el que es perden! Ara tot ha de ser minúscul, com missatges de whatsapp. Són una generació zàping: si una cosa no els agrada, canvio. A classe t’havies d’espavilar molt per fer-ho interessant i atractiu, que els enganxi. A mi em sap greu, perquè són una generació que està enganyada, manipulada… volen convertir-los en robots i en consumidors. La feina és dir-los: “Al·lots, sou persones, no sou robots!” A les meves classes, els parlava de filosofia, a més de literatura. De pensadors que havien sabut entendre la vida. A principi de curs, a la pissarra, els apuntava un consell de Thoreau que deia “simplificau” i una frase de Montaigne: “No faig res sense alegria.” Aquesta els agradava, la comentaven. La paraula clau és passió, però per dir això has de predicar amb l’exemple, han de veure que quan expliques Ramon Llull, levites. Si no ho feim amb passió, val més que ens dediquem a una altra cosa.

La llengua, com la tenim a Menorca? Sé que és una altra realitat, respecte a Mallorca o Eivissa…
De les quatre illes, és on tenim el tema de la llengua més salvat. És la nostra ànima. Als alumnes, els preguntava què teníem de diferent dels altres: la llengua i el territori. Al territori, se’l volen carregar els especuladors i corruptes. I la llengua, els puc anomenar: Rivera, el de Ciudadanos, per exemple. És el seu tema, la llengua. L’educació de la llengua, per ser precisos: sap que mentre puguem ensenyar català, els qui són com ell no faran res. I per això ell, com va fer Bauzá, hi fan tanta incidència.

  • Compartir