Suplement

Ponts

Ponts de llegenda

Xavier Roviró i Carme Rubio
17 de juliol de 2020

Els ponts, com a exemples d’enginyeria civil, són construccions fonamentals de la història de l’ésser humà. Es troben tant a l’espai rural com a l’entorn urbà. Dins una població, per exemple, permeten salvar desnivells, connectar les ribes d’un riu o superar el pas de trens i altres mitjans de locomoció i, dins el medi natural, sempre estan vinculats a una via transitable, que tant pot ser un caminet estret com una gran autopista.

L’origen del pont es considera relacionat amb els primers moments de l’existència de l’ésser humà a la terra, atès que els primers col•lectius de la nostra espècie ja van haver de solucionar l’entrebanc de trobar-se amb un esvoranc o depressió del terreny quan es traslladaven d’un lloc a l’altre. És lògic suposar que els ponts inicials devien ser troncs d’arbre o pedres alineades o en pilons que els permetrien superar els obstacles del relleu terrestre. De ponts n’hi ha de molt antics, però la majoria són el resultat de l’evolució constant que s’ha anat succeint al llarg dels temps i que ha renovat contínuament les tècniques, els materials i les formes constructives, fins arribar a l’estat actual, en què, sovint, es conserven ben poques restes de les construccions anteriors o cap ni una.

La història dels ponts va molt lligada a la de la humanitat. Compta amb èpoques glorioses, com la de l’imperi romà en els primers segles de la nostra era. L’expansió de Roma va crear una xarxa estable de camins i ponts per on podien circular lliurement els seus exèrcits, i aquest procediment va esdevenir substancial a l’hora de mantenir units i controlats els territoris conquerits. Els enginyers romans, creadors del pont d’arc, van saber bastir una tècnica que els va permetre resoldre els problemes dels accidents geogràfics amb construccions de gran efectivitat i llarga pervivència. Encara avui, molts ponts catalans tenen la denominació de «pont romà», normalment més com a record del seu origen que com a dada real.
Amb la caiguda de l’imperi, durant l’Edat Mitjana, hi va haver un retrocés: la tècnica constructiva romana es va oblidar i no es va recuperar fins al Renaixement, quan es van trobar manuscrits perduts d’autors romans sobre els procediments de les obres de construcció civil, com ara els ponts. A partir d’aquest moment, els progressos tècnics no s’han aturat. Els ponts continuen sent les obres d’enginyeria civil per excel•lència: els ponts antics s’han continuat utilitzant i s’han restaurat quan calia i els nous s’han construït amb nous materials, tècniques innovadores i dissenys ambiciosos i espectaculars.

Com que la funció principal d’un pont és la de fer d’enllaç i de facilitar molts tipus d’intercanvi, com ara el territorial, el personal i el comercial, aquest mot sempre s’ha carregat de connotacions positives associades als conceptes de «comunicació» i de «progrés». Alguns d’aquests significats simbòlics mostren el pont com el triomf de la raó contra les forces de la natura i també com la superació de les dificultats. Passar a l’altre costat del pont també vol dir accedir al desconegut i fins i tot expressa el pas a la immortalitat i a intervenció del maligne. En aquest sentit, a les terres catalanes molts reben el nom de «pont del diable», denominació amb la qual es fa referència al fet que el diable l’hauria edificat a canvi de rebre l’ànima de la persona encarregada de construir-lo.
Quan parlem de ponts del diable, o del dimoni, a Catalunya, el primer que ens ve al cap és el de Martorell. Un pont gòtic per reconstrucció però d’origen romà. És atrevit i esvelt, i malgrat la seva aparença de fragilitat ha aguantat tots els embats de les crescudes del Llobregat. Es troba entre les poblacions de Martorell i Castellbisbal.

Aquesta secció de ponts que avui inaugurem constarà de deu articles dedicats a diferents ponts de les comarques d’Osona, el Vallès i el Ripollès.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *