Suplement

L'entrevista

Rafael Nadal: “No ens hem explicat prou bé la duresa de la postguerra”

Jordi Vilarrodà
22 d'abril de 2019

Les novel·les de Rafel Nadal es compten per èxits. Amb la darrera, El fill de l’italià (Columna Ed.), ha fet el cim del Premi Ramon Llull. Com altres vegades, pouant d’una història real que va conèixer en el seu contacte amb els lectors: la dels mariners italians nàufrags que van acabar vivint a Caldes de Malavella després de l’enfonsament del cuirassat Roma, l’any 1943. El protagonista, en Mateu, intueix al cap dels anys que pot ser fill d’un d’ells.

M’imagino que estan contents, a Caldes. Ha situat el poble en el mapa literari. La gent coneixia aquesta història dels italians?
La gent gran, sí. Els joves, no. I no n’hi ha cap rastre: ni un carrer, ni un monument…. Hi havia una placa al balneari del Vichy Catalan que l’han perduda. En aquest sentit, és una llàstima. També pot haver-hi gent que hi trobi alguna pega… sol passar quan fas una novel·la de ficció basada en la realitat, però com a escriptor has de posar la narració al servei del ritme, i del que tu vols dir en el fons. L’alcalde, però, em diu que tenen l’autoestima disparada des de fa uns dies, i me n’alegro. Si serveix per recuperar la memòria històrica, encara més.

Que aquest episodi estigués amagat, és per la desmemòria general sobre el que va passar en la guerra i la postguerra?
Així com de la República i la Guerra Civil n’hem recuperat força la memòria, perquè hi ha força literatura d’autors que van ser al front, de la postguerra no n’hi ha l’extensió que hi hauria d’haver, exceptuant alguns títols monumentals de Joan Sales o Mercè Rodoreda que tots coneixem. Hi ha molts moments de la vida quotidiana o històries de col·lectius sencers com aquesta que estan oblidades. Sobre les dones a la postguerra, per exemple, falta literatura. Hi ha molt per fer.

Una dona, aquí, és també protagonista d’aquest relat. Una dona que ha patit el que no està escrit i busca una fugida de la negra realitat en què viu…

La Joana és una doble perdedora de la guerra, però no per raons ideològiques. Així com a La senyora Stendhal ella era una noia de la República, que lluitava per consolidar els avanços socials, a El fill de l’italià ens trobem algú que no té aquesta consciència. Però que és perdedora per raons de classe: és pobra de solemnitat, i els miserables no tenen cap possibilitat d’aferrar-se a res, i és perdedora per gènere, víctima d’un matrimoni equivocat. Viu en una època en què ja no pot rectificar aquest error.

No es planteja fugir amb el mariner italià?
Si l’hagués convidada a marxar a Itàlia amb ell, no ho hauria fet. Sap que el seu destí és aguantar aquí: ja té dues criatures i pot estar embarassada d’en Mateu. Al final en té dues més encara. I torna a plantar els clavells de poeta…

El seu refugi, unes plantes!
No pot ni somiar en una altra vida, perquè sap que no seria veritat. L’únic que té és aquesta escapatòria momentània amb els clavells, que li posen un punt de llum i color en una vida grisa. Com que no té ni un pam de terra, ni hort, els planta en aquelles llaunes d’olives gegants que tenien als hotels o restaurants. A les escales que porten de la casa miserable cap a la riera, que era un niu de porqueria, hi posa aquest punt de color.

Els lectors que (encara) no han llegit El fill de l’italià potser es pregunten com centenars de mariners italians van a parar a un poble que no té mar. Què va passar?
El 8 de setembre de 1943 se signa l’armistici entre Itàlia i els aliats. L’endemà, es fa a la mar la flota de guerra italiana, la meitat des de La Spezia i l’altra meitat des de Gènova. Es reuneixen en alta mar, i naveguen en formació 23 vaixells de guerra rumb a Malta, per verificar el desarmament a què els obliga l’armistici. Volen fer escala a La Maddalena, una illa preciosa que hi ha entre Còrsega i Sardenya. Però s’assabenten que l’han ocupada els alemanys i giren cua. Hitler es posa nerviós, pensa que potser van a entregar els vaixells als aliats, i ordena bombardejar-los. S’envolen cinc avions de Marsella, un d’ells amb la primera bomba teledirigida de la història. La primera va a l’aigua, i la segona i la tercera cauen a la coberta del Roma, el vaixell insígnia de la flota, el cuirassat més modern i poderós que hi ha a la Mediterrània. Una bomba penetra al dipòsit d’explosius i el fa volar d’una manera brutal: la part central es posa a dos mil graus de temperatura, es parteix i en vint minuts el mar se l’empassa. Dels 2.200 tripulants del vaixell, entre ells l’almirall Bergamini i el seu estat major, només 600 es poden tirar a l’aigua. Els rescataran altres vaixells de la flota, que es queden enrere per recuperar supervivents.

Quina història! Però això passava a mig Mediterrani, aquí no s’acabava l’odissea…
Quan els han rescatat, el gruix de la flota ja navega lluny. Han apagat la ràdio perquè els alemanys no els localitzin. I posen proa al port neutral més proper, que resulta ser el de Maó. Dos vaixells s’autoenfonsen per no caure en mans de ningú, ni els aliats ni els alemanys. S’hi afegeixen 400 mariners més sense vaixell. Amb els nàufrags, ja són un miler de mariners italians que faran la viu-viu quatre mesos a les Balears. Quan comença a haver-hi algun incident, Franco truca a Moscardó, el capità general de Catalunya, i li ordena que els busqui lloc per allotjar-se.

” El 4 de gener de 1944, mil mariners italians, la majoria joves d’entre 18 i 28 anys, arriben a un poble de 2.200 habitants. I el revolucionen”

És clar, els balnearis són els allotjaments amb més capacitat de l’època. I lluny de les ciutats.
A Sant Hilari no hi caben. A Santa Coloma, les termes Orion estan derruïdes després de la guerra. Al final, troben Caldes: hi ha tres balnearis, pensions… infraestructura hotelera. El 4 de gener de 1944, mil mariners italians, la majoria joves d’entre 18 i 28 anys, arriben a un poble de 2.200 habitants. I el revolucionen.

Estan en terra de ningú, en certa manera. Esperant que els passi alguna cosa, que decideixin la seva sort. Què esperaven?
La majoria, tornar a casa, encara que no s’hagués acabat la guerra en una part d’Itàlia. Volen acostar-se als seus. Els mesos se’ls fan eterns, però mentrestant estableixen relacions. Ajuden la gent del poble, perquè falten homes: alguns han mort a la guerra, altres estan empresonats. Els braços són necessaris. Però també hi ha confrontacions: enfrontaments amb la Guàrdia Civil, amb el clergat, amb la Sección Femenina…

La forma com es resol el conflicte és curiosa. Franco autoritza un referèndum?
Tant els aliats com els alemanys els volen recuperar, els necessiten a la guerra. Són mariners ben formats. Els envien emissaris per convèncer-los, els fan mítings. Comencen a haver-hi baralles entre ells, i el règim decideix enviar-los cap a Itàlia. Però no saben si al nord, que controlen els alemanys, o al sud, on hi ha els aliats. Franco mateix ordena que se’ls consulti. Als seus dietaris, parlen de referèndum. Voten. La majoria van al sud amb els aliats. Alguns, al nord. I tres volen quedar-se.

Tot això ho descobreix en un club de lectura? Vostè és dels que no els ha fet mai mandra, això de parlar amb la gent i descobrir històries.
Fèiem un club de lectura a Caldes, sobre La maledicció dels Palmisano. S’aixeca una persona que em demana si coneixia la història dels mil mariners italians. Vam quedar al cap d’un parell de dies i m’ho va explicar. Em va atrapar definitivament, vaig veure que tenia un material fantàstic. I em va sorprendre al dir-me que hi havia un dels suposats fills d’italians que, de gran, havia decidit aprofundir en la història. Tot i que em va advertir que no seria fàcil que me l’expliqués.

I com va anar?
Ens hem entès molt bé. Durant un any vaig anar a Caldes gairebé cada setmana. Hem tingut converses magnífiques. És un home de poques paraules, però precisament per això sap molt bé què vol dir. Més que parlar, dicta sentències plenes de contingut. Té molt assumit el que li ha passat.

Al començament, més que parlar, compartien silencis…
Sí, perquè jo el volia forçar. Si una cosa he après amb els anys és que parlar, es parla quan ve bé de fer-ho. Si vols que la gent et sigui sincera, has de deixar que et parlin al moment adequat. Per tant, comparteixo silencis. Quan li sembla, ell diu el que ha de dir. Jo vaig completant el trencaclosques a través de moltes sessions, i d’altres veus. Per això m’he posat de narrador al començament, per orientar una mica el lector.

Després es trobarà diferents perspectives del relat: en Mateu, la dona, el germà… Fer aquest trencaclosques ha estat difícil?
Ha costat donar-li a cada un la seva veu. Ajudo el lector perquè no s’hi perdi.

Per què en Mateu passa tota la vida sense voler saber, i en un moment donat, quan enterra la seva mare, es decideix a intentar esbrinar si el seu pare era en Ciro, un dels mariners italians?
Primer té l’obsessió prioritària de deixar enrere la misèria. Això és abans que res més: aconseguir assegurar que els que vindran al darrere tinguin una vida diferent a la que ha tingut ell. Però hi ha també les convencions de l’època. Com diu en Mateu, hi ha converses que abans no es tenien, i menys entre un fill i una mare. Per tant, fins que no mor ella, i ja no la pot ofendre, no es pot començar a preguntar. És voluntàriament que relega a un segon pla la necessitat de buscar el pare, perquè sap que no pot.

Necessita tancar el cercle de la seva vida…
Ho diu en aquesta frase tan maca: “Com que no tinc passat, no acabo de tenir futur”. No necessita tant saber si el pare era italià o no com saber qui era, què sentia… necessita representar-se’l.

Al cap i a la fi, la família no és només la que et ve donada sinó la que et construeixes?
Hi ha moments que el personatge d’en Ciro arriba a dubtar de quina és la seva família: la que ha deixat a Nàpols o la d’aquí. I és conscient que quan acabi l’estada, la substituirà per una altra. Va tenint successives famílies: la del vaixell escola italià, la del Roma, la de Maó, la de Caldes… Tinc una certa obsessió amb aquest tema, des que de jovenet vaig estar a l’internat. Jo també m’enyorava de la família, i em vaig fer de seguida un grup d’amics… em pensava que la vida sense ells era impossible. Ho compartíem tot. Però vaig descobrir, al marxar, que al cap d’un minut ja els havia oblidat per uns altres que tornaven a ser insubstituïbles… i eterns. Sempre en queden, però els vas superposant.

Trobar l’equilibri entre la versemblança al que li han explicat i la llibertat que necessita com a novel·lista, li ha costat?
Vaig aprendre com ho havia de fer a Quan érem feliços. Encara era més difícil, perquè utilitzava elements de la meva família per explicar una època, una ciutat i una classe social. Allà vaig aprendre que primer em documento, faig treball de camp, i després ho he de deixar de banda, utilitzar només allò que la meva memòria ha depurat. Ja no consulto més la informació, perquè no vull fer un llibre d’història sinó una novel·la. Deixo fluir la imaginació, sabent que en el meu cervell ja s’han situat tots els elements. És el moment que el ritme, la trama i els personatges s’han de posar al servei de la novel·la, com si pintés un quadre que no ha de ser figuratiu.

El fill de l’italià és un altre relat sobre la postguerra, una època que li interessa especialment…
De la postguerra me n’obsessionen una o dues coses, sobretot. No ens hem explicat prou bé la crueltat i la duresa que va tenir, la seva misèria material però sobretot la misèria de la repressió, de l’arbitrarietat, de no saber mai què t’esperava. I tot això en un context de bellesa plàstica que podia ser molt gran: el sol sortia igual cada dia, i el mar era blau com sempre. Això feia més dura la duresa de l’època: veure que hi havia la possibilitat d’un món que et permetria ser feliç, però que no podies ser-ho perquè eres un perdedor. Amb els anys i moltes converses, he anat depurant un retrat de la postguerra, que després surt en forma d’expressions com la imatge dels clavells de poeta plantats en pots d’olives.

Aquest llibre, deurà interessar també als italians. La història del Roma deu ser ben coneguda…
Quan arribi el moment, crec que sí. Ja hi hem sembrat una mica amb La maledicció dels Palmisano. El Premi Ramon Llull ja surt en quatre llengües: ara, el català i el castellà i l’any 2020, la francesa i la italiana.

  • Compartir