Suplement

L'entrevista

Ramon Gasch i Teresa Sagrera: “La Guerra de Successió també va ser una guerra de classes”

Jesús Medina
17 de maig de 2019

Ramon Gasch (Santa Maria de Palautordera, 1950) i Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966) són els autors de la novel·la ‘Sal roja. El Llop de Cardona’, un llibre de ficció històrica que retrata la Guerra de Successió amb personatges reals i de ficció i que trepitja escenaris d’arreu del país a partir de l’epicentre de Cardona.

Per què calia una altra novel·la sobre la Guerra de Successió?
[Ramon Gasch] Sal roja tracta la Guerra de Successió, però crec que és molt diferent d’altres que s’han fet. D’entrada, parla d’un setge que molta gent desconeix, el del 1711 a Cardona. Però és que també parla de la repercussió, dels fets, de totes les desgràcies que van succeir en aquesta guerra arreu de Catalunya. No es limita a Barcelona. Procura cobrir tot el ventall del dolor que el país va patir llavors.

A Sal roja, l’11 de setembre de 1714 a Barcelona no eclipsa gens el que va passar arreu de Catalunya.
[Teresa Sagrera] Hi és el Bages, hi és el Montseny, hi són el Maresme, l’Empordà, la Selva… El fet que la fortalesa de Cardona fos un punt de reunió dels comandaments de la guerra a fora de Barcelona també li dona un protagonisme que no s’havia tingut massa en compte en altres novel·les. No vol dir que no se n’hagués parlat, però no s’havia destacat massa. Hem volgut insistir en el paper estratègic d’aquesta fortalesa en relació amb el Principat.

Fan una construcció de personatges que són reals, que van existir, amb altres que són de ficció, com el Llop de Cardona.
[R.G.] El Llop de Cardona no va existir, no. Estem segurs que hi va haver molta gent que, desesperada pel que estava patint, va resoldre anar a defensar els seus drets, les seves llibertats, la seva família. Estem segurs que hi va haver molts llops de Cardona, encara que en el nostre cas sigui una ficció. Ara bé, aquesta ficció està envoltada d’entorns reals, de situacions verídiques i documentades, que és com entenem nosaltres que s’ha de fer una novel·la històrica.

A Sal roja hi ha molts personatges femenins. Sembla que molts més dels que ens acostumen les novel·les sobre guerres.
[T.S.] El Llop de Cardona juga un paper com a part del poble. Volíem un personatge que pogués representar a moltíssima gent del poble que va viure el dolor i que, d’aquest dolor, en va fer venjança o en va fer revenja. Ell és l’expressió del dolor. I encara que no n’hi hagi tants com masculins, els personatges femenins són molt potents volgudament. De fet, ho volíem destacar: que les dones hi van ser i que les dones també fan història, tant les que són reals com les de ficció.

Hi ha picades d’ullet a la professió d’enginyer de Ramon Gasch. M’ho ha semblat pel personatge a la novel·la del militar borbònic que fa un dietari sobre la seva campanya a la guerra.
[R.G.] Certament, l’amic Louis Brancoeli, que és com es diu aquest personatge, era un enemic, però com a enginyer tenia el cap molt ben moblat. És un paio amb criteri i amb seny, i que veu com actuen els exèrcits de les dues corones. Els enginyers representa que tenim les capacitats d’observar i racionalitzar, que són les mateixes capacitats de Brancoeli o del seu cap a l’exèrcit borbònic. Per això, al final, en Bracoeli se sincera i diu: “Fa quatre dies, els catalans eren aliats nostres i els vam abandonar. Ara són els nostres enemics i els seus aliats també els han abandonat.” Està clar, doncs, que els catalans han perdut la guerra no pas per la seva valentia o la seva forma de lluitar sinó perquè realment tothom els va trair.
[T.S.] Brancoeli també ens ha ajudat molt a poder parlar des de l’altra banda, a donar una visió contraposada i una visió més científica.
[R.G.] De fet, Louis Brancoeli va ser una persona real que va néixer a la Catalunya Nord.

“Quan hi ha una guerra, el poble sempre pateix”

Lluny del que pugui semblar, Sal roja és una novel·la molt antibel·licista, oi?
[T.S.] Hem volgut fugir expressament de l’esperit inflamat. O sigui, ni tots els austriacistes són bons ni tots els borbònics són dolents. Ni tots els catalans eren austriacistes ni tots els que venien de fora eren borbònics. Les coses no són blanques o negres, tampoc les guerres. El protagonista no segueix uns ideals de país, ell és una víctima de la guerra. I en molts moments es pot veure que hi ha hagut barbàries per les dues bandes. Els exèrcits s’hostatjaven a les cases de la gent del poble i saquejaven uns i saquegen igual els altres. La víctima d’una guerra sempre és el poble.
[R.G.] Quan hi ha una guerra, el poble sempre pateix. I és clar que pateix els abusos dels enemics, però també els abusos dels amics.
[T.S.] A més d’una guerra internacional entre austriacistes i borbònics, també va ser una guerra de classes. Hi va haver moments en què la gent tenia dificultats per menjar i, en canvi, al Palau Reial de Barcelona es feien espectacles d’òpera i teatre o encara es posava gel del Montseny als beures… Llavors la gent estava patint dificultats molt serioses! A la rebuda d’Elisabet Cristina, la dona de l’arxiduc Carles, que va arribar a Mataró l’any 1708, van fer tres dies de focs artificials. Tres dies i una rebuda molt per sobre de les possibilitats d’un país en guerra. Hem volgut que aquestes contradiccions també quedessin molt paleses. Lluny dels ideals, també va ser una guerra de classes. La gent amb possibilitats va trobar una sortida cap a Mataró o cap a Àustria i la gent del poble no en tenia cap, de sortida.
[R.G.] En el procés de redacció del llibre també ens va sobtar molt la visita a Cardona.

Per què?
[R.G.] Perquè és una fortalesa impressionant. Allò havia d’imposar. I ens sembla que la petjada de llavors la perceps encara. I no oblidem una cosa: després del setge de la Guerra de Successió, va venir el setge de la Guerra del Francès. Per entendre’ns, els enemics continuaven sent francesos, però llavors contra una aliança catalano-espanyola.
[T.S.] I, històricament, els nobles de Cardona van tenir un poder extraordinari, per damunt d’altres nobles de la corona. Rivalitzaven gairebé amb els Reis, els deien “els reis sense corona”. Tenien possessions arreu de la península. Cardona no té per casualitat una fortalesa amb aquesta força.

Tot plegat per l’extracció i la comercialització de sal de les seves mines?
[R.G.] És que en aquella època la sal era imprescindible. Llavors no hi havia frigorífics, per tant sense sal no es podia allargar la conservació de la carn o d’altres aliments. La gent del poble no tenia accés al glaç, que es feia servir per refrescar menjars no pas per conservar-los. Sense sal no es podia sobreviure, d’aquí el seu valor.

Com van triar altres personatges de la novel·la?
[T.S.] Conforme vas documentant-te trobes elements… Per exemple, la xarxa d’espionatge austriacista ha estat un bon fil per incloure. O el tema dels camins de la sal, les rutes tradicionals que sortien des de Cardona i que feien els traginers. A mesura que vas investigant vas trobant materials molt interessants. Per exemple, jo desconeixia que Elisabet Cristina va governar el país durant un any i mig perquè el seu home va marxar quan comença la novel·la, l’octubre de 1711, per ser coronat emperador d’Àustria. Ella, doncs, va quedar com a lloctinent i governant fins al març de 1713.
[R.G.] Encara que s’escriguin més i més novel·les de la Guerra de Successió, només abraçaran una mil·lèsima part del que va passar.
[T.S.] I és un moment del qual hi ha tantíssima documentació… Hi ha hagut moments en què li deia a en Ramon: “Em sento ofegada.” Per d’hora que et llevessis no t’ho acabaves.

Els he sentit explicar que no ha estat tant enrenou escriure a quatre mans com pensar la novel·la a dos caps…
[T.S.] La idea de treballar junts va sortir perquè la manera de treballar d’en Ramon s’assembla a la meva. Però encara que s’hi assembli cadascú tenim els nostres trets d’identitat. I els escriptors, com tothom, tenim una manera de fer pròpia.
[R.G.] Els escriptors som egoistes…
[T.S.] Cadascú tenim la nostra manera de fer. Per això treballar conjuntament dues persones implica molta generositat i flexibilitat…
[R.G.] Una cessió.
[T.S.] Sí, una cessió que quan treballes sola no la necessites. Treballar amb algú altre implica molta més negociació, posar coses en comú, discutir…

Tots dos són del Montseny i impulsors del Grup d’Escriptors del Montseny (GEM). Què hi té aquesta muntanya amb la literatura?
[R.G.] La idea del GEM va sortir a partir d’una presentació del meu llibre Bon cop de falç! a Santa Maria de Palautordera. Allà hi era molta gent que sabia que escrivia i vaig llançar la idea. Si som molts els que escrivim, per què no fem un grup d’escriptors que publiquem conjuntament?
[T.S.] No ho havies pensat abans?
[R.G.] No, no. De debò. Va ser llavors. I no vam trigar ni 15 dies a posar-nos a treballar i a reunir-nos. I ara fem cada any un concurs de microrelats, estem a punt d’editar el cinquè llibre… Anem treballant.
[T.S.] Jo m’hi vaig incorporar l’any 2015.
[R.G.] De grups de lectors, n’hi ha molts. De grups d’escriptors, només en conec dos o tres com a molt arreu de Catalunya.
[T.S.] Som un grup molt heterogeni.

Hi ha poetes, prosistes…
[R.G.] I eixelebrats!
[T.S.] El que és més divers és el grau de dedicació.
[R.G.] Drogats i obsessos per escriure com nosaltres et costarà trobar. Ens hem fotut unes pallisses!
[T.S.] Amb Sal roja hem fet maratons de nou hores diàries.
[R.G.] Autèntiques maratons!
[T.S.] Una cosa és que t’agradi, però és que això que hem fet nosaltres és una mica obsessiu.
[R.G.] Jo no puc deixar d’escriure cap dia de l’any.

Com van descobrir la seva vocació d’escriure?
[R.G.] Jo ho tinc molt clar. Anava a col·legi, no tenia ni 10 anys, i el capellà del poble ens va dir que féssim una redacció sobre el sagrari on es guarden les hòsties. El capellà me’l va fer llegir a escola i va dir als alumnes: “A veure si apreneu a fer coses com aquesta!”
[T.S.] Jo vaig començar a escriure amb els típics diaris de jove. En tinc quatre o cinc. Vaig començar als 12 o 13 anys fins als 15 o 16 anys. I recordo que a 17 anys em vaig presentar a un concurs literari del meu poble, Sant Pere de Vilamajor, amb un relat sobre un picapedrer i el vaig guanyar. Aquests són els primers records. No escrivia seguit, però sempre que tenia alguna cosa important, tant trista com alegre, l’havia d’escriure. Sempre he tingut aquesta necessitat.

  • Compartir