Suplement

L'entrevista

Ramon Sarobe: “El templer havia fet vots religiosos però, a més, era guerrer”

Jordi Vilarrodà
9 de desembre de 2018

Els templers. Un orde religiós de monjos guerrers que van néixer al segle XI per reconquerir Terra Santa als musulmans, i van arribar a tenir influència i poder en l’Església. La seva existència sempre ha estat envoltada d’una aura de misteri, que ha donat peu a llegendes sense fonament. L’historiador Ramon Sarobe, al llibre ‘Rere les passes dels templers’ (Ed. Rosa dels Vents), posa les coses al seu lloc.

Era necessari treure els templers de l’àmbit de la llegenda i el misteri, i portar-los al terreny de la història? Això el motiva a fer aquest llibre?
Volia fer un llibre rigorós, però que fos concís a la vegada. Pensat per a qui no sap res dels templers i tingués curiositat per conèixer coses sobre el tema. Hi ha una voluntat didàctica de mostrar que eren els veritables templers, un ordre religiós més en el si de la cristiandat i sense cap llegenda al darrere.

Com neix l’orde del Temple? Som en el context de les croades…
Però abans hi ha unes passes que ho propicien. Com és que des d’una religió pacificista es passa a matar per la fe? El templer és algú que ha fet vots religiosos i, a la vegada, és guerrer! Avui veiem un mapa de les terres de l’Orient Mitjà i se’ns fa difícil de concebre que havia estat tan cristià com Roma. Arriba la conquesta musulmana, entre els segles VII i IX, però continuen tenint grans comunitats cristianes. Terra Santa, com se l’anomena, és una part d’aquest món, la cristiandat hi fa grans peregrinacions, que avui són fàcils perquè hi ha avions, però que en aquells moments eren una epopeia. I la gent les feia!

Des d’Europa cap a Jerusalem?
Sí. Normalment a través de l’imperi bizantí. Després, les autoritats musulmanes els acabaven de deixar passar. Però tot canvia al segle XI, i això origina les croades.

És a dir, grans expedicions europees que surten a conquerir aquelles terres…
Ells n’haurien dit rescatar. No parlen de croada, que és un terme que s’implanta al segle XIII. Al principi, parlaven de viatge a Jerusalem. Quan hi havia les peregrinacions, i quan comencen les expedicions armades. Creuen que la seva obligació és recuperar el Sant Sepulcre [on la tradició deia que havia estat enterrat Jesucrist]. Quan els pelegrins no hi poden anar en pau, es produeix un greuge al cristianisme. Això se suma a una crisi a Europa, amb disputes feudals, fam i carestia. Hi ha gent que creu que arriba la fi dels dies, i que això culminarà amb una Jerusalem alliberada dels pagans. Comença una croada dels pobres, que és gairebé messiànica.

Però els templers neixen quan ja s’ha conquerit Jerusalem…
Primer cal deixar clar que les croades no són una empresa colonial per conquerir nous territoris i explotar-los. El colonialisme és una cosa del segle XIX. Això és una reconquesta: unes terres que eren cristianes s’han recuperat de nou i s’han de mantenir. Això vol dir una defensa militar. Els templers són un intent, reeixit, d’aportar una defensa. Amb gent que decideix –potser perquè a Europa no l’espera ningú– que val la pena quedar-se allà i defensar-ho. I a més, portar una vida de perfecció.

Perquè no era prou cristià el comportament dels que hi havien anat?
L’home medieval creu que les desgràcies li venen per haver-se apartat de Déu. Tots els revessos defensius i econòmics que pateixen s’interpreten com un càstig diví, i un argument a favor que hi hagi una milícia que defensi aquelles terres. Neixen els templers.

Milícia, diu. Però religiosa. És a dir, quan no hi ha situació bèl·lica es comporten com a monjos, i quan hi és, com a cavallers?
Són gent que ha fet els vots. En el seu dia a dia, fan vida religiosa. Viuen reclosos a les seves cases, i fan com un monjo: ora et labora. Però quan li és manat, el templer agafa les armes i acudeix allà on se’l necessita. Es diuen “els pobres cavallers del temple de Salomó”, però no tots són cavallers pròpiament. Hi ha frares que són sergents (del llatí servientes) i fan tot tipus d’activitats, no només armades: de pastor, de pagès, o d’artesà

Diu els pobres. Neixen humils, a principis del segle XII, però aviat deixen de ser-ho. El Temple és un orde a qui es concedeixen propietats, delmes… És un orde ric?
L’orde és ric, ells són pobres a títol individual. Quan neix un orde religiós, hi ha una mena d’explosió, es torna l’orde de moda i la gent més rica li dona feus, castells, delmes… El Temple forma part d’un moviment a tot Europa de reforma, i connecta amb el Cister.

Sant Bernat de Claravall, el gran reformador…
Les grans badies benedictines han acaparat moltes riqueses, els abats s’han convertit en personatges polítics i els monjos han abandonat el treball dur. El Cister, amb Sant Bernat de Claravall al capdavant, ve a dir: això no, hi ha un ideal de la vida monàstica i nosaltres el reprendrem. Els templers s’imbriquen en aquest món, se’n consideren part.

Qui eren les persones que s’apuntaven al Temple, els que estaven disposats a anar-se’n lluny a donar la vida per aquest ideal? Eren nobles?
Per increïble que sembli, eren gent de tots els estrats socials i de tota condició. Hi havia gent disposada a oferir la seva vida en martiri per la causa de la fe. Era una sortida vital ben lloable i admirable. Hi havia fills de l’alta noblesa, sobretot de la baixa noblesa –l’estament els cavallers– i gent del comú que decidia fer-se templers. Ben normal, com qui avui es fa mosso d’esquadra o bomber.

Com a guerrers, eren temuts?
Sí, perquè eren professionals de la guerra. A l’edat mitjana, la guerra és en mans dels nobles, però n’hi ha que no es dediquen a l’activitat bèl·lica per se. Un cop tenen les seves possessions, no tenen per què anar d’expedició a l’estranger. En canvi, els templers sempre estan preparats per a la guerra, són un cos militar. Estan entrenats, ben equipats i, sobretot, motivats. Disposats a morir per la seva fe. Com els que ara fan la guerra santa, salvant les distàncies.

Per què l’orde del Temple va tenir una presència destacada a Catalunya, sobretot a l’anomenada Catalunya Nova?
La primera raó és que Ramon Berenguer III es fa templer quan és a punt de morir. Sembla que uns frares templers el van anar a veure, li van explicar què era l’orde en els seus darrers dies. Però la gran implantació a la Catalunya Nova és quan el rei Alfons el Bataller mor, i decideix repartir el seu regne entre tres ordes: el Temple, l’Hospital i el Sant Sepulcre. Els que estan vinculats a Terra Santa. Els aragonesos no ho veuen bé, i busquen un candidat al tron, que és Ramon Berenguer IV, que es troba que ha de desactivar la donació. I per això fa grans concessions als ordes: una cinquena de part del valor de les conquestes, en termes quantitatius, i això es tradueix en castells, terres, ramats o objectes. Per això el Temple es fa tan important i el trobem a Tortosa, Ascó, Miravet, Gardeny…

“Van néixer en un moment en què Europa està atomitzada en principats i senyories feudals”

L’orde del Temple dura menys de dos segles: desapareixerà a principis del segle XIV. El papa Climent el dissol l’any 1312. Però hi ha interessos polítics al darrere?
El Temple està en qüestió des que l’any 1291 cauen les darreres possessions occidentals a Terra Santa. De què han servit tantes riqueses bolcades en ells, si Déu no ha concedit victòries? Això vol dir que falla quelcom. I a part, el món ha canviat. Ells van néixer en un moment en què Europa està atomitzada en principats i senyories feudals, amb el papa com a gran autoritat del moment. I a principis del segle XIV, tot ha canviat mentre es perfilen els futurs estats: uns parlaments, un funcionariat, unes lleis… fins i tot exèrcits i flotes navals permanents. Els templers venen de dos segles abans i no han evolucionat: tenen tot de béns i riqueses en mans mortes i han perdut tota finalitat. El rei de França, Felip IV, decideix tirar pel dret i eliminar-los.

Físicament, si cal…
Sí. Quan hi ha algú que li sobra, l’acusa d’heretgia. I es busca així una aureola de campió de la cristiandat. El papa viu a França i és francès, en aquell moment, pensem-hi. Ningú no s’hi podrà oposar, si envia els dirigents de l’orde a la foguera.

Ni la mateixa Església, perquè els mateixos bisbes hi estaven enfrontats!
El Temple era molt poderós i atreia antipaties. Depenien directament del papa i litigaven pels seus drets, dels quals eren molt gelosos: quan s’establia una possessió templera, sempre hi havia litigis de qui s’havia de quedar els ingressos de les parròquies.

A Catalunya, la sortida dels templers va ser, per dir-hi així, més suau…
A Catalunya, no els van matar. Com que una persona que ha fet els vots no pot deixar de ser religiós, se’ls reclou en convents d’altres ordes fins que moren. Cap al 1340 ja són gairebé tots morts, i cauen en l’oblit.

O no… perquè la memòria dels templers ressuscitarà al cap de segles.
De fet, aquesta memòria no es perd mai. El que passa és que al segle XVII sorgeix una pseudohistòria esotèrica, de la mà dels maçons. Ells busquen dotar-se d’un pedigrí i es declaren hereus o continuadors dels templers, com si no hi hagués cap interrupció i com si no sabéssim que van ser cremats o empresonats Sense aportar cap prova.

Un historiador es deu posar les mans al cap, quan sent que els templers són tema de segons quins espais de misteri i ocultisme…
Ja hi estem acostumats… Però precisament jo volia combatre aquest conformisme. Els historiadors fem la nostra feina al marge de la pseudohistòria. Pensant en altres exemples de pseudohistòria, com la de Jordi Bilbeny i els seus escolans, està bé que ho combatem. Perquè s’està desinformant la gent, i és un intrusisme. Com a historiador, soc un professional amb uns anys de preparació, uns coneixements i un rigor metodològic, i la meva feina no es veu reconeguda perquè hi ha persones que ens estan prenent el terreny. Si fos un metge o un arquitecte, posaria una demanda judicial. Com que soc historiador, no tinc cap altra defensa que intentar que el meu missatge científic arribi al públic.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *