Suplement

L'entrevista

Ramon Tremosa: “Els països prudents no fan el que fa Espanya”

Jordi Vilarrodà
16 de febrer de 2020

A l’acabar el seu segon mandat com a eurodiputat, Ramon Tremosa es va posar a escriure Què fan els bancs centrals? (Ed. Pòrtic). Un llibre que reivindica el paper estabilitzador que aquestes institucions van tenir en la crisi financera que va esclatar l’any 2008. Singularment, el Banc Central Europeu que dirigia Mario Draghi. L’economista alerta del perill d’uns bancs centrals que siguin massa dirigits per la política.

La gran crisi que esclata l’any 2008 podia haver estat pitjor sense l’actuació dels bancs centrals?
Aquest és un llibre positiu, una crònica personal. Posa en valor que els bancs centrals van salvar el món. Sense l’actuació de la Reserva Federal dels Estats Units l’any 2008 possiblement hauríem caigut en una Gran Depressió. La suma de totes les dades –producte, comerç, atur– és com la del 1929, d’aquelles crisis que passen cada cent anys. Però a diferència de llavors, hi havia un coneixement, es van prendre mesures i al cap d’un any i mig els Estats Units i el nord d’Europa tornaven a créixer. Encara vivim d’aquella empenta.

Una de les eines per sortir de la crisi va ser rebaixar els tipus d’interès, que no han tornat a pujar. Avui tothom que té quatre estalvis al banc sap que el seu rendiment és quasi nul. I vostè diu que això no es pot mantenir eternament…
Els bancs centrals tenien artilleria. Els tipus d’interès eren del 4% o el 5% i el van poder baixar a zero. Van començar a comprar deute públic dels estats. Però va haver-hi la temptació, molt humana, d’estirar aquesta medicina encara que la infecció s’hagi curat. Però mai no hem estat tants anys amb un tipus d’interès zero ni amb compres massives de deute.

Quin efecte negatiu pot tenir?
Pot dopar l’economia, alterar les expectatives dels agents econòmics… i què passa si torna a haver-hi una crisi? No hi ha artilleria, ara. I què farem? Aquest és el gran debat.

Va haver-hi un moment, fa un any i mig, que va semblar que tornarien a pujar.
Sí, els Estats Units volien normalitzar la situació. La Reserva Federal va anunciar una pujada de tipus fins arribar al 3% o 4%. Però només una pujada fins al 2% va fer caure els mercats emergents, la borsa de Nova York… en Trump es va esverar i va començar a fer tuits contra Jerome Powell (president de la Reserva Federal). Una pressió molt perillosa per part d’un governant, que aquest any té unes eleccions a la vista i vol arribar-hi amb l’economia al màxim. Powell ha corregit una mica els tipus d’interès, mig punt a la baixa, i és mal senyal: un polític agressiu i insultant aconsegueix el que volia.

És un perill que els governs estiguin temptats d’interferir en els bancs centrals?
Hi ha un intent d’assaltar la seva independència. En el cas dels Estats Units, vull recordar que aquesta té 50 anys, i va ser clau per sortir de la crisi del petroli de l’any 1973. Quan la inflació a Europa era del 15% i a Espanya del 25% –la gent més gran ho recordarà– als Estats Units van apujar els tipus d’interès. Una mesura molt impopular i dura, però que va ser la solució. I van fer un banc central independent i en contra del govern. Està en joc el que ha estat un model d’èxit.

A Europa també?
Al Banc Central Europeu ha plegat Mario Draghi, un economista brillantíssim…

… de qui es declara gran admirador.
I amic personal, ara. He tingut la gran sort d’haver-lo conegut i vist treballar en directe. Va treballar a les finances, a Goldman Sachs, i per tant té el doble vessant del sector privat i el públic. Va ser governador del Banc Central d’Itàlia. Ara hem passat a Cristine Lagarde, que no és economista i no ha treballat a cap banc central. Que ve del Fons Monetari Internacional amb una llufa espectacular: l’impagament més gran de la seva història, el del préstec que va fer a l’Argentina. I havent-se exposat més del que era prudent: no calien les selfies amb Mauricio Macri. Si vas a fer un préstec amb un banquer, no t’hi fas fotos, oi?

De Mario Draghi en lloa la capacitat comunicativa. Un banquer del segle XXI, a més d’entendre de finances, ha de saber expressar-se?
Als debats parlamentaris, responia preguntes de gent de tots els països i tots els partits, durant tres hores, amb una solvència total. Si es detecta que un governador no sap de què parla o no controla la situació, pot fer caure una divisa! Alemanya presentava un candidat solvent, que va perdre perquè França té majoria demogràfica. França sempre mana, amb el suport de l’Europa del Sud.

En el llibre parla d’un procés alemany, el descontentament del principal motor europeu.
De tots els partits polítics, per diferents raons. Si França sempre guanya, creix el descontentament. Com nosaltres amb Espanya: desafecció. Alemanya perd totes les votacions, totes les grans decisions. Hi ha senyals que si el sud segueix imposant, per exemple, tipus d’interès zero que perjudiquen els estalviadors del nord, creixerà. I seran problemes per al futur de l’euro.

Els tipus d’interès baixos no són bons per tenir crèdits a l’abast i poder fer projectes personals o d’empresa?
També creen empreses zombis. Que no són solvents, que són models de negoci caducats, sectors que no són viables… que sense un tipus d’interès zero haurien tancat. També hi ha estats que gasten per sobre de les seves possibilitats i malgasten molt diner públic. Espanya, per exemple, en despesa militar o en alta velocitat ferroviària sense un tràfic que justifiqui les inversions. Com que el diner és un bé escàs, no s’han de prioritzar les inversions. Un tipus d’interès zero distorsiona el sentit del risc en tots els sentits. I si ara ve una crisi forta i cal pujar tipus d’interès, la gent i les empreses que s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats tindran un problema.

Només es té el que s’estalvia, deia la gent gran. En anglès, allò de save the money…
Recordi que l’imperi romà ja cau per la manipulació de la moneda. Sis-cents anys de creixement fins que un emperador va començar a adulterar les monedes. Cau el pes de la plata en les monedes, i al darrere tot.

La confiança és bàsica. Si es perd, s’ensorra tot.
Parlem del diner-confiança. Els seus bitllets no són convertibles en metall de contingut, tal com havia estat durant segles. Això limitava la quantitat a imprimir. El que tenim ara és un paper com el del Monopoly però que tots acceptem perquè confiem que demà servirà per pagar factures. Si això es manipula, tenim un problema. Fixi’s si és delicat el que tenen entre mans els bancs centrals.

L’endeutament dels estats és preocupant? Sabem, per exemple, que Espanya està endeutada però que en té prou d’anar pagant els interessos. Les amortitzacions es donen per perdudes?
Quan hi ha amortitzacions, es fan noves emissions de deute, i amb el que entra es paga el que surt. Però tornem-hi: si pugen els tipus d’interès, pujaran les primes de risc. I aquesta dinàmica es trenca. Alemanya, en sis anys, ha reduït el seu deute públic del 80% al 60% del PIB. Han aprofitat la bonança per recuperar marge de maniobra. I això no és incompatible amb el fet que hagi apujat les pensions, que ho ha fet en un 14% en només tres anys. Espanya, en deu anys, ha triplicat el deute públic del 35% a més del 100% del PIB, i no ha estat per pagar pensions, per ajudar les pimes, per fomentar la recerca o per al corredor mediterrani. Els països prudents no fan el que fa Espanya, l’alegria del dèficit. Això és preocupant.

Amb el nou govern PSOE-Podemos, creu que pot anar a més?
El que em preocupa és l’increment d’impostos. Que a Catalunya no hagi passat com al País Basc: el dia 30 de desembre, Podemos va aprovar el pressupost del PNB gratis, sense demanar com a contrapartida un increment d’impostos. La pregunta és per què aquí ERC va acceptar el programa dels Comuns, que tenen un 6% del vot. Donem un mal senyal. La diferència impositiva serà prou significativa perquè algunes empreses es pensin d’anar a Madrid. Voldria recordar que l’any 2017 el president Puigdemont no va acceptar els vots de la CUP perquè li exigien un increment de l’IRPF i va preferir prorrogar el pressupost perquè la pressió fiscal ja és prou alta. A més, així ja anticipem que no hi haurà cap millora en les balances fiscals. Si anem a Madrid a reclamar, ens diran: “Venga, campeón, dale al tramo autonómico del IRPF”.

Però si no paguem impostos, no tindrem serveis…
Els països que funcionen al món són de pressió fiscal baixa. No vol dir que no es paguin impostos, però afavoreixen l’emprenedor i el valor afegit. I aquí no anem en aquesta línia.

El llibre comença amb una escena en què vostè visita el soterrani del Bundesbank, on hi ha la reserva d’or. I aprofita per dir que hi ha bancs centrals i inversors que n’estan acumulant. Per què ho fan?
L’or és un mercat mundial. Si puja és perquè bancs centrals com el de la Xina, el de Rússia i d’alguns països europeus n’estan acumulant. I els grans inversors. Per què? Perquè és un actiu d’oferta limitada, que creix molt poc perquè costa de trobar. Si l’or creix molt poc i el paper moneda ho fa al ritme d’un 10% anual, a la llarga ja es veu què acabarà pujant i què acabarà baixant de preu. En moments de manipulació de la divisa o de crisi, l’or sempre ha acabat pujant com a valor-refugi.

Hem començat parlant de la crisi de 2008, que ja va ser molt dura. Vol dir que hauria pogut ser-ho encara més sense el paper del Banc Central Europeu?
Imagini’s amb la pesseta, i el Banc Central d’Espanya. Hi va haver gent del PP que deia que “esto con la peseta no nos hubiera pasado”. Recordi: la prima de risc d’Espanya estava a 700 punts, humiliant… gairebé la suspensió de pagaments. Espanya va cedir tota la sobirania monetària a Europa. Abans això s’hauria resolt devaluant la pesseta: tots més pobres, inflacions del 10% o 15% anual, interessos al mateix nivell, corralito… Els fills nostres que fan Erasmus, no se’ls haurien pogut permetre. En canvi, què ha anat bé a l’economia catalana els últims vint anys? De 4.000 a 9.000 multinacionals, petites i mitjanes empreses que van com una moto, l’aeroport de Barcelona que ha duplicat tràfic… tot això gràcies a l’estabilitat que ens ha donat la moneda única.

Tanta mala premsa que té, a vegades.
Doncs gràcies a l’euro hem tingut vint anys de moneda estable, tipus d’interès baixos i inflació baixa, i tipus de canvi estable i fort. Les empreses es poden plantejar d’ampliar la fàbrica pensant a cinc o més anys vista. Estaríem en un escenari autàrquic com el de l’Argentina. Draghi va dir en un discurs que Estònia és més independent que l’Argentina o que Turquia. Per què? Perquè té el tema monetari resolt i es pot dedicar a fer polítiques socials o tecnològiques. No ha de pensar en la inflació, els especuladors, la crisi d’un banc… Haver desespanyolitzat l’economia catalana és importantíssim. L’euro ha donat a l’economia catalana rècords històrics que mai no havíem tingut quan la moneda es gestionava de manera autàrquica des de Madrid fent business as usual. Que ja sabem quins són.

Els rescats bancaris, per exemple, els hem acabat pagant tots.
Fixi’s. Any 2012, rescat de Bankia: 40.000 milions, mentre es retallen despeses socials a ajuntaments i autonomies. Any 2014: s’aproven les noves normatives europees d’unió bancària. Any 2017: crisi del Banc Popular. En compliment d’aquestes normatives, i per primera vegada a la història, el rescat d’un banc en crisi de solvència no es fa ficant mà al pressupost públic. La mica d’Europa que tenim ens està millorant i ajudant, en comparació amb el que havíem tingut! Als partits que fan un discurs hipercrític amb l’euro, com la CUP, els convidaria que es presentessin a les eleccions europees, que tinguessin uns eurodiputats allà i podrien veure com Europa ens ajuda sobretot a Catalunya en què tenim un estat a la contra.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *