Suplement

Alegria interior

  • Compartir

Rascar el rovell

Jordi Soler
6 de maig de 2021

De vegades, a la vida, tendim a tapar tots aquells aspectes que no ens agraden o no volem afrontar. La ment és molt hàbil construint infinites justificacions i distraccions per tal de desviar la nostra atenció cap a coses més fàcils de pair. És com quan pintem sobre ferro rovellat amb la intenció de reparar-lo. El resultat és bo durant uns dies, però tard o d’hora haurem de repetir la feina i no ens adonarem que per dins, a mesura que passen els dies, el ferro es va podrint més i més. L’única cura possible és rascar, tractar i després tornar a pintar.

Per entendre millor què vol dir “rascar el rovell” em serveix la història que explica una pel·lícula que em van recomanar fa pocs dies i que es titula Recuerdos desde Fukushima. La directora, Doris Dórrie, a través de la seva obra en blanc i negre explica les vivències de dues dones molt diferents que s’uneixen per aquelles coses de la vida i que s’ajuden l’una a l’altra a enfrontar els seus fantasmes i pors més profundes. En un entorn desolat pel gran terratrèmol que va patir la costa del Japó el 2011, la més gran de les protagonistes decideix tornar a la seva antiga casa en ruïnes per iniciar un camí de reconstrucció en tots els sentits. La noia que l’acompanya en aquesta experiència no té res en comú amb ella, però no obstant això es troba presonera d’un magnetisme que li impedeix abandonar-la.

Juntes netegen la casa i els racons més bruts de les seves ànimes. La noia jove ajuda la seva amfitriona a fer les paus amb el fantasma de la seva antiga alumna de geisha que va morir durant el tsunami que van patir uns anys abans, i amb aquesta acció, en fer de mitjancera, automàticament també va alliberar-se ella mateixa del pes que portava pels seus pecats del passat.

Aquesta història segueix escrupolosament totes les etapes descrites al “Viatge de l’heroi”. Van començar amb la crida des de la seva part més profunda cap a una aventura amb un destí incert. En el transcurs de la trama apareixen reptes, dificultats, pors, aliances i la gran prova de valentia final que permet a les heroïnes obtenir l’elixir que les condueix a la transformació i de rebot a la llibertat desitjada.
Aquesta sensació de llibertat només ens pot arribar si som capaços d’embrutar-nos les mans o entrar en camins plens de fang. Davant els episodis difícils de la vida, quan canviem el camí fàcil de la justificació mental pel de mirar la situació de cara i afrontar-la ja ens estem dient a nosaltres mateixos que abans de pintar preferim rascar. Si som pacients i fem la feina ben feta de ben segur que no haurem de repetir-la mai més i podrem seguir el nostre camí de vida transformats i acompanyats d’una nova mirada.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *