Suplement

Economia

R+D+I a pas de tortuga

Joan Carles Arredondo
10 de gener de 2020

L’Estat espanyol tenia, des de l’any 2000 amb l’anomenada Estratègia de Lisboa, el compromís que la recerca, el desenvolupament i la innovació (R+D+I) representés un 2% del PIB l’any 2020. El 2018, després del segon avenç consecutiu en inversió per aquests conceptes superior al PIB, aquesta fita és lluny de complir-se. L’any passat, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, l’avenç en la inversió en R+D+I va ser del 6,3%, i va situar-se en 14.946 milions d’euros, el màxim històric, i superava així la xifra de 2007, cosa que ve a demostrar els 11 anys perduts per avançar en el que els discursos oficials situen com una de les grans prioritats de país.

En termes de PIB, aquest notable increment en la inversió en R+D+I queda molt diluït. S’han guanyat tres centèsimes percentuals, per arribar al 1,24%. Lluny del 2% compromès amb la Unió Europea per a 2020. Per arribar a aquest 2% encara faltarien 11.000 milions d’euros més d’inversió, pública i privada, en projectes de recerca, desenvolupament o innovació. La Fundació Cotec, que agrupa bona part de les bones intencions en el camp de la innovació com a motor de desenvolupament econòmic i social, ja manifesta amb resignació que dona per impossible arribar a al 2% el 2020. No cal ser futuròleg per arribar a aquesta conclusió.

L’evolució de les inversions en recerca dels últims anys posa de manifest fins a quin punt la crisi va ser un obstacle per evolucionar positivament cap a aquest 2% que es considerava un horitzó assumible abans que es fes palès que el creixement de l’economia espanyola dels primers anys de segle tenia peus de fang. El 2007, la inversió en recerca va arribar a l’1,27% del PIB, i aquesta ha estat la xifra més alta que mai s’ha aconseguit.

Vist amb la perspectiva dels països als quals, suposadament, es voldria que s’assemblés l’Estat espanyol, la distància és encara més gran. La mitjana europea està situada en el 2,11%, i països amb PIB per càpita més baixos, com Eslovènia, Hongria, Estònia, la República Txeca o Portugal superen Espanya en esforç en el camp de la innovació. Una dada més remarca el retrocés viscut a l’Estat en el camp de la recerca i el desenvolupament: fa 10 anys els recursos destinats a aquests conceptes estaven un 30% per sota de la mitjana europea. Passada aquesta dècada, la xifra ha empitjorat i arriba a ser del 40% per sota.

L’evolució de la recerca el 2018, a més, assenyala encara més la distància entre les bones intencions dels discursos i la realitat dels fets. Avança en el sector privat (empreses i institucions sense ànim de lucre), el 9,3%. Ho fa menys intensament en el sector de l’ensenyament i la universitat, el 3,6%. I el creixement es queda en un mínim 0,8% en el sector públic.

Aquesta situació es produeix en un context en el qual el model productiu està en ple procés de canvi, amb un pes més important de l’aportació tecnològica. Deixar d’invertir en recerca, en desenvolupament i en innovació –o fer-ho clarament per sota dels països de l’entorn geogràfic i econòmic– suposa una clara pèrdua de competitivitat. Especialment en un territori, com el de l’Estat espanyol, en el qual els recursos naturals aporten poc a l’economia. Si no s’és un gran productor de petroli, per exemple, una bona fórmula per mantenir la competitivitat és el foment de la tecnologia i també del talent dels residents al país. Ni les taxes d’inversió en R+D+I ni en ensenyament posen gens de manifest que s’estigui fent una aposta en un sentit i en l’altre.

El debat no és nou. Des de fa anys l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (l’OCDE) alerta que el sistema d’incentius del sector públic per fomentar la recerca en el sector privat mostra símptomes de no funcionar. El paper ho aguanta tot i, sobre el paper, el sistema d’incentius és un dels més avançats. S’apunta que el motiu és que els sistemes fiscals són massa complexos, i també que la mida mitjana de les empreses espanyoles és massa petita. Aquest últim és un problema que tenen altres països i això no els impedeix destinar més recursos a recerca que l’Estat.

Els empresaris es queixen sovint de les escasses possibilitats de col·laboració entre les mateixes empreses i el món formatiu. A les universitats s’està fent recerca i els índexs de citacions dels estudis que s’hi porten a terme són remarcables. En canvi, aquesta recerca, de caràcter bàsic, té menor repercussió quan es tracta de transferir els coneixements a l’economia i a la societat. La certa endogàmia del sistema universitari, que premia més les citacions en publicacions científiques que la transferència de coneixements contribueix poc a traduir els avenços de la recerca bàsica cap a realitzacions en el món empresarial. Aquest és un punt de partida per començar a fer replantejaments de model.

Aquest canvi de model es mostra com a molt necessari. Si la voluntat és certament contribuir des de la recerca, el desenvolupament i la innovació a un canvi en la composició de l’activitat econòmica, és hora que s’hi destinin més i millors recursos. El contrari porta a una persistència en un sistema que està sent incapaç de donar feina als investigadors, que en molts casos han de triar el camí de l’emigració, ni de disposar de prou productivitat per oferir salaris més elevats que, a la llarga, es tradueixin en millors ingressos públics i més prestacions de l’estat del benestar.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *