Suplement

Economia

  • Compartir

Reconversió bancària i paradoxes

Joan Carles Arredondo
9 de maig de 2021

La banca afronta l’enèsima reconversió amb les receptes ja conegudes que acaben derivant en acomiadaments massius en els quals són molts els que hi perden i pocs, molt pocs, els que hi guanyen. En l’anterior crisi, l’origen financer ja va ser el detonant d’una reconversió en forma de fusions i tancaments d’oficines, carregada d’acomiadaments i reducció de serveis als clients, que haurien de ser el focus d’interès ja no només de les mateixes entitats d’estalvis sinó de les administracions, suposades defensores de l’interès general. La crisi actual ha agafat el sector amb la reconversió incompleta i nous vents en contra, com els tipus d’interès persistentment en mínims que afecten els marges comercials, el canvi tecnològic assetjant i un estol inacabable d’empreses amb la supervivència en entredit per falta d’ingressos, liquiditat esgotada i un futur incert.

En aquest escenari, s’ha produït una nova escalada en la reconversió. Una nova gran fusió (la de CaixaBank i Bankia), l’anunci de la retallada de plantilla més gran en el sector i altres ajustaments de personal en les ja poques entitats presents en un mercat en el qual la progressiva reducció de la competència està comportant situacions que freguen l’abús sobre uns clients sotmesos a comissions que s’engreixen al mateix ritme que els serveis s’aprimen. En termes d’ocupació, l’escalada en la reconversió posa en risc 8.200 llocs de treball a l’entitat sorgida de la fusió entre CaixaBank i Bankia (més que fusió, caldria parlar d’absorció per part de l’entitat en el passat catalana sobre la, també en el passat, madrilenya). I com que aquests processos mai no arriben sols, encara se n’hi han d’afegir 3.800 més al BBVA i ja hi havia oberts processos de retallada de plantilla al Banc Santander (3.200 treballadors), Banc Sabadell (1.800 més per la via de les prejubilacions) i 750 a Ibercaja. En números grossos, 18.000 treballadors que se sumaran al prop de 100.000 empleats en què, des de 2008, s’ha reduït el contingent laboral del sector des de 2008. 100.000 treballadors és més d’un terç del que hi havia en el sector abans de la crisi.

Grans ajustaments de plantilla en un sector que ha estat tan mimat per les administracions com per volatilitzar 45.000 milions d’euros d’un rescat que alguns portaveus del govern de fa deu anys van intentar fer veure que no havia existit. Diners sostrets d’altres serveis concedits sota el doble pretext que eren un préstec –que no s’acabarà de retornar mai, sense que d’aquest incompliment se n’esperin conseqüències greus– i que la salvació del sistema financer era essencial perquè l’economia tornés a rutllar (en el sentit que si els bancs no fan córrer els diners en forma de crèdits, el ritme de les compres i de les inversions s’alenteix i el creixement és inviable).
La primera paradoxa de tot plegat és que el sector va tenir una taula de salvació sense oferir a canvi res que es pugui considerar una devolució proporcional. I les administracions han jugat poc, o més aviat gens, el paper de l’exigència. Han beneït, una rere l’altra, unes fusions que apropen un sector tan essencial al rol oligopòlic que tenen altres sectors també essencials, com l’energia. I ha estat així com, en nom d’un context de menor marge comercial –però, igualment, de beneficis en la majoria dels anys–, els bancs han prescindit de personal i han tancat oficines, de manera que han reduït també el servei als clients. Nova paradoxa: els clients tenen menys oficines a l’abast i menys personal que els pugui atendre en alguns serveis.

S’ha imposat, sí, una operativa a través d’internet, però la bretxa tecnològica ha deixat moltes persones sense opcions d’operar amb la banca si ho és a canvi de pagar per a actes tan simples com recollir els diners a finestreta o pagar rebuts. És fins a cert punt desconcertant que la banca estigui fent passos per incrementar l’operativa per internet quan alguns grups, natius tecnològics, com Amazon o Google, intenten prendre posicions en el sector financer. Si la batalla es planteja en termes tecnològics acabaran tenint les de perdre.

El creixement de les comissions, que s’argumenta com un pas necessari en l’actual context de tipus d’interès baix i menor marge per als bancs, s’està fent en paral·lel a una reducció de serveis i, de nou, els organismes reguladors estan mirant cap a una altra banda. Per primera vegada en força temps s’ha sentit una crítica, sense alçar gaire la veu, a la contradicció que suposa que una entitat com CaixaBank posi sobre la taula un expedient de regulació per prescindir de 8.000 treballadors al mateix temps que incrementa les remuneracions dels directius i planteja el repartiment de dividends entre els accionistes.

El que venen a dir les entitats d’estalvis és que són temps complicats, però no per a tothom. Qui decideix reduir plantilla té dret a incrementar el salari. I els accionistes a repartir-se part dels beneficis, mentre una cinquena part dels treballadors passarà a l’atur (que es pagarà amb diners de tots els ciutadans) o de les prejubilacions (també pagades amb diner públic). Privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Tot això està passant davant d’un govern que, curiosament, és accionista de la primera entitat bancària de l’Estat, sorgida de la fusió (de l’absorció) de CaixaBank i Bankia. Sí, la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, va expressar en veu alta la paradoxa de la reducció de plantilla al mateix temps que l’augment de retribucions a la cúpula directiva. Diu que ha compartit aquesta preocupació amb el Banc d’Espanya. La incògnita continua sent si, a més de preocupar-se i comentar-ho amb els col·legues, un govern que és accionista d’una entitat no pot fer res per marcar uns límits i que, almenys alguna vegada, els guanyadors no siguin els de sempre.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *