Suplement

Economia

Reforma poc reformista

Joan Carles Arredondo
23 de novembre de 2020

La comissió de seguiment del Pacte de Toledo ha fet, finalment, una vintena de recomanacions com a base a una futura reforma del sistema de pensions. Han estat quatre anys de debat per arribar a unes conclusions que, de fet, configuren una paradoxa: serà una reforma poc reformista. Un cert contrasentit, si es té present que el sistema porta deu anys amb grans dèficits –aquest any previsiblement agreujats de manera superlativa arran de la crisi de la Covid-19.

Entre la vintena de recomanacions que la comissió parlamentària apunta per al posterior debat del govern espanyol n’hi ha una de prèvia, una mena de recomanació zero, que és la que després s’acaba reflectint en la resta: no hi haurà cap renúncia al que han estat les bases del sistema fins a l’actualitat. El sistema continuarà sent que els pensionistes actuals reben les prestacions basant-se en les cotitzacions dels treballadors actuals, que quan els jubilin les rebran dels treballadors actius en aquell moment. A partir de no canviar els principis, les resta de recomanacions venen a ser uns retocs i no necessàriament amb tendència a reduir la despesa o a incrementar els ingressos, sinó més aviat a fer un intercanvi de partides que, si bé afavoreixen la Seguretat Social, acaben en un joc de vasos comunicants amb resultat igual a zero.

Un dels canvis més rellevants és, precisament, aquest traspàs de despesa. Fins ara, algunes partides que es pagaven a través de la caixa de la Seguretat Social no formaven part exactament del sistema. La Seguretat Social ha hagut de suportar bonificacions a empreses, tarifes planes a autònoms, prestacions derivades de la cura de nadons o complements de maternitat que li són aliens. Són les anomenades despeses impròpies, entre les quals alguns autors també assenyalen les pensions de viduïtat o d’orfandat. No és que aquestes prestacions s’hagin de deixar de pagar, sinó que haurien de sortir d’una altra caixa –els pressupostos generals de l’Estat i, per tant, suportades pels impostos i no pas per les cotitzacions dels treballadors en actiu–. Retirar aquestes despeses impròpies significaria reduir la factura de la Seguretat Social en un import d’entre 15.000 i 17.000 milions d’euros (aproximadament el dèficit de l’any passat).

L’altre gran titular que es pot extraure de les recomanacions aproximadament consensuades entre els partits parlamentaris és el retorn a les revisions anuals de les pensions sota la base de l’índex de preus de consum (lPC per als amics). En una revisió del sistema sota govern del PP s’havia manifestat la impossibilitat de garantir que el sistema pogués seguir suportant aquesta indexació i el va vincular a l’evolució dels ingressos del sistema, amb un mínim del 0,25% d’increment si aquests no creixien prou. Va ser el que van incrementar-se des que es va decidir aquest sistema, anomenat factor de sostenibilitat, fins que va haver-hi el canvi de govern després de la moció de censura contra Rajoy.

Hi ha encara una tercera novetat que comportarà que els treballadors que es jubilin puguin escollir com a base de la cotització els salaris percebuts en els 25 anys que li hagin resultat més favorables i no, com fins ara, els 25 últims. Hi ha encara algunes altres modificacions, com els incentius per allargar la vida laboral més enllà de l’edat de jubilació, i alguns límits a les jubilacions anticipades –que ja es veurà si el govern és capaç de fer complir, per exemple, a determinades entitats bancàries ara que s’anuncia una nova espiral de reduccions de plantilla–. Altres mesures afegeixen més opcions per a plans de pensió alternatius, amb els plans d’empresa com a eix principal.

Són recomanacions que encara han de passar tràmits parlamentaris i aprovacions governamentals, però que marquen, si no la lletra, almenys sí la música del que vindrà en els anys vinents. La música sona a un increment del cost per a un sistema que està molt tensionat. És cert que es descarreguen algunes despeses impròpies, que contribuiran a reduir el dèficit de la Seguretat Social a canvi d’incrementar el dèficit corrent si no hi ha un increment d’impostos per un import equivalent, però algunes de les mesures anuncien més increment de despesa que no pas estalvi.

Incrementar la despesa implica haver d’incrementar també els ingressos, perquè aconseguir que l’edat real de jubilació s’aproximi per fi a l’edat legal és només un estalvi parcial. Més ingressos hauria d’implicar que el mercat de treball tingués capacitat per pagar millors salaris als treballadors en actiu, un extrem que s’aconsegueix a través d’un sistema amb més productivitat, o també de generar molta ocupació que s’hauria de cobrir amb la immigració o després d’un gran creixement de la natalitat. El que es porta a aprovació dels partits parla poc de la necessitat de millorar les condicions del mercat de treball per incrementar els ingressos. Tot plegat en un any en el qual el dèficit del sistema de la Seguretat Social marcarà rècords (es calcula un 4,1% del PIB, 45.000 milions d’euros). Les reformes del sistema provoquen sempre inquietuds, perquè quan es parla de Seguretat Social, reforma és generalment sinònim de retallada. Però sempre és millor intentar una reforma que la conseqüència de no afrontar-la, que és la tisorada abrupta. Per saber la diferència entre fer reformes o deixar que passi el temps, només cal consultar els grecs.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *