Suplement

Economia

Renda universal en temps de Covid

Joan Carles Arredondo
7 de maig de 2020

El combat contra la Covid-19, amb mesures que han tingut un fort impacte laboral, han deixat una quantitat molt elevada de persones amb els ingressos sobtadament reduïts i no són anecdòtics els casos de persones que han quedat, directament, sense ingressos. El problema afegit és que la reactivació de l’economia és incerta i, per tant, no és factible a hores d’ara garantir que aquestes persones puguin recuperar ja no el nivell de vida que tenien abans de l’emergència sanitària, sinó unes garanties mínimes de subsistència econòmica.

El debat ja vigent sobre la possibilitat que els ciutadans disposessin d’una renda mínima garantida reapareix ara, corregit i augmentat. El risc de caure en la pobresa es multiplica i les causes no són ni tan sols atribuïbles a una mala gestió de sectors empresarials –com va ser el financer en la crisi de la dècada passada–. El virus que ha provocat tot aquest mal, sanitari en primer lloc, però econòmic seguidament, s’ha propagat amb una velocitat desconeguda. La resposta per al dolor econòmic, en canvi, és molt més lenta. El guariment de la malaltia econòmica té una medicina el principi actiu de la qual, el diner, és escàs. I ho és, particularment, quan qui té en les seves mans de fabricar-ne intenta fer-se l’orni, com s’està acreditant en les reunions econòmiques de la Unió Europea.

Caldran recursos ingents per plantar cara a la malaltia. I més ingents encara per aturar el cop econòmic que està suposant l’actual context i, en un futur, per contribuir a la tornada a la normalitat. Mentrestant, els afectats per mesures laborals a les empreses catalanes i els autònoms que s’han quedat sense activitat o l’han reduïda al mínim es compten per centenars de milers. Són els primers damnificats econòmics de la pandèmia. Els primers a adonar-se que la frontera de l’exclusió és massa fàcil de travessar.

En aquest context, ha emergit el debat sobre la renda bàsica universal. Debat, mai millor dit, perquè n’ha aixecat fins i tot dins del govern espanyol. De moment, hi ha una primera victòria per als partidaris d’implantar algun tipus de mesura que posi diners a la butxaca dels més perjudicats per la crisi. El projecte forma part del pla d’accions del govern. És només una petita victòria –i també parcial–. Els més reticents han decidit posar a la renda bàsica universal un altre nom (es parla d’ingrés mínim vital) i això dona possibilitats a buscar una definició a conveniència. També controlen el calendari. Es deia que aquest ingrés estaria en disposició de distribuir-se d’alguna manera entre abril i maig. Però l’abril s’acaba i el més calent és a l’aigüera.

En aquest cas, el nom sí que fa la cosa. Una renda bàsica universal és una quantitat de diners que qualsevol persona resident en un país rep amb independència de la seva situació econòmica. L’ingrés mínim vital, en canvi, és un complement en forma de subsidi per a persones que justifiquin que no arriben a un determinat nivell d’ingressos. En realitat, aquesta és una fórmula que, aproximadament, ja existeix. A Catalunya se’n diu renda mínima d’inserció, i té un valor mensual de 650 euros.
Implantar la renda bàsica universal tindria una aplicació molt menys complexa que l’ingrés mínim vital. Per aplicar la renda bàsica, se n’ha de decidir la quantia, ingressar-la a cada contribuent i, si els ingressos que ha obtingut superaven el que ha donat l’Estat, els diners es tornen quan es fa la declaració de la renda.

És evident que aquesta mesura tindria un cost molt elevat per a l’Estat. Hi ha càlculs que assenyalen que aplicar una renda universal de 1.000 euros durant tres mesos comportaria destinar un 9,5% del PIB espanyol. Però vet aquí que hi ha maneres de reduir la factura: l’Estat sap, per exemple, a quins empleats públics i pensionistes no els seria aplicable la renda perquè amb els ingressos que tenen ja superen el valor de la renda. Si, a més, es fes una iniciativa en la qual l’ingrés s’hagués de sol·licitar, els ciutadans que sabessin que haurien d’acabar tornant l’ingrés en la propera declaració de la renda s’abstindrien de demanar-la. Es calcula que la meitat de perceptors potencials estarien en aquesta situació. Llimant, ja s’ha arribat a un punt en el qual el cost és de 60.000 milions d’euros. L’opció de comparar la xifra amb la del rescat bancari és, francament, temptadora.

L’ingrés mínim vital requereix, en canvi, de la necessitat que les persones interessades puguin demostrar que els seus ingressos estan sota el llindar de la quantitat que acabi fixant el govern (es parla de 200 euros per persona o de 450 euros en el cas de la unitat familiar). L’impacte econòmic és clarament inferior al de la renda bàsica universal. En el cas de l’ingrés mínim vital es calcula que suposarà uns 5.500 milions d’euros, que no és poca cosa (mig punt de PIB).

Plantejat com ho està plantejant el govern aquesta és una mesura pal·liativa. Però el debat de fons sobre la necessitat que hi hagi una renda universal continuarà vigent. De fet, alguns dels aspectes nuclears d’aquest debat es tornen a reflectir en els comentaris públics sobre la qüestió. Els comentaris seriosos: no s’hi valen expressions fetes pel boc gros com “la paguita” amb què Vox desqualifica la proposta. En la banda conservadora dels comentaris, apareix el discurs que una renda universal desincentiva la recerca de feina per part de les persones que la perceben (un extrem que proves com la que s’ha fet a Finlàndia desmenteixen) i, sobretot, el cost de la mesura en especial si qui l’acaba pagant és una Seguretat Social amb dèficits molt elevats. Entre els defensors de la mesura, en especial en l’actual context econòmic, s’apunta que serà essencial per al mateix sistema capitalista que la pobresa no es faci tan general que el consum se n’acabi ressentint. Això sense entrar en la possibilitat que aquesta renda mínima sigui permanent i no només temporal.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *