Suplement

Economia

Responsabilitat social, elusió fiscal

Joan Carles Arredondo
9 de setembre de 2018

Els anys 90, amb la globalització estenent-se, va prendre cos la necessitat que les empreses compensessin d’alguna manera l’impacte que genera la seva activitat. Va sorgir el concepte de responsabilitat social corporativa per sintetitzar el conjunt d’accions que les empreses emprenen per millorar les condicions de treball, de protecció de la salut i del medi ambient, de defensa dels drets dels consumidors i fins i tot de lluita contra el frau i la corrupció. Un conjunt d’aportacions per compensar la petjada que pugui generar la seva activitat i que l’empresa no sigui únicament un instrument d’enriquiment dels accionistes.

Responsabilitat social corporativa com a concepte i també com una eina que utilitzen les empreses per adquirir notorietat. Sense negar que hi ha molt de responsabilitat social en algunes actuacions empresarials, de vegades les paraules queden amortides pels fets. Diverses entitats estan agrupades en un Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa que, uns mesos enrere, van fer públic un informe que revela algunes pràctiques que s’allunyen del món idíl·lic que els aparells propagandístics de les empreses s’encarreguen d’esbombar.

Es pot compartir fàcilment que una de les primeres responsabilitats de les empreses és complir les exigències fiscals que es deriven dels beneficis que obtenen de les seves activitats. Però la realitat és que existeixen algunes pràctiques que es desvien d’aquesta responsabilitat. L’informe assenyala que les 35 empreses que formen part de l’IBEX 35 tenen filials en el que anomenen nínxols fiscals (zones amb fiscalitat favorable), quan no directament en paradisos fiscals. Pràctiques, en tot cas, elusives de la primera responsabilitat d’una empresa, que és pagar els impostos corresponents.

De les 35 empreses de l’IBEX, només Aena, gestora dels aeroports espanyols, està exempta d’aquesta pràctica. La resta sumaven, amb dades de 2017, 1.285 empreses domiciliades en zones de fiscalitat favorable, de les quals més de 900 no tenien cap activitat. Només són instrumentals per desviar-hi diners que pagaran menys impostos. Entre les grans empreses cotitzades, el Banc Santander és la que en tenia més, superava les 200 –el banc ha comunicat que n’ha dissolt algunes–, i completaven el podi ACS i Arcelor Mittal. El fet és especialment significatiu si es té present que la xifra gairebé es multiplicava per quatre la de 2009. És a dir es va disparar en període de crisi profunda.

Les empreses no es donen per al·ludides. Assenyalen que no operen en paradisos fiscals. Si s’agafa la literalitat del que la pràctica espanyola assenyala com a paradís fiscal és veritat, però només en part: l’Estat considera paradís fiscal 48 territoris i en aquests hi ha 97 filials d’empreses de l’IBEX, novament amb el Banc Santander al capdavant, ACS en segon lloc, i Iberia en tercer.

Però territoris com Luxemburg o Irlanda, on hi ha constituïdes algunes de les societats descrites tenen el comú un tracte fiscal més favorable que l’espanyol, que és on es desenvolupa l’activitat d’aquestes empreses i, per tant, on l’actuació de l’empresa és més susceptible d’aplicar-hi els criteris de responsabilitat social que apuntàvem al principi.

Un capítol a part mereixen altres territoris com Delaware, un petit estat nord-americà amb menys població que les dues comarques del Vallès juntes, i que té més societats constituïdes que habitants. Allà es paguen impostos, però hi ha un tractament de confidencialitat que permet a les empreses anar fent i desfent sense que se’ls facin preguntes incòmodes. Això deu fer fàcil que a una adreça de la ciutat de Wilmington, el 1.209 d’Orange Street, hi hagi domiciliades més de 300.000 societats.
Delaware no entra en el concepte de paradís fiscal de les legislacions espanyola i europea però algun atractiu, més enllà de la ràpida resolució de qüestions legals de societats que se li atribueix, deu tenir per atraure més empreses que habitants. I és allà on les empreses de l’IBEX hi domicilien empreses. Forma part d’una estratègia que segueixen també altres grans empreses de molts països i per les quals els estats perden entre un 4% i un 10% dels ingressos fiscals que obtindrien de les empreses. Entre 100.000 i 240.000 milions de dòlars que no superarien el test de la responsabilitat social corporativa.

L’informe de l’Observatori es refereix a la transparència fiscal de les empreses i conclou que la informació sobre els mecanismes que utilitzen les empreses per calcular els impostos i les deduccions que s’apliquen és insuficient.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *