Suplement

Plaers desconeguts

Els components de la banda Slowdive

Retorn estel·lar

Xavier Canals
13 de juny de 2017

A principis dels noranta va irrompre en l’escena musical alternativa (principalment) britànica un moviment que va ser batejat com a dreampop o shoegazing (terme originalment despectiu per designar aquests grups que, per timidesa o perquè estaven pendents dels pedals d’efectes de les guitarres, semblava que es miressin les sabates). Veus etèries ofegades en cascades de guitarres, estructures de cançó poc convencionals i menyspreu pels tòpics més formals del rock. Formaven part d’aquesta escena bandes com Ride, Boo Radleys, Lush o Slowdive, i tenien referents llavors recents com My Bloody Valentine, Sonic Youth, The Jesus and Mary Chain i Cocteau Twins.

Les escenes musicals, particularment a Gran Bretanya, no s’han caracteritzat per tenir una vida gaire longeva, i cada un d’aquests grups va evolucionar a la seva manera. L’arribada del britpop va escombrar aquell moviment. Anglaterra va deixar de mirar-se les sabates i va passar a mirar-se el melic: futbol, cervesa i Union Jacks onejant al vent o decorant guitarres Epiphone. Es recuperaven referents pretèrits dels seixanta com els Beatles o els Kinks, i allò que uns mesos abans es veia com un corrent innovador i suggeridor, ara es veia com abstracció buida.

Si algun grup de l’època va patir de manera acarnissada els vaivens de la premsa musical va ser Slowdive. Havent estat distingits pel setmanari Melody Maker tres cops amb el “single of the week”, el grup va perdre el favor de la crítica sense canviar sensiblement el plantejament musical i es van convertir en l’ase dels cops.

 

 

Després de dos LP que van ajudar a definir el gènere –Just for a Day (1991) i Souvlaki (1993)– el líder Neil Halstead va crear, gairebé en solitari, el tercer disc del grup, molt més influenciat per la música ambient i l’electrònica, Pygmalion (1995); últim llarga durada de la primera època del grup. Des de llavors, Halstead i la també membre de Slowdive Rachel Goswell van formar els esplèndids Mojave 3, amb un so molt més orgànic i influenciat pel folk i el pop, que van conviure amb entregues en solitari tant de Halstead com de Goswell.

Amb totes les llums i ombres que té internet per a la indústria musical, segurament que la facilitat que té per crear xarxes de seguidors de grups o estils i l’efecte boca-orella que genera devien tenir alguna cosa a veure amb la tornada del grup l’any passat. Ara oficialment reconeguts com a influència en grups posteriors com Beach House o Sigur Ros, Slowdive van anar adquirint un prestigi amb el pas del temps que finalment va convèncer els membres del grup a tornar a pujar als escenaris –difícil d’oblidar el concert que van fer al Primavera Sound el 2014, un dels primers des de la seva tornada.

 

 

Fa unes setmanes va arribar el primer LP del grup en 22 anys, titulat senzillament Slowdive. El primer avançament “Star Roving” presagiava un so més contundent en les formes respecte a les primeres entregues del grup, però les vuit cançons que conté Slowdive no es mouen gaire de les coordenades dels seus inicis, i té totes les virtuts dels seus llunyans predecessors. La pluja d’elogis que ha rebut el disc i la bona acollida per part dels seguidors del grup es pot veure com un acte de justícia poètica que, en un sector tan capritxós com la indústria musical, no sempre està garantit. Bentornats.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *