Suplement

Sound and Vision

  • Compartir

‘Rockfield: The Studio On The Farm’

Ramon Solé
7 de maig de 2021

Molts artistes, si s’ho poden permetre, solen gravar en estudis lluny de les grans ciutats per allò de la tranquil·litat, la manca de distraccions i la facilitat per concentrar-se. Quan hom pensa en aquests estudis de seguida venen al cap els Real World de Peter Gabriel, instal·lats en una finca de somni a l’Anglaterra rural, o els Black Rock, a l’illa grega de Santorini i amb unes vistes al mar Egeu que tallen la respiració. Llocs, en definitiva, idíl·lics: en cap cas ve al cap una granja de porcs, per exemple. Doncs resulta que un entorn tant, en principi, aliè al rock’n’roll com aquest va resultar altament inspirador per a un bon grapat de membres de l’aristocràcia del gènere: Queen, Black Sabbath, Simple Minds, Iggy Pop, Robert Plant, Manic Street Preachers, Oasis, The Charlatans, Stone Roses o Coldplay, entre molts altres, es compten entre la clientela de Rockfield, el projecte de dos grangers de Gal·les que, sense voler, van crear el primer estudi residencial del món. Quasi 60 anys després, aquesta història demanava a crits un documental, i ja el tenim.

Rockfield: The Studio On The Farm (Hannah Berryman, 2020, Movistar+) explica, de principi a final, l’invent dels germans Kingsley i Charles Ward, dos joves que treballaven al negoci familiar de ramaderia i, com que els agradava la música, van construir un estudi rudimentari en unes habitacions de la granja; perquè us feu una idea del nivell de sofisticació, els aïllaments acústics els van fer amb bosses de menjar de porcs. Però ells volien un estudi i se’l van fer, i van començar a gravar per als amics. I així, de mica en mica, el boca-orella va anar fent créixer la cosa, els projectes es van anar succeint, l’estudi es va professionalitzar i, com que la granja era a la quinta forca, els propietaris van reconvertir corts i quadres d’animals en allotjaments. Un estudi no és mai només l’entorn, les condicions acústiques del local o la qualitat dels equips tècnics: les persones que el porten són fonamentals perquè un artista s’hi senti bé, i a Rockfield els músics trobaven en el caràcter afable, proper, senzill i entusiasta dels germans Ward i la seva família un embolcall ideal per crear. Amb aquests arguments, l’estudi va aconseguir competir durant molts anys amb colossos del sector com Abbey Road o Electric Lady i va veure néixer coses com el Bohemian Rhapsody, els dos discos dels Stone Roses, les primeres gravacions de Motörhead, el primer disc de Coldplay o el (What’s The Story) Morning Glory? d’Oasis. Sobre aquest últim treball, per cert, descobrireu que el títol de “Wonderwall” té molt a veure amb el lloc on es va gravar…

Cinquanta anys donen per molt i les anècdotes relacionades amb discos i cançons mítiques gravades a Rockfield són incomptables. El documental en recull moltes, incloent també algun episodi fotut, que també n’hi ha hagut un grapat: entre d’altres, la crisi de la indústria discogràfica i l’eclosió dels estudis casolans no van anar precisament a favor del manteniment d’aquest tipus d’estudis. Amb tot, hi haurà sempre coses completament inabastables per a la tecnologia: cap giny digital podrà reproduir el caliu humà, les sensacions d’estar en un entorn natural privilegiat i la influència de tot això per crear màgia. Chris Martin, cantant de Coldplay, anomena Rockfield “el Hogwarts musical”. Doncs això.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *