Suplement

Entrevista

  • Compartir

“Rússia és un estat policial, amb un ‘deep state’ immens. Putin arriba a tot arreu, no és només l’amo del Kremlin”

Text: Jordi Vilarrodà Fotografia: Bernat Cedó
20 de gener de 2022

El dia de Nadal va fer 30 anys de la caiguda de la Unió Soviètica, la desfeta d’un imperi organitzat al voltant de Rússia. Des de llavors la trajectòria d’aquest país –que malgrat tot continua sent una gran potència– ha estat més a prop de l’autoritarisme que de la democràcia. I marcada sobretot per un home: Vladimir Putin. Llibert Ferri, antic corresponsal de TV3 a Moscou, ha estat testimoni de tota aquesta evolució i l’ha explicada a ‘Putin trenta anys després del final de la URSS’ (Ed. de 1984), un d’aquells llibres que només poden escriure periodistes amb una visió àmplia i coneixement a fons d’un país.

En un moment del llibre vostè diu que “el referent més diàfan de l’autoritarisme postdemocràtic a Europa és la Rússia de Putin”. De l’antiga URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) a l’actual situació, hi ha constants que no han canviat? Com s’explica?
Hi ha hagut una continuïtat. Encara que la Unió Soviètica s’ensorra perquè té incorporada una síndrome autodestructiva, les últimes empentes li venen de fora. Hi ha poders internacionals que es neguen a fer un Pla Marshall per a la URSS, com plantejava el seu últim ministre d’Economia amb cara i ulls, Grigori Iablinski. En canvi, intervenen burocràcies molt guarnides de glamur com l’Institut d’Estudis de Harvard o el Fons Monetari Internacional. Entre tots aconsellen la privatització al màxim, si es podia de manera prou vistosa i, si no, en subhastes delictives. Això va empènyer a la misèria i la pobresa cap a 40 milions de persones i 100 milions van quedar prop de la precarietat. Es calcula que només set o vuit milions de russos van accedir a un nivell de vida equiparable al de les classes mitjanes occidentals. Aquest ensorrament va acompanyat d’una escenificació de la rendició incondicional…

El capitalisme ha derrotat el comunisme. La fi de la història, es va arribar a dir. Rússia ho veu com una humiliació?
L’exemple és com s’elabora el tractat Dos Més Quatre, el de la reunificació alemanya, que entra en vigència el mateix any 1991. Moscou el signa perquè no podia fer altra cosa, tot i que Mikhaïl Gorbatxov demanava que la reunificació alemanya anés acompanyada d’un estatus de neutralitat respecte a l’OTAN. L’any 1990, quan es va signar a Berlín, els representants soviètics van ser ignorats. No es va tenir en compte res. Putin ja llavors havia dit que això tindria conseqüències, i que la dissolució de l’URSS era la catàstrofe geopolítica més gran que havia passat a Europa al segle XX.

Els que tenim prou edat, recordem els caòtics anys 90 de Rússia, sota la presidència de Borís Ieltsin. Putin sorgeix com a reacció a això?
De la mateixa manera que Hitler emergeix del caos de la república de Weimar i del sentiment d’humiliació després de la Primera Guerra Mundial, el personatge de Putin és fruit del sentiment d’humiliació de milions de russos i el caos de la Rússia de Ieltsin. Emergeix de tot aquest ressentiment, com diu el professor Timothy Garton Ash de la Universitat d’Oxford.

Vostè diu que al principi es dubtava fins i tot que pogués consolidar-se en el poder. Un home gris, que venia del KGB, els antics serveis secrets. La guerra de Txetxènia l’aferma?
És la seva guerra. El conflcite de Txetxènia, en temps de Ieltsin, divideix els russos i unifica els txetxens. La segona fase fa que els txetxens es divideixin entre clans i quan Putin és primer ministre, l’any 1999, ja té molt clar que això cal explotar-ho. La guerra es controla i guanya en quatre dies, és un genocidi. Però a través d’aquest conflicte Putin agafa popularitat i s’enfila a l’onada d’ultranacionalisme rus per arribar a la presidència. Quan Ieltsin dimiteix el 31 de desembre de 1999, és nomenat president interí. I després, el 26 de març de 2000, ja és elegit per sufragi universal.

Guerra per una banda, i economia per una altra: tan important com això pot ser-ho l’estructura econòmica que fa possible el seu ascens?
Des d’Occident es pensava que duraria poc, que com a màxim seria un àrbitre entre els interessos dels oligarques. Un titella. Però va ser l’amo de la situació perquè va saber trenar tots els interessos que hi havia i les situacions que se li van presentar a favor. Sobretot, el mestre d’orquestra va ser l’oligarca Boris Berezovski, malgrat que després el va amenaçar amb la presó i va haver de marxar del país. Tots dos juguen amb les cartes marcades, saben que entre tots dos han finançat la guerra de Txetxènia i els atemptats de la tardor de 1999 en què van morir 300 persones de diferents ciutats russes. Que les van posar els txetxens? Potser sí, però qui movia els fils i els va contractar? Berezovksi. Qui desplegava la logística? El KGB.

Putin té un ampli suport popular al principi, és innegable. Perquè canvien llibertat per seguretat?
Ell ho formula com una modernització autoritària. Al cap d’un temps, Iavlinksi diu que és autoritarisme sense modernitat. Però ja està fet. La gent no volia tornar als temps de la perestroika –sobretot els darrers– ni als de Ieltsin. I per això el van votar. Que després resulta que no és l’home ideal? Que cada vegada hi ha més gent que el vota a contracor? Sí. Però molts ho continuen fent.

No té oposició? Parlàvem abans de Iavlinski, el primer, de qui vostè diu que hauria estat un gran primer ministre… de Dinamarca o de Suècia. Després ve el magnat Mikhail Khodorkovski, ara Alexei Navalni, el que va ser enverinat.
No oblidi Boris Nemtsov, assassinat a la plaça Roja l’any 2015. Khodorkovski és a la presó, a Iavlinski l’anul·len posant-li totes les travetes que poden amb la legislació electoral… i Navalni, a més d’enverinat ara el tenen a la presó. Cap dels que han intentat un lideratge opositor no se n’han sortit perquè tampoc hi ha hagut prou base a sota.

On i entre qui té més suport Navalni?
Hi ha una primera Rússia més o menys modernitzada. De les 12 grans ciutats, dels que viatgen i tenen internet, dels més europeistes i que se senten classe mitjana encara que no ho siguin. Aquests veuen Navalni com una expectativa, però no li donen suport més enllà del 25%. I per què? Perquè a Rússia mai no hi ha hagut una democràcia autèntica. Quan va durar? En la Revolució de 1917 fins l’arribada de Lenin, que fa un cop d’estat a l’Assembles Constituent quan els bolxevics eren minoria. I ja hem d’esperar fins a Gorbatxov, l’any 1989, quan fa unes primeres eleccions democràtiques, no amb partits sinó amb el sistema uninomimal de candidatures per persones i regions. Però això permet que es presentin candidats als que donen suport organitzacions democràtiques com Memorial.

De la qual vostè elogia la feina que encara feien, però que ara han dissolt.
De la sortida del meu llibre a la dissolució de Memorial no van passar ni dos mesos. Hi havia coses que veia a venir però que no pots dir perquè són intuïcions. Jo vaig veure néixer Memorial el gener de 1989 i en el primer viatge que vaig fer a Moscou ja em vaig posar en contacte amb ells. S’havien dedicat a investigar arxius per poder localitzar la gent deportada als gulags. La cara visible era Andrei Sakhàrov però l’home que la portava era Iuri Afanàssiev, a qui ja havia entrevistat l’any 1987 a Barcelona.

Fa servir l’expressió “democràcia vigilada” per parla de la Rússia de Putin. Seria aquesta l’expressió que la defineix més bé?
És un estat policial, amb un deep state immens… i menys dissimulat que l’espanyol. Putin i el putinisme arriben a tot arreu, no son només els amos del Kremlin. La sociòloga Olga Kriixtanóvskaia em va donar la dada: tres de cada quatre executius en l’esfera políticoadaministrativa o econòmica provenen del KGB. Ella havia estat assessora del Kremlin, creia que malgrat tot s’avançava cap a la democràcia, però ara veu que ja no hi ha res a fer.

L’horitzó de Putin, ara, són les presidencials de 2024. Vostè creu que es vol perpetuar fins al 2036. Se’n sortirà?
Com quan va plegar de president, el va succeir Dmitri Medvèdev i ell va continuar de primer ministre. Allò va ser una pantomima, perquè devia pensar que no estava prou consolidat encara i necessitava un període de quatre anys, de 2008 a 2012, per retirar-se a segon terme. Al final, el va engegar a presidir el partit Rússia Unida i ell va tornar al poder. Ara es diferent: el juny de 2020 va aconseguir aprovar per referèndum una reforma constitucional perquè no hi hagués límit de mandats. Va consolidar l’estructura de relleu de mandats que volia. El 2024 es pot presentar, el 2024 i el 2030, i arribar al 2036, quan tindrà 83 anys.

Hi ha res en la societat russa, algun corrent de fons de noves generacions, que pugui alterar-li aquests plans?
Som en un moment en què la comunicació i la transmissió de dades és bàsica. Poden passar coses que en aquest moment ni sospitem, i això és una constant en la història: ningú no s’imaginava que la Segona República Espanyola arribaria després d’unes eleccions municipals, oi? O la caiguda del mur de Berlín: cap de nosaltres ens pensàvem que tindria conseqüències al cap d’una setmana. Aquest vint-i-poc per cent de la primera Rússia de què li he parlat podria fer un salt endavant, que siguin un 40% i passin coses que ni sospitem.

Comença el llibre parlant d’Anna Politkóvskàia, la periodista assassinada l’any 2006 que ha esdevingut un símbol. Fer de periodista i ser crític avui, a Rússia, és encara jugar-se-la?
És molt difícil. Hi ha una certa llibertat de moviments en els mitjans més crítics perquè els mitjans oficials tenen un vernís obert i modern. Fan gresca, fins i tot Putin convoca sempre abans de Nadal una conferència de premsa. Tot això podria fer pensar que es pot actuar sense gaire problemes i no, no és cert. Vladislav Surkov, que va ser cap de gabinet de Putin fins l’any 2020, va dir que hi ha gent amb qui discrepen i en un moment donat s’hi poden entendre. I després els que no es mouen de posició, els “no-reeducables”, que cal eliminar-los. Ho diu d’una manera claríssima en una circular.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *