Suplement

Economia

Salari mínim a la catalana

Joan Carles Arredondo
8 d'agost de 2019

El vicepresident del govern i conseller d’Economia, Pere Aragonès, va llançar la proposta que s’estableixi un salari mínim d’àmbit català. Quan encara ressonen les veus dels profetes que auguraven l’hecatombe empresarial per posar un salari mínim de 900 euros al mes, ara apareix una proposta perquè els catalans tinguin una remuneració més alta. De fet, el cost de la vida a Catalunya és més elevat que el de la resta de l’Estat i, per tant, és raonable que es prevegi un salari més alt per als que hi resideixen.

Malgrat que el mateix vicepresident ja ha anunciat que es posen mans a l’obra per definir una proposta de salari mínim per a Catalunya, es fa necessari advertir que el recorregut de la iniciativa és escàs. La Generalitat no té assignades competències per fixar salaris mínims i, en tot cas, la remuneració que es fixés només s’hauria de considerar una referència. Amb tot, també es pot apuntar que hi ha referències d’establiments de remuneracions mínimes en territoris determinats. Als Estats Units és freqüent que estats, comtats i, fins i tot, ciutats fixin salaris mínims per sobre de l’estatal. En l’anterior mandat municipal, també de Barcelona va posar sobre la taula la possibilitat d’establir un salari mínim de ciutat.

De moment, a Catalunya, només s’ha comunicat que el govern català elaborarà un document en un termini de tres mesos en el qual quedarà establert l’import d’aquest salari mínim, que, de moment, només es pot qualificar com a desitjable. Els programes electorals dels dos partits que formen part del govern català recollien la proposta d’un sou mínim, tot i que diferien –de fet, no es fa gens estrany, que difereixin– en l’import: entre 1.100 i 1.200 euros mensuals, sempre per sobre dels 900 que hi ha fixats per a tot l’Estat.

Tot plegat ve a indicar que la proposta del vicepresident i, se suposa, de tot el govern no és marciana. Hi ha un fet cert: el cost de la vida a Catalunya –sobretot a Barcelona– és més elevat i, per tant, amb el salari que hi ha establert per a tot l’Estat no s’arriben a cobrir les necessitats que puguin tenir els ciutadans, sobretot en qüestions com l’habitatge.

Davant l’absència de competències per establir un salari mínim d’àmbit català, el camí per aconseguir-lo és que es faci a través de la negociació col·lectiva. Això implica que sindicats i organitzacions empresarials haurien de començar a negociar els sous a partir de la remuneració que fixés el govern i, d’aquesta manera, aquest salari mínim s’aniria estenent. Vista la rebuda que ha tingut la iniciativa per part d’alguns agents socials, el poc recorregut que es podria augurar a la proposta per la inexistència de competències queda ratificat. Mentre que Foment del Treball assenyala que els sous no són l’únic element de l’equació per aconseguir més benestar, Comissions Obreres també assenyala que hi ha altres vies explorables per caminar cap a la igualtat, donat que l’absència de competències per fixar sous mínims converteix la iniciativa en una mena de brindis al sol. Pimec s’ha limitat a avançar que estudiarà la proposta.

Hi ha arguments que jugarien en contra de la possibilitat que es fixi un sou mínim català, i una de les més remarcables és que ja hi ha altres aspectes que deixen Catalunya en inferioritat de condicions per competir amb altres territoris de l’Estat. La pressió fiscal a Catalunya supera clarament la d’altres zones de l’Estat, especialment Madrid, i aquest és una de les bases de la major capacitat de la capital espanyola per atraure inversions.

Ara bé, tampoc no ha d’espantar la possibilitat que hi hagi salaris més alts. Al contrari del que indicaven els profetes de l’apocalipsi, l’increment del salari mínim no ha tingut un efecte significatiu en l’evolució del mercat de treball a l’Estat (per més que entitats donades als apriorismes, com el Banc d’Espanya, estiguin insistint que a la llarga n’hi haurà). Amb el pas del temps, va prenent consistència la hipòtesi que els salaris baixos no són el millor camí per generar una economia de primer nivell. Amb salaris baixos es fomenta, en canvi, una economia poc equitativa i poc redistributiva que difícilment pot contribuir a mantenir l’estat de benestar que gairebé tothom diu defensar.

El problema que ha tingut la proposta del vicepresident és l’aparença d’improvisació amb què ha estat formulada. Caldrà veure, doncs, el contingut més profund de la iniciativa per veure si, efectivament, té el recorregut que li augurava uns dies enrere el mateix president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell. Hi ha un fet que és cert. Com que no hi ha competències en la matèria, caldrà que el govern sàpiga trobar una complicitat amb els agents socials que, de moment, està en dubte.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *