Suplement

Economia

  • Compartir

Salaris i cost de la vida

Joan Carles Arredondo
24 de març de 2021

Una exigència, gairebé mínima, que s’ha de poder fer a qualsevol sistema econòmic és que els habitants tinguin la possibilitat de viure amb dignitat. Aquesta premissa té múltiples aplicacions i algunes, com l’establiment de salaris mínims, generen controvèrsies. No convencen ni els que pensen que són massa baixos, ni els que preferirien que no n’hi hagués. Aquests últims, per cert, ofereixen poques alternatives que puguin portar a l’exigència mínima de la vida digna.

La pandèmia ha posat fàcil al govern espanyol doblegar-se a les pressions dels que prefereixen que el salari mínim interprofessional quedés congelat aquest any i s’incomplís la promesa d’anar-lo elevant per ajustar-se a les necessitats dels ciutadans que, amb pandèmia o sense, han d’afrontar despeses com l’habitatge, els subministraments o la pròpia alimentació.
El salari mínim interprofessional ha quedat, de moment, congelat en 950 euros. I, si bé és cert que per a moltes empreses afrontar ara increments salarials és una llosa que se suma a les dificultats que els ha provocat la pandèmia, també ho és que aquest salari ja era lluny de satisfer les necessitats mitjanes de la ciutadania abans de les alteracions que ha generat el virus a tota la societat.

Un exemple de la distància entre aquest salari i les necessitats ciutadanes es pot trobar en el recent estudi de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que assenyala que el salari de referència en aquest territori hauria de ser de 1.322 euros per persona. No és una conclusió fruit de cap caprici. És un càlcul fet a partir del cost dels serveis bàsics que van pagar les famílies a l’àrea metropolitana, com ara alimentació, habitatge, roba, transport o educació. Les dades es creuen amb les enquestes de població activa i de l’enquesta de pressupostos familiars. 1.322 euros és una xifra que està un 16% per sobre del que marca el salari mínim interprofessional, que, per descomptat, no dona per viure dignament, almenys a la conurbació de Barcelona.

De l’estudi crida especialment l’atenció que aquest cost de la vida s’hagi incrementat un 26% en només quatre anys, i que el motiu principal d’aquest fort augment sigui el cost de l’habitatge. És per això que resulta molt poc gratificant que, quan des de Catalunya s’ha intentat legislar per limitar aquesta tendència alcista, com va passar recentment al Parlament de Catalunya amb els preus del lloguer, vinguin recursos d’inconstitucionalitat que –com a mínim– n’ajornin l’aplicació, perquè es posen més del costat del mercat que de la ciutadania. Tampoc no deixa de ser paradoxal que els salaris tinguin una certa regulació, almenys per marcar uns mínims insatisfactoris, i en canvi quedin en mans del mercat factors determinants en el cost de la vida com ho és l’habitatge.
Sigui com sigui, el que mostra l’informe de l’Àrea Metropolitana posa de manifest que viure a la conurbació de Barcelona té un cost molt diferent, per superior, al que pugui haver-hi a Andalusia o a Extremadura. Aquest diferencial és el que motiva molts estudiosos a plantejar la necessitat d’establir uns salaris mínims diversos, segons el territori. No és res descabellat, perquè ja es fa així en estats federals com Suïssa o els Estats Units –aquests últims amb diferenciacions que arriben fins i tot a àrees urbanes.

A l’hora d’establir salaris mínims, les referències són diverses. A l’Estat espanyol, la referència que s’apunta si mai s’arriba a complir la promesa del govern de coalició, la referència seria la mitjana de sous i, així, el salari mínim s’establiria com el 60% del salari mitjà. Però en altres casos, s’estableix en funció del PIB per càpita. Amb aquest barem, el salari acaba tenint en compte també la productivitat. Si s’aplica aquesta referència, Catalunya quedaria lluny del 50%, que és la base que es considera òptima, si el salari mínim es manté en els 950 euros mensuals. No arribaria al 45% i, en canvi, Andalusia i Extremadura el superarien amb escreix. A l’Estat espanyol hi ha una afecció incondicional a parlar d’igualtat entre territoris (com no recordar la mítica màxima de l’expresident Rajoy quan deia que els territoris no tenen drets, que en tenen les persones). Però tendeixen a confondre igualtat amb uniformitat –i d’aquí mor la criatura, que diuen–. Igualtat significaria donar unes condicions de vida equiparables. Uniformitat és fixar un salari mínim idèntic amb independència de l’entorn de cada territori. És una confusió que convindria anar aclarint.

Les crítiques als increments salaris mínims, provinents sovint dels sectors empresarials més conservadors i amb els altaveus mediàtics habituals, assenyalen que la impossibilitat del teixit econòmic per pagar 950 euros mensuals exclou del mercat laboral les persones més desafavorides. Això ve a ser el reconeixement que els productes o serveis de les empreses tenen tan poc de valor afegit que no donen ni per pagar salaris que estan fins i tot per sota de les necessitats dels treballadors. Diu poc del teixit empresarial entestar-se a una política salarial de rebaixes.

Tant de rebaixes com s’ha pogut comprovar en aquest any de pandèmia. El salari mitjà a Catalunya ha baixat el 4,6% durant el 2020 (el 3,1% a l’Estat). I Catalunya, que era el territori de l’Estat amb salaris més alts ha passat a la cinquena posició. Són dades d’un informe d’Adecco, que situa el salari mitjà a Catalunya en 1.725 euros bruts (12 mensualitats). El descens s’explica perquè molts treballadors van passar per situacions de regulació temporal, els cèlebres ERTO, i això ha significat que han cobrat un 70% del salari –el que paga el sistema públic d’atur– en els períodes que no han treballat. Els treballadors catalans hi han perdut més perquè el treball en els sectors més afectats per les restriccions anti-Covid són molt nombrosos. El turisme guanyava pes i la indústria en perdia. La pandèmia ha mostrat efectes greus d’aquesta política. Per resistir econòmicament millor les pandèmies i per pagar millors sous és millor parar atenció a la productivitat que als turistes.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *