Suplement

Cinema

  • Compartir

Santa entremaliadura

Joan Millaret Valls
18 d'octubre de 2021

Després de passar per la secció oficial del Festival de Canes i per la secció Perles del Festival de Sant Sebastià arriba a les nostres cartelleres Benedetta, de Paul Verhoeven. La darrera cinta del cineasta holandès arriba precedida per l’escàndol i l’atreviment que ha aixecat aquest melodrama lèsbic d’època, ambientat en un monestir a Pèscia, a la Itàlia del segle XVII, però que no passa d’entremaliadura monàstica picant.

Inspirada en un cas real recreat literàriament per Judith C. Brown a Sœur Benedetta, entre sainte et lesbienne, Verhoeven ens mostra en el seu pròleg com Benedetta, una nena pietosa amb propietats estranyes, entra en un convent italià. Però la història pròpiament dita arranca quan la novícia Benedetta (Virginie Efira) veu trasbalsada la seva vida religiosa per l’arribada d’una jove pastora que busca refugi al convent, Bartolomea (Daphné Patakia). Bartolomea desvetlla la lascívia sexual de Benedetta mentre la protagonista es dedica a fantasiejar amb Crist en un amor diví ple de carnalitat.

A Benedetta tenim Charlotte Rampling fent de mare superiora sor Felicita, finalment defenestrada per una cobdiciosa Benedetta amb debilitat pel martiri. En el terç final apareix Lambert Wilson com a nunci papal que és destinat al convent italià per esbrinar la veritat o el frau dels estigmes de Benedetta i castigar les seves possibles relacions pecaminoses just en el moment que la pesta negra arriba a les portes de la ciutat.

El convent es converteix en l’epicentre d’un putiferi fet de fantasies i visions místiques delirants, de tortura i estigmes, de plaer i desig, ingredients que conformen l’univers més fetitxista de Verhoeven. Un cineasta que no està per romanços i que no s’ha cansat mai de reivindicar un cinema de la incorrecció, fet sense prejudicis de cap mena.

Una pel·lícula que s’està enlairant als altars de la gosadia i la transgressió, però que no passa d’apetitosa broma monàstica i a la qual li escauria una mica d’autoconsciència paròdica perquè acabés de funcionar millor, ja que alguns moments són ridículs. Una santa beneiteria de violència i sexe que no pot fer oblidar, per exemple, la visceral immundícia pestífera d’un altre film medieval de Verhoeven, Los señores del acero (1985).

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *