Suplement

Se sabrà tot

Anna Oliveras /Il.lustració: Maria Peix
16 d'agost de 2019

Que no m’agrada l’olor de la gespa acabada de tallar, coi. A mi m’agrada la de benzina, la de cola, però posar això en una contraportada no quedava bé, em va dir l’editor, i no tenia gaires expectatives de fer negoci amb mi; ell estava acostumat a tractar amb autors de renom, i a mi em va demanar el cognom dos cops i, fins on jo sé, Pérez no té gaires complicacions.
Vaig tenir la sort d’escriure un llibre que va caure en gràcia i me’l van premiar i publicar i, des d’aleshores, sembla que em tremola menys la veu quan dic que soc escriptor, però de la següent pregunta no me n’escapo amb gaire dignitat, la veritat: Ja, però a què et dediques per viure?
Per viure, diuen. M’agradaria veure’ls a ells, davant l’ordinador, bevent-se el cafè fred amb petits glops i teclejant alhora. A la contraportada també en diu alguna cosa, del cafè. Res de l’olor, que jo només defenso el seu sabor intens; podria fer-ne uns quants anuncis, si en Clooney no els acaparés tots. Però ara tinc tendència a dir, mira, com a l’anunci, cada cop que m’estic en una terrasseta a ple juny amb la meva cerveseta ben fresca, mirant a l’horitzó, com si d’allà n’haguessin de venir un munt d’idees per a la meva nova novel·la.
La tinc una mica encallada, la veritat. Deu ser pel fet de no tenir un editor que em marqui un termini, per la desmotivació que em suposa saber que hauré de picar porta rere porta amb l’esperança que alguna s’entreobri. Tinc un… Premi. Sempre és important deixar acabar les frases. Si envio un e-mail a una gran editorial, podré esplaiar-me. El que no sé és qui el llegirà. Si és el becari a qui queden dos dies per plegar, ho tinc clar.
La Maria em va deixar poc abans de començar la segona. Em va dir que s’havia llegit la novel·la. Em vaig quedar blanc: Però si no t’agrada llegir. Ho vaig trobar un detall, tenint en compte que estàvem junts. Que es pensava que parlaria d’ella, em va dir, i no pas de la tal Cristina. Vaig empassar saliva. Segur que vaig desviar la mirada. Llegint la novel·la he entès que m’havies enganyat. Ja m’ho semblava, però… Però. I jo negant-ho: No, no, no. Deixa que t’ho expliqui… Primer de manual. Una justificació comporta una mentida. Perquè, deixem-ho clar abans de posar-nos seriosos, no existeixen les mitges veritats.
I la Maria va marxar de casa tal com havia vingut. Amb l’olor del seu perfum car, amb una maleta Louis Vuitton i amb unes orquídies que també feien bona olor, però no tant com ella. I que per què no posava a la dedicatòria que feia olor de perfum car, em va recriminar. Qualsevol pot fer olor de gessamí. I tenia raó. Senzillament, la dedicatòria no anava per ella. Però tampoc no va servir de res. La Cristina no va deixar el seu marit per mi.
Realment no es deia Cristina, sinó Natàlia, i a la novel·la sí que deixava l’home i els fills pel protagonista, però és que el protagonista era una rèplica del Grey, personatge que gaudia d’una acceptació notòria i, a més a més, tenia pendents unes quantes adaptacions al cinema, que van acabar creant més expectatives en hipòtesis que en la realitat, però això també acostuma a passar: jo contemplava vendre cinc mil exemplars i l’editor va considerar que amb mil aniríem tirant. I ho va clavar. I va escriure Perez sense accent.
L’accent s’ha de posar sempre en el que és important. I ara ho passo malament, quan el meu millor amic em convida a sopar a casa amb la dona i els fills. No sé mai com mirar-me la Natàlia. Podríem fugir plegats, m’ho vas dir tu. Vicenç, no pots fer cas del que es diu després d’un coit. Aquesta mateixa frase vaig deixar a l’epíleg del llibre. A més, com pots creure’t una cosa així? No podria deixar en Carles. Ell és… Banquer. No ho va dir. No va caldre. Potser hauria emprat un adjectiu més dolorós.
No em considerava un traïdor, però només conservava l’amistat d’en Carles i anar als llocs sol mai no ha estat el meu fort. Per a més inri, et cobren un extra. No pots anar sol si no vols sentir-te un fracassat. Vaig mirar preus per a un safari i amb el que em demanaven de més, em sortia més a compte fer el viatge amb una girafa. La Natàlia em va dir que m’acompanyaria, però… Però.
I la Maria. Els coneguts, pel carrer, quan em demanaven per ella i jo m’encongia d’espatlles perquè encara era massa aviat per haver-ho assimilat, arribant a la mateixa conclusió: el desgast del temps. Però quin temps, si és primavera. La meva falta d’atenció, la meva precarietat laboral, el director de la seva empresa. Al final, en una ruptura, mai no hi ha només un motiu.
I el director de la seva empresa va aparèixer després. Passava tantes hores al despatx, que l’amic que t’escolta acaba sent el pare dels teus fills. Ell és sincer amb mi, em va dir abans de bloquejar-me al WhatsApp. Com ho saps? Només un tic gris.
En una conspiració contra la meva persona, la Natàlia també em va bloquejar. M’anirà bé allunyar-me de tu, amb en Carles estem intentant… Encendre la flama. Si ja està apagada, ho teniu complicat. Vicenç, així no m’ajudes. És que ara mateix no et vull ajudar, et trobo a faltar.
Reconèixer que estàs sol és dur, al principi. Després, t’hi acabes acostumant. Excepte si entres en una agència de viatges. L’última vegada, vaig demanar a l’agent si vindria amb mi. I ella, incòmoda, em va alegrar el dia quan em va dir: Vostè és l’escriptor del Premi literari, oi? Llàstima del “vostè”.
El meu llibre mai no va gaudir del privilegi de l’aparador. Tampoc no ho buscava. La creació literària va anar lligada a diversos esdeveniments, però això fins ara no ho sabia ningú.
El pare feia dies que no estava bé. La meva feina, a l’altra banda del taulell de Correus i de la gelateria fent les substitucions de juliol i agost. La Maria i la seva dèria per agradar a tothom. No sé quina part del no és possible no entenia. Jo l’hi vaig intentar exemplificar: El teu perfum deu agradar a molta gent, tenint en compte el preu que en pagueu, però segur que a algú no li agrada. Aquell dia, el cop de porta va ser monumental. Es va queixar la veïna del segon, i això tenia mèrit, perquè sordejava i tenia el volum de la tele a vint-i-u.
A mi m’agradava, aquell perfum. Perquè era el seu.
El debat residència sí – residència no. Ser fill únic complicava el debat. Però quan em mirava amb els seus ulls transparents i em deia que allà s’hi pansiria, sense els seus geranis, pensava que ja tindria una altra idea o una altra feina per pagar el dineral que valia. I després me’l mirava altra vegada i em preguntava si una mirada blava podia amagar cap secret.
I aquí va començar la dèria. I la idea. I mentre prenia una cervesa a Cadaqués (molt d’anunci de cervesa, ja ho sé), vaig començar a escriure en un tovalló: pare malalt a la residència. Fill i infermera. Història impossible. Assassinat. Tot dins la thermomix. Al final, la infermera se’n va anar amb el meu pare. Jo me’n vaig alegrar, així tenia algú que li cuidés els geranis. I l’apartament. Em va desheretar, però jo també ho hauria fet: al final, ell era l’assassí.
La part bona és que sempre em quedarà el talent, per sobreviure. El talent ocult, que va dir-me un mestre de l’Ateneu. No li vaig estampar el meu llibre perquè encara no l’havia publicat.
L’estacada de la Natàlia. El seu no rotund. Com a venjança, vaig incloure detalls d’ella que només sabia jo. Una piga a l’altura del melic, un tatuatge al final de l’esquena, el collaret que no es treia ni per dormir. I alguns més. Amb l’esperança que en Carles també els sabés. L’endemà de la publicació, em vaig anar a confessar. No sé si per a un ateu els parenostres balbucejats tenen el mateix efecte que per als creients.
I és ben cert que només valores les coses bones quan les perds. No et dic cosa. Soc jo, qui sempre m’he sentit poca cosa al teu costat. Tu, bonica, senzilla, somrient. Dient-me que pagaries tu lloguer, menjar, llum, aigua, que l’important era que algú perseguís el seu somni: Fes-ho tu, que encara hi ets a temps.
La Maria volia ser model, però als vint-i-cinc ho va desestimar per començar l’apassionant aventura de la hipoteca amb el company d’universitat amb qui, semblava, ens havíem trobat. Bé, ens vam trobar al passadís, perquè és el millor lloc després de la cafeteria perquè es trobin una estudiant de Periodisme i un de Filosofia. Hem d’agrair a la UAB la ubicació de les facultats.
El cafè em va agradar com a excusa. Per agradar-li a la Maria, l’estudiant de Periodisme que volia ser model, o periodista. Va acabar sent comptable a l’empresa del seu pare, i quan ell es va jubilar (oportú, l’home, també) va col·locar-hi la seva mà dreta, un jove atractiu i amb posat de poeta desvalgut que la va conquistar mentre ella encara plorava per mi. Jo vaig intentar recuperar la Natàlia. La Maria era d’idees clares: No és no.
En tantes ocasions m’havia dit que no: vestits per a un parell de Sant Jordis en què em volia vestir per impressionar els editors. Vols dir, que és bon dia, perquè es fixin en un autor novell? Sopars de bacallà congelat: Si no és d’Islàndia, jo passo. És d’Islàndia, però congelat. Ja m’has entès. Sí. L’entenia. I ella a mi. Llàstima que la seva regla d’or fos la veritat: Et puc perdonar una infidelitat amb la Jolie, el que no et perdonaré mai és que m’ho neguis. Amb la Jolie, no, amb la Rodríguez, sí. Tant se valia, amb qui, si jo ja l’havia mentit abans: Només estaré amb tu.
Va marxar sense drames. Al cap d’una setmana, va penjar una foto. Somrient. Ara sé que mai ningú no en penja una de plorant, però m’ho vaig agafar malament: set dies i ja t’he oblidat.
Em va demanar si li podia baixar una orquídia, no tenia mans per a tot, entre maleta, àlbums de fotos, testos, no em va costar res. Al portal ens vam acomiadar. Vaig pensar que no es giraria. Ho va fer. Va desfer els seus passos per col·locar-se davant meu. Dos petons que em van descol·locar. Un gràcies pel temps compartit que em va humitejar el lacrimal. Jo palplantat com un estaquirot. Sempre m’he bloquejat en moments crucials. Graduació, primer petó, primera ruptura amb algú amb qui preveia passar tota la vida. Començava a ploure, menys èpic que a les pel·lícules, això sí. I després, la frase més colpidora que inicia la meva nova novel·la. Només té aquesta, de fet, així que ara és un microrelat: No em demanis per tornar, mai no he cregut en les segones oportunitats.
Tenia raó. Mai no havia vist la segona part d’El Rei Lleó. I jo em vaig quedar allà una bona estona, no sé quanta, perquè justament el rellotge es va quedar sense pila, però molta. Fins que va començar a diluviar. El cel treia les llàgrimes que a mi se m’amuntegaven a la gola, perquè sempre vaig donar per vàlida la frase que pronunciava el meu avi quan deia que els homes no ploren. Fins que vaig veure Titànic.
Fa calor. Obro la finestra. Se sent un tallagespa. El veí. I quan entra l’olor de l’herba, penso que la propera vegada confessaré que l’única olor que trobo a faltar és la del perfum que ja mai més no tindré el plaer d’ensumar. La Maria es casa. Demà al matí. I jo no sé si m’atreviré a irrompre en una església on ningú no m’ha convidat si, a més, soc ateu, o faré el que faig sempre i em quedaré de gust i reclòs en el meu paper de covard.
El que vull que quedi clar, però, és que no m’agrada l’olor de gespa acabada de tallar. Jo prefereixo la del bosc després de la pluja. I tot això que quedi entre nosaltres, no ho faig per redimir cap pecat. Simplement, per vendre més. Per veure si així el meu llibre pot estar en algun aparador i, amb una mica de sort, a les teves mans, Maria, per dir-te que no et casis. Encara que ja sigui massa tard.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *