Suplement

Sound and Vision

‘Searching for Sugar Man’

Solé
16 d'octubre de 2019

Imagineu-vos que sou artistes retirats. Heu tret un parell de discos que no han arribat enlloc, fa temps que heu deixat la música i us dediqueu a la construcció. La vostra vida és normal i corrent, a anys llum dels escenaris i els somnis de rock’n’roll. Per això, quan us lleveu cada dia a les 7 del matí per anar a posar totxos no us entra a la imaginació que en un petit país a l’altra punta del món els vostres dos discos són obres de culte i milers de persones us posen a l’alçada del mateix Dylan. Allà sou mites i, de fet, es pensen que sou morts. Aquesta història que sembla de broma va passar de veritat i l’explica un dels documentals més importants d’aquesta dècada.

Searching for Sugar Man (Malik Bendjelloul, 2012) arrenca a finals dels anys 90, quan dos sud-africans, Stephen Segerman i Craig Strydom, comencen a investigar què ha passat amb un artista de qui són fans: Sixto Rodríguez, cantautor americà que al seu país d’origen no va tenir cap èxit però, per surrealista que sembli, a Sud-àfrica era un ídol. El seu disc Cold fact era un símbol per a la lluita contra l’apartheid i el seu missatge va influir en artistes locals importants; posteriorment, va córrer la brama que Rodríguez s’havia suïcidat enmig d’un concert, però Segerman i Strydom no se n’acaben de fiar i comencen a parlar amb discogràfiques, productors, etc., fins i tot publiquen un article que dona a conèixer la seva recerca. I un dia reben una trucada que ho girarà tot.

El cas és tan absolutament rocambolesc que molta gent es pensava que es tracta d’un fals documental. Però no: és real i això sol ja aguantaria sense esforç la pel·lícula encara que estigués feta amb una sabata i una espardenya. Però és que, a sobre, resulta que Searching for Sugar Man és una delícia de veure: moments musicals, entrevistes i imatges d’arxiu es relliguen amb un llenguatge visual ple de poesia que abona l’aura de misteri en què s’envolta el protagonista. A ningú va sorprendre que l’obra de Malik Bendjelloul (que es va suïcidar el 2014, per cert) fos el documental de l’any el 2013: va guanyar l’Òscar, el BAFTA, el premi de l’associació de crítics nord-americans, el del sindicat de guionistes, el del sindicat de directors i el del cinema independent britànic, entre d’altres. Espatarrant. El podeu veure a documaniatv.com, doblat al castellà.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *