Suplement

Economia

Sentències i resentències

Joan Carles Arredondo
11 de novembre de 2018

Vet aquí que el Tribunal Suprem, tan seriós que aparenta, s’ha apuntat a la reinterpretació d’un preceptes marxistes més populars: “Aquestes són les meves sentències, però si no li agraden, en tinc unes altres.” Marxistes de Groucho, s’entén. Manllevem la reflexió del periodista Ernesto Ekaizer perquè ve molt al cas del que ha passat des de dijous passat [18 d’octubre] quan una sentència de la sala tercera contenciós-administrativa de l’alt tribunal es desdeia de decisions anteriors del mateix Suprem i resolia que són els bancs, i no els clients, els que s’han de fer càrrec del pagament dels impostos derivats de les hipoteques. En pocs dies han fet cèlebre l’impost d’actes jurídics documentats.

Per aclarir conceptes, aquest tribut s’imposava sobre la firma davant del notari de les escriptures públiques i la seva inscripció als registres. Com que és un impost cedit a les comunitats autònomes, el seu valor oscil·la. En el cas català, com era de suposar, s’imposa el tipus màxim: l’1,5% del valor de la hipoteca, en una forquilla mitjana d’entre 1.000 i 3.000 euros. Com que la sentència no acaba d’estar vigent, és complicat calcular quin impacte tindria la seva aplicació sobre el sector bancari. Hi ha hagut estimacions que les han avaluat en 2.000 milions, d’altres en 4.000 milions i algunes, probablement exagerades, han arribat a parlar de 20.000 milions –que seria el cost màxim si la retroactivitat de la mesura arribés a l’any que es va posar aquest impost, el 1993–. Sembla improbable, perquè generalment les resolucions sobre qüestions tributàries acostumen a tenir efectes retroactius de quatre anys.

Fet l’aclariment, la reinterpretació del Suprem de la setmana passada va ser un cop a la cotització de les accions dels bancs. Els inversors interpretaven que si els bancs han de pagar els impostos dels centenars de milers d’hipoteques que formalitzen cada any, i a més han de fer-ho amb caràcter retroactiu, tindran unes despeses que els faran trontollar els comptes d’explotació. No havien passat ni 24 hores des que es va conèixer la resolució que el president de la Sala va decidir deixar en suspens la resolució del seu mateix tribunal per, suposadament, unificar doctrina. És una decisió sense precedents que ha disparat comprensibles especulacions sobre el poder que exerceix la banca en tots els àmbits. Especulacions, fins que no es demostri el contrari. Aquest mateix dilluns, els magistrats es van posar d’acord que no estaven d’acord i que, si de cas, ja mirarien de posar-s’hi el dia 5 de novembre, quan hi ha convocat un ple de la Sala Contenciós Administrativa per determinar si s’aplica la doctrina que inspira la sentència de sis membres de la mateixa sala.

A l’Estat, el concepte seguretat jurídica ha estat molt reiteradament esmentat. En nom de la seguretat jurídica, per exemple, els bancs catalans van ser els primers a emprendre una allau de canvis de domicilis socials ara fa un any pel procés independentista. La seguretat jurídica vindria a qualificar que les actuacions de l’Estat siguin predictibles. És clar que els canvis de doctrina del màxim tribunal no juguen precisament a favor d’aquesta predictibilitat. Els tribunals han considerat que els clients havien de pagar aquest impost i també que és injust que el paguessin. Se suposava que el Suprem hauria de prendre la decisió final, però també s’ha acabat contradient, perquè al febrer va dictaminar que paguessin els clients, i a l’octubre ha sentenciat que han de pagar les entitats bancàries, perquè són les interessades que els documents passin pel registre. Ara, la decisió de revisar aquesta última sentència no ha fet altra cosa que incrementar les incerteses per totes bandes. Les dels clients ja hipotecats, que no saben si han de reclamar o no que els retornin els diners que havien pagat per l’impost. Les dels clients futurs, que no deuen veure clar si han de formalitzar una hipoteca que inclogui un impost que no és clar que hagin de pagar. Les dels bancs, que desconeixen com han d’actuar, fins al punt que alguns han retirat la informació sobre hipoteques a les seves sucursals i a les webs. I les incerteses dels inversors, que desconeixen si l’acció que tenen o volen adquirir reflectirà el valor real del banc.

La sentència està ratificada, però només per al cas concret que es jutjava, sense crear encara jurisprudència. Però en el cas que s’acabés confirmant, seria el segon gran revés als interessos hipotecaris de la banca. Una sentència europea dictaminava que algunes clàusules imposades a les hipoteques dels bancs espanyols (la més cèlebre és la clàusula terra) eren abusives. Això va comportar reclamacions que haurien tingut un cost de 2.000 milions d’euros per als bancs si no fos que la mateixa banca s’està encarregant, impunement, de rebutjar-ne la majoria. Amb dades del mes de juny passat, el mecanisme extrajudicial creat per resoldre el conflicte de les clàusules sòl que havia creat el suprem va rebre 1,13 milions de reclamacions. La banca en va rebutjar un 60%. Quan la qüestió arriba als tribunals, un 98% de les sentències són favorables al comprador.

Ara, aquesta banca que mareja la perdiu davant una resolució ferma de la justícia europea, reclama seguretat jurídica al Suprem. Ho fa en nom del càstig que pateix a la borsa. Hi va haver un temps que hi havia unes entitats financeres, les caixes, que es vantaven que el seu batec era l’obra social. Deien que eren entitats amb valors. Suprimides les caixes, els valors han passat a ser les accions. Més concretament, el preu de les accions.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *