Suplement

Alegria interior

  • Compartir

Simpatia

Toni Juclà / sodecaminar@gmail.com
21 de juny de 2022

Segurament en Lluís va deixar aquest món amb un somriure. Tot era tan simple a la seva vida que fins al fatídic succés va seguir els capricis de la vida. El tiet, aquest era en Lluís per mi, era una persona especial. Per sort sempre en coneixem alguna, i jo he tingut el luxe de conviure-hi tota la vida. El tiet tenia un títol en simpatia. Fins i tot ara que ens ha deixat el somriure al seu rostre es manté en la meva memòria. Ho corroboren els comentaris dels que l’han conegut, que sempre acaben dient: “Era molt simpàtic, en Lluís.”

La simpatia és, per les persones amb raó, la manera de ser i el caràcter d’una persona que la fan atractiva i agradable als altres. Però la idea de simpatia va molt més enllà, és l’atracció de semblants. La tendència a unir-se o actuar l’una sobre l’altra, per l’afecció d’un a través de l’afecció de l’altre. En el llenguatge pirotècnic es diu que peten per simpatia quan en detonar un petard aquest indueix la detonació del seu petard veí, pel simple fet de tenir les mateixes característiques i estar a prop. D’aquest concepte bàsic de física podem arribar a la simpatia de l’univers que demostra que tot és una unitat animada, on la llum d’un astre que està a 150 milions de quilòmetres potencia la vida en un planeta, i aquest nodreix a tots els seus individus. I així tornem a l’inici per entendre que l’essència de la simpatia és la vibració d’una corda produïda per la vibració de la corda que té al seu costat.

La simpatia del tiet era tot això. Per les seves característiques i les seves capacitats, segurament creia que tot estava connectat. Perquè en tenia la necessitat vital, la seva existència passava perquè tot anés a favor, tot fos una ajuda. Demostrava constantment que tot es pot vincular, que no calen adhesius artificials per unir, sinó una bona relació simpàtica, ja que té molt poques fuites i potencia la major part de l’energia. La seva presència, la capacitat d’emmotllar-se en cada circumstància, és la base de la llei de la simpatia que anuncia que com més semblants siguin dos objectes, més gran és la seva relació simpàtica, com més gran sigui la relació, amb més facilitat s’influeixen mútuament.

En termes simplistes el tiet no m’ha ensenyat a escriure, però sí que m’ha demostrat una altra manera de mirar les coses, que ho acompanyava d’un alfabet simbòlic que només s’aprèn practicant per memoritzar, i així després tot flueix, tot esdevé quan toca. Per ell era innat, sempre ha tingut qui l’acompanyava per practicar. Per mi tot per aprendre, encabir-ho amb tots els altres conceptes adquirits, la priorització de la matèria i l’obligació a cobrir les necessitats bàsiques. I ara només em cal recordar el tiet per no oblidar la simpatia, per utilitzar-la per les conveniències existencials, per adquirir-la com un estat natural.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.