Suplement

Economia

Suspens en les accions contra l’atur

Joan Carles Arredondo
29 de juny de 2019

Els entre 6.100 i 6.500 milions d’euros que l’Estat destina anualment a accions que propiciïn que els aturats trobin feina tenen resultats poc encoratjadors, per utilitzar un terme neutre. Això és el que conclou l’informe sobre aquestes polítiques que, la setmana passada, va presentar l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF per als amics). És un informe que no amaga una crítica doble: la primera, els resultats poc eficaços; la segona, la impossibilitat d’arribar a quantificar els recursos que es destinen a aquestes accions, un aspecte que es pot traduir en una transparència escassa del treball que fan les diferents administracions, també les autonòmiques.

L’atur és un problema estructural a l’Estat i, en aquest sentit, és raonable que es destinin grans recursos a intentar que les persones que no tenen feina tinguin més oportunitats per integrar-se al mercat de treball. De fet, a l’Estat es destina tanta proporció del PIB per treballar per millorar la capacitat dels seus aturats per trobar feina com a Alemanya (aproximadament el 0,6% del PIB). Una xifra que es pot considerar elevada, però que topa amb una realitat tossuda: a Alemanya, la taxa d’atur és del 3,1% i a l’Estat frega el 14%. No cal tenir uns grans coneixements de matemàtiques per deduir que si es destinen els mateixos recursos el repartiment per cada aturat serà molt més elevat a Alemanya que a Espanya. Concretament, a Alemanya toquen a 4.000 euros per aturat. A l’Estat a 500 euros. A Alemanya, cada empleat públic atén 59 desocupats. A Espanya, 188. Aquí hi ha una primera manifestació de la magnitud del problema.

Tot i la preocupació que manifesten tenir totes les autoritats per un problema tan estructural com l’atur, l’eficàcia dels serveis públics és poc avaluable. Es manifesta en aquest sentit l’AIReF, però també s’hi manifesten les mateixes dades. Només el 2,1% dels treballadors en actiu a l’Estat declaren que han trobat la seva feina gràcies a les intermediacions dels serveis públics d’ocupació. Si bé és cert que a la majoria de països de l’entorn el mecanisme més habitual per trobar feina és a través de les xarxes més properes (familiars o amics) aquesta xifra tan baixa ve a constatar que l’escassa personalització del tracte a cada aturat –conseqüència directa de la gran quantitat de desocupats que ha d’atendre cada orientador– dificulta la intermediació dels serveis públics.

L’informe també constata la distància entre l’oferta formativa i les necessitats empresarials. En aquest sentit, es remarca un doble defecte. Ni les polítiques formatives es vinculen als coneixements previs de cada desocupat ni a les opcions amb més possibilitats en el mercat laboral. Aquest és un altre front que dificulta que millorin les perspectives per trobar feina. Com que els perfils no s’acaben adequant al que demanen les empreses es produeix la gran paradoxa: hi ha llocs de treball vacants i, en canvi, moltes persones desocupades.

El contrast amb altres països europeus és també important. Els models d’èxit individualitzen més el contacte amb les persones sense feina i això obre més possibilitats per que la intermediació acabi sent exitosa. Aquesta atenció individualitzada ha estat una recomanació insistent de la Unió Europea a l’Estat espanyol, però de moment no se’n poden exhibir bons resultats.

També contrasta amb la resta d’Europa la distribució dels fons que es destinen a les polítiques actives. A Espanya, un 40% dels diners es dirigeixen a incentius directes a la contractació, però els resultats són prou visibles, amb la taxa d’atur més elevada d’Europa. En els últims anys, una mesura del govern Rajoy consistia a concedir prestacions a aturats de llarga durada, al mateix temps que se n’incentivava la formació. El fons de la mesura sembla adequat (perquè no deixa sense ingressos les persones amb més dificultat d’accés al mercat de treball), però 1.400 milions d’euros gastats després es constata que aquesta iniciativa ha tingut molt poca incidència en la millora de la capacitat d’aquests aturats per trobar feina, que hauria de ser la base de tota política activa d’ocupació mereixedora d’aquest nom. En canvi, només es destina un 25% a formació i un encara més reduït 15% a l’orientació personalitzada, que l’AIReF qualifica com la forma més efectiva –i també més econòmica– de millorar la capacitat dels aturats per trobar feina.

Amb un atur que, tot i la recuperació dels últims anys, encara situa l’Estat en els pitjors registres europeus, els diners que es destinen a pal·liar aquest mal són escassos –si es té present la gran quantitat d’aturats que hi ha– però, sobretot, tenen una destinació poc eficient. I, per damunt de tot plegat, la seva destinació és poc transparent i es fa difícil seguir el rastre dels recursos i avaluar-ne els resultats amb claredat. També en polítiques actives hi ha un ampli recorregut per millorar.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *