Suplement

L'entrevista

Teresa Ibars: “Sempre havia escrit, la literatura és una passió però no havia publicat”

Jordi Vilarrodà
10 d'agost de 2019

Atles de l’oblit (Pagès Editors) és d’aquells llibres que es van fent lloc gràcies al boca-orella dels lectors. Teresa Ibars (Aitona, 1962) signa aquest relat, que va sorgir de la necessitat de fixar els records personals davant de l’Alzheimer devastador que s’enduia els del seu pare. Records del Baix Segrià, però que en certa mane-ra tothom es pot sentir seus. Arxivera i historiadora, Ibars ha fet un salt a la literatura que no sap encara si tindrà continuïtat, però el seu debut no podia haver estat més prometedor.

A Lleida, Atles de l’oblit ja va ser el llibre més venut per Sant Jordi. Però l’ha sorprès el recorregut posterior que ha tingut a tot Catalunya?
Ha estat molt sorprenent, per a mi. El llibre més venut d’autor local per Sant Jordi. En dos mesos, la primera edició acabada… Penso que hi ha un efecte de boca-orella. Encara no em puc separar prou del llibre per valorar-ho.

Quina creu que ha estat la clau de l’èxit? Que parlar de memòria ens toca la fibra més sensible, potser?
Toca fibres de records. Hi ha lectors que em diuen que amb alguns detalls els faig pensar en situacions semblants. I he comptat amb articles que m’han ajudat com el de Miquel Pueyo, l’actual alcalde de Lleida, que va ser el primer que va escriure sobre l’Atles de l’oblit. Han sortit moltes crítiques positives.

Els lectors joves no comparteixen el mateix món de referències del llibre. Com és la seva reacció, també hi connecten?
M’ha fet gràcia saber que algun lector jove ha entrat en pensaments o sentiments seus a través del llibre. Quan parlo de la por, per exemple, que és un sentiment molt irracional. Se’ls han activat records que no pensaven ni que tenien: dels padrins, de cases antigues… Ho trobo curiós, perquè jo precisament començo el llibre per l’Alzheimer, l’absència de records.

Exercici de memòria o de nostàlgia? No és el mateix…
El punt inicial és un viatge al paisatge i al record, a partir de veure el pare. M’han dit que l’ofici d’historiadora es nota en el fet que, precisament, no faig nostàlgia. Fixo unes imatges que molta gent tenim, tant si som d’Aitona, de Vic o de Barcelona. Fixar-les com aquell que obre una capsa antiga de fotografies a casa i veu la padrina i s’ho mira, però no compara si la padrina era més maca o menys que la mare. El filtre d’historiadora m’ha servit per no caure en el parany de l’oh, que bonic que era allò, i fixa’t ara què tenim! És quan cauria en la cosa nyonya. Parlo d’un món en transició, que ha canviat. Si un jove fes un atles de l’oblit del mateix indret, seria diferent perquè el que jo explico en el llibre ja no existeix.

La gestació del llibre es va produir paral·lelament al procés de la malaltia del pare?
Sí, però no va ser intencionat. Va començar, i jo tenia la necessitat d’escriure coses de les que havíem parlat. Vaig anar fent, no era gens conscient que estava fent un llibre. Quan el pare va morir, que va coincidir amb el fet que ja escrivia altres coses, em vaig adonar que havia fet un atles.

Que li agradaven, de petita, els atles?
Sempre m’havien causat molta fascinació. I vaig veure que sense adonar-me’n havia fet un atles del paisatge, del clima, del món… Per exemple, el paisatge ja no és el mateix: ara hi ha fruiters, i a la primavera és una catifa de flors de color rosa.

Ho he vist, i també n’hem publicat un reportatge en aquest Magazín…
Veu? És un altre atles! Jo parlo d’un temps en què el secà era majoritari. Toquem a les Garrigues i a la Llitera, que és secà dur. Ara han canviat les cases, s’han allunyat cap al pla… Amb la introducció de la fruita, moltes famílies de pagès van fer el procés que jo explico de la meva. Deixaven les cases antigues, i marxaven del peu de la serra per poder fer cases grans, on poguessin entrar també el tractor i el remolc.

Li va costar fer aquest exercici d’introspecció tan detallat, en què els records van lligats a sentiments?
No imagino parlar de records sense els sentiments. Ni de paisatges: un paisatge és l’emotivitat que et desperta. I les persones: l’oncle que va morir d’un tret, el primer amic que vas perdre per la droga… El subconscient et fa algunes males passades, me l’he hagut de treballar molt.

De records tots en tenim, però no sabem com treure’ls i explicar-los…
Potser és aquesta la clau del llibre. No sé com ho he fet, però he activat aquests records. Treballant, escrivint, corregint… buscant la paraula precisa. Has de treballar molt amb el vocabulari, i jo, la veritat, soc un punt obsessiva amb aquesta precisió.

No ha fet ficció, però sí que això és una novel·la. La non-fiction, un gènere que no acostumem a trobar gaire en la nostra literatura.
Acostumada, com a historiadora, a ser fidel a la realitat, basant-me en documents, aquí em vaig haver de basar en sentiments. Has d’utilitzar altres tècniques. Això em creava una certa inseguretat. Jo sempre havia escrit, la literatura és una passió, però no havia publicat. Vaig haver de fer un procés d’aprenentatge, i quan veia que no me n’acabava de sortir, vaig fer un taller amb una escriptora, Lolita Bosch, i amb Ramon Rubinat, de Lleida. Et donen moltes pautes, de tots dos vaig aprendre coses que em van servir, sobretot, per corregir. Perquè escriure no em costa, em costa corregir!

Aquest llibre és una mina per a un filòleg, i per a qualsevol persona a qui li agradi sentir una llengua genuïna…
Soc reivindicativa, amb el parlar de Lleida, i amb el del Baix Segrià, que és específic. Fins i tot al meu poble hi ha paraules que són diferents de les dels pobles de la vora. Tenia unes paraules que veia com papallones que volaven, a punt d’extingir-se, i vaig anar com amb la xarxa, capturant-les. Totes les paraules que hi ha al llibre, jo les utilitzo. No dic oreneta, dic angrineta. I si la paret es trenca, no es clivella, s’acrivassa. Si surten a l’Alcover-Moll, jo les escric!

Se’n va irremissiblement, aquest lèxic?
El perdem, i és molt trist. Agafes un llibre de Víctor Català, que per mi és una escriptora que té un vocabulari riquíssim, i veus que una part d’aquelles paraules s’estan morint… Tinc una dèria amb les paraules moribundes.

Alguns desconeixedors li poden dir que fa arqueologia. A altres escriptors no barcelonins els ha passat, li ho asseguro…
Ja m’importa ben poc. Quan els de Lleida anem a Barcelona, per exemple, encara sentim allò de ah, ets de Lleida?. I jo crec que a mi se m’accentua encara més.

A més de la llengua, creu que una part important de Catalunya desconeix el lloc del qual vostè parla, aquest Baix Segrià? Ara si fos de l’Empordà no li ho preguntaria, això…
Sí. El desequilibri territorial només sembla un tema que surt en les campanyes electorals. Després t’adones que el Baix Segre, per exemple, no és conegut, o que hi ha un incendi a la Ribera d’Ebre i ens recordem que existeix. Sembla que tot passi a la Diagonal o a la línia 9 del metro. I és penós. Penso, realment, que no hi ha una estima de país. Tenim un país amb moltes riqueses i en alguns llocs has de fer cabussetes perquè et vegin.

Després de l’acollida de l’Atles de l’oblit, ha pensat que havia de continuar fent literatura? Està escrivint alguna cosa?
Per sort, tenia una cosa acabada! Són relats, alguns curts i altres no tant, que són de ficció del tot. Ara ve la feina de passar-los el sedàs, de corregir. I després d’aquests últims mesos, corregeixo amb una mica de pressió. I per a més endavant, tinc uns personatges aquí a dins que m’espentegen. Personatges molt underground de Lleida… Però ara em fa una mica de por, o de respecte. Penso que està tot per demostrar, encara.

  • Compartir