Suplement

Economia

Terratrèmol amb barretina

Joan Carles Arredondo
11 de juny de 2019

Les valoracions sobre l’incontestable victòria de l’independentisme a la Cambra de Barcelona denoten el desconcert que ha generat en les elits i en els seus altaveus mediàtics el resultat de les eleccions que es van celebrar a primers de maig. Han parlat de tomb històric, de terratrèmol i, fins i tot, de commoció. Han desqualificat els guanyadors per suposada incompetència, perquè posaran un projecte polític per davant dels interessos de l’empresariat –com si fins ara la Cambra hagués estat un ens polític neutre–, perquè dirigeixen empreses petites i –ai, quin pecat!– perquè són de comarques. La visió de qui té la percepció que Catalunya és un espai que arrenca a la Diagonal pel sud i acaba a la Meridiana pel nord. La visió de qui, quan visita espais més enllà d’aquestes fronteres, diu que està “fent territori”.

El fet cert és que el tomb ha estat històric. Un dels temples de l’establishment barceloní ha estat assaltat per un grup d’empresaris, units per l’interès d’alçar la veu independentista de l’empresarariat –fins ara poc sentida–, acostumats a ser ells mateixos els que aixequen a diari la persiana del negoci. A la Cambra, fins ara, havia dominat una classe empresarial més avesada que li apugessin la persiana. Aquest és un dels primers canvis culturals que s’haurà d’assumir. I també concloure que les elits que havien dominat la Cambra fins ara pretenien retenir aquest domini amb les mateixes eines del passat. Vots per favors. Molt poc esforç comparat amb el treball dels voluntaris, moguts per l’interès d’amplificar amb el control d’una institució poderosa el seu model de país.

La jugada de l’independentisme, amb l’Assemblea Nacional Catalana i el Centre Català de Negocis alineats en un objectiu compartit, ha estat audaç. Mentre l’establishment confiava en les maneres de fer de sempre, el sobiranisme feia ús de la seva àmplia xarxa per trucar a les portes dels votants potencials i convence’ls que aquesta era una oportunitat que no es podia malbaratar. El resultat és aquesta majoria absoluta al ple de la Cambra, que fa inútils fins i tot els esforços econòmics d’algunes de les grans empreses del país, amb grans aportacions de diners que cobreixen part de les despeses de la Cambra, a canvi d’uns seients obtinguts sense passar per les urnes i que, aquesta vegada, no els serviran per designar les veus de l’empresariat que volen sentir.

Ara, vist el resultat, apareixen les veus que diuen que a la Cambra no s’hi va a fer política. Potser no els faltaria raó, però moltes d’aquestes veus van fer política quan van decidir apuntar-se a l’onada de trasllats de seu per amplificar el missatge que l’independentisme empobriria la societat. En aquells moments, la Cambra, que suposadament no feia política, va optar per mirar cap a un altre costat.

Però si hi ha hagut una reacció sorprenent ha estat la desqualificació de la majoria que ara dirigirà la Cambra per la procedència de bona part dels seus representants. Són de comarques. O, per utilitzar la seva terminologia, són del territori. Ara, pel que es veu, el problema serà un excés de vocals neutres al plenari de la Cambra. Una invasió de barretines a la noble Llotja de Mar i a les oficines de la vorera de la Diagonal que limita amb l’upper barceloní, on es concentra bona part de la burgesia de sempre de la capital. Sense afegir-hi qualificatius, alguns altaveus d’aquesta burgesia s’han apressat a dir que hi ha la meitat de membres de Caldes de Montbui i els seus 17.500 habitants, que de Barcelona, amb el seu milió i mig. Potser massa acostumats a mirar el territori amb condescendència no s’han adonat que a comarques també hi ha un empresariat amb dret a sentir-se representat. Potser no se n’han adonat perquè el territori és un lloc de pas cap a la segona residència.

Aquests dies s’han pogut llegir coses que –com diuen a Blade Runner– els humans no haurien imaginat. S’ha pogut llegir, per exemple, que no està clar per què serveix la Cambra –ves a quines alçades se’n replantegen la utilitat!–. Perquè es pugui entendre, un símil: a la Cambra li pertoca posar les carreteres en condicions perquè les empreses hi transitin. Del paper de la Cambra en depèn que el trànsit de les empreses sigui més fluid i disposin de millors eines per competir. La Cambra té un paper determinant en algunes infraestructures clau, com el Port de Barcelona (a l’aeroport el paper hi és, però que sigui determinant ja és una altra història). Té molt a dir a la Fira de Barcelona, fins al punt que en proposa el màxim responsable. És essencial en les polítiques turístiques. I hauria de fer sentir més la veu en les decisions sobre les infraestructures del país. Vista la realitat ferroviària, amb una xarxa de Rodalies ineficient i amb un Corredor Mediterrani que és poc més que un dibuix sobre el mapa, aquest ha estat un paper que s’ha jugat poc.

A la Cambra hi ha hagut un tomb. Amb una participació extremadament baixa, és cert. També era baixa en anteriors eleccions i ben pocs ho explicaven. Però la irrupció de les petites i mitjanes empreses i dels autònoms és un retrat més real del que és veritablement l’empresariat català, format en un 99% per petites i mitjanes empreses. La prevenció sobre el que es pugui fer amb la nova correlació de forces és, fins i tot, justificada. Però són molts els que han caigut en la temptació de posar la bena abans de la ferida. Aquesta crítica preventiva és un símptoma de no haver paït els resultats. I no pair els resultats d’unes eleccions és qualsevol cosa menys democràtic.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *