Suplement

Sound and Vision

‘The Blues Brothers’

Solé
7 d'agost de 2019

Perquè una pel·lícula funcioni han de funcionar moltes coses: la tria d’actors, la interpretació, el guió, la direcció, l’ambientació, etc. Però sobretot, l’argument: tenint en compte que una pel·lícula és essencialment una història que ens expliquen, aquesta història ha de ser prou sòlida per edificar-hi tota la resta a sobre. Hi ha casos, però, en què la cosa no va així i la pel·lícula s’aguanta malgrat l’argument. The Blues Brothers (John Landis, 1980) és un d’aquests casos i no només això: és una cinta de culte amb milions de fans de diverses generacions.

L’argument d’aquesta pel·lícula és, essent molt amable, un cagarro. El motiu és que, en realitat, no és sinó un mer pretext, un fil conductor per connectar els elements realment importants: els números musicals. Perquè si The Blues Brothers ha acabat essent mítica és per dues coses: per un cantó, una banda sonora extraordinària, amb algunes de les millors versions de hits del soul que es recorden; per l’altre, els dos personatges principals, els germans Jake i Elwood Blues, encarnats per John Belushi i Dan Aykroyd, líders d’una potent banda que, de fet, ja existia prèviament en la realitat i havia aconseguit un disc de platí amb el seu àlbum de debut, A briefcase full of blues (1978). Segurament, estem parlant de dos dels paios més carismàtics del cinema musical: el posat seriós de mafiosos, els vestits, barrets i corbates de negre rigorós (amb camisa blanca), les ulleres de sol i la manera com de sobte es posen a ballar com a bojos quan sona la música…tot això conforma la fórmula màgica que els va convertir en autèntiques icones.

La raó de ser de la pel·lícula són, exclusivament, ells dos i els moments musicals. La resta, res: el guió és tan bàsic que de vegades fa posar una mica vermell i tot, i l’argument és una absoluta ximpleria. I, home, una cosa és deixar una mica de banda la trama i una altra és maltractar l’espectador; a més, mai no podré entendre com Carrie Fisher, que acabava d’enamorar tota una galàxia a L’imperi contraataca i podia fer el que volgués, va acceptar un paper tan lamentable com el que interpreta a The Blues Brothers. De tot plegat només se’n salva la persecució de cotxes al ritme frenètic de I can’t turn you loose, memorable com cap. La qüestió és que, com que els personatges i la música són tan i tan potents, tota la resta és indiferent: si la pel·lícula parlés de la vida quotidiana dels temporers a Baviera i els secundaris fossin el Dúo Sacapuntas, funcionaria exactament igual de bé. Si no l’heu vist, feu la prova.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *