Suplement

Sound and Vision

‘The Doors’

Ramon Solé
23 d'octubre de 2020

Els biopics de personatges reals, i en particular dels que són especialment carismàtics, depenen absolutament de l’actor que els encarna: si la seva actuació no funciona, la pel·lícula no funciona. Rami Malek va assumir el repte de ficar-se a la pell de Freddie Mercury a Bohemian Rhapsody i va sortir-se’n de forma excel·lent; Sam Riley va ser un extraordinari Ian Curtis a Control, i Joaquin Phoenix hauria fet sentir orgullós Johnny Cash per la seva feina a Walk the Line. Cap d’ells, però, arriba al nivell de Val Kilmer en la seva interpretació de Jim Morrison a The Doors, el tribut cinematogràfic que Oliver Stone va dedicar a la llegendària banda californiana el 1991. A la pantalla no hi veus cap actor: aquell és Jim Morrison.

És un cas quasi de possessió, producte –cal dir-ho– d’una preparació titànica per part de Val Kilmer. De fet, la banda sonora combina les veus de l’actor i el cantant sense que ni els membres originals del grup percebessin la diferència. L’extraordinària feina de Kilmer sustenta una pel·lícula que recorre la carrera de The Doors a través de la figura del seu líder, la quinta essència de l’estrella maleïda del rock, amb un món interior ple de ferides que el van fer lliscar cap a una espiral descontrolada d’alcohol, poesia, rock’n’roll i moltes drogues. Una manera de ser que va donar uns fruits artístics molt saborosos però que va destruir tot i tothom qui va gosar acostar-s’hi gaire.

El que fa de The Doors una pel·lícula diferent és que no només explica la història de Jim Morrison i companyia: ho fa en el llenguatge de la seva música, amb un relat farcit de seqüències oníriques, lisèrgiques i poètiques que endinsen l’espectador en l’univers del grup; aquell santuari des d’on el cantant, escortat pels seus companys, es reunia amb les seves pors i traumes i amb la mateixa mort. A banda, Stone obsequia l’espectador amb una eficaç recreació d’aquella Los Angeles despreocupada i efervescent dels 60, tenyida per l’ocasió amb el matís misteriós que proporciona l’ombra omnipresent de Morrison. Si a això afegim reconstruccions magistrals de concerts i una banda sonora marca de la casa, tenim com a resultat una obra colossal.

No busqueu, però, la pura veritat: The Doors mostra el mite més que la persona. Stone vol explicar la història d’un jove poeta que es fa famós de sobte i a partir d’un cert moment es converteix en un ésser erràtic i incontrolable i entra en caiguda lliure, i ho arrasa tot al seu pas. I això va ser una mica així però perquè funcioni al director li convé exagerar-ho bastant, a banda d’alterar fets de la biografia de la banda per ajustar la narració. Tot i aquestes llicències, continua essent una pel·lícula extraordinària i, de llarg, la que ens submergeix amb més profunditat i eficàcia en l’esperit d’un grup i un cantant irrepetibles.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *