Suplement

Economia

‘The walking dead’

Joan Carles Arredondo
8 de febrer de 2021

Els greus efectes econòmics de la pandèmia, amb una caiguda oficial del PIB de l’11% a l’Estat, haurien hagut de portar aparellats registres rècord en altres indicadors, com els concursos de creditors. El més que segur increment de l’endeutament acompanya una caiguda generalitzada de vendes, sobretot en sectors que han estat sense ingressos –o amb ingressos mínims– la major part de l’any, ha hagut de deixar, forçosament, empreses al límit de no poder fer front als compromisos de pagament. En canvi, l’indicador de concursos de creditors no només no s’ha incrementat, com caldria pensar, sinó que se n’han presentat menys durant l’any de la pandèmia que en l’exercici anterior. Segons dades de l’empresa especialitzada en subministrament d’informació comercial Informa D&B, el nombre de concursos de creditors va baixar un 2% l’any passat a tot l’Estat. A Catalunya van augmentar, però només se’n va presentar un més que el 2019, quan l’economia creixia un 1,8%.

Amb una economia amb números propis d’una situació de guerra (un descens del PIB de la magnitud del de l’últim any no s’havia produït a l’Estat espanyol des dels anys de la Guerra Civil) hi ha d’haver alguna raó externa a l’evolució financera pròpia perquè el nombre de concursos hagi baixat. No cal revisar gaire el Butlletí Oficial de l’Estat per trobar-ne la causa. Un decret dels primers dies del primer estat d’alarma eximia les empreses deutores de presentar concurs encara que, tècnicament, haguessin incorregut en circumstàncies d’impossibilitat de pagar els deutes amb la seva activitat habitual. Aquest decret encara es va renovar al mes de novembre, quan el període en què s’eximia els administradors d’empreses de responsabilitats judicials si no presentaven un concurs quan tocava es va allargar de final d’any, com preveia el primer decret, fins a l’abril. A més, els creditors tampoc poden obrir procediments contra una empresa que els deu diners, els anomenats concursos necessaris, en els mateixos períodes.

Aquestes mesures tindrien una doble explicació. La primera és que determinades empreses viables es veien en una situació de tensió financera únicament atribuïble a la crisi sanitària i seria una temeritat que es veiessin empeses a situacions concursals que les portessin a un tancament irreversible. La segona és evitar que els jutjats mercantils es veiessin col·lapsats per procediments concursals.

És comprensible que s’arbitrin mesures per impedir que es produeixin tancaments que serien evitables, però com sol passar en molts aspectes de l’economia, les mantes mai no són prou llargues per tapar els caps i els peus. Aquesta mesura en concret té contraprestacions que haurien d’activar alguna alerta addicional. Amb el conjunt d’iniciatives econòmiques que s’han introduït amb motiu de la pandèmia, moltes empreses s’han vist abocades a augmentar l’endeutament. Entre aquestes empreses n’hi haurà que hauran fet el pas per les circumstàncies del moment, però d’altres hauran vist una oportunitat de cobrir situacions que ja els eren desfavorables abans de la pandèmia i hauran afegit endeutament a l’endeutament que ja tenien.

Ja abans de la pandèmia hi havia empreses que s’endeutaven per pagar el que devien. Ho feien perquè no tenien capacitat de generar prou beneficis per anar retornant als seus proveïdors o als bancs els diners que havien rebut prestats. Són les anomenades empreses zombi, que, per dir-ho de manera senzilla, fan la viu-viu tot i estar tècnicament mortes. Durant l’anterior crisi financera aquestes empreses zombi van proliferar i, de fet, el Banc d’Espanya calculava que el 2013 un 16% de les empreses de l’Estat estaven en una situació que permetia aplicar-los aquesta denominació (el Banc d’Espanya és més subtil i utilitza el concepte d’empresa vulnerable que apliquen també el Fons Monetari Internacional i l’OCDE). Amb la fi de la crisi financera, el nombre d’empreses assistides artificialment havia baixat, però el 2018 encara es calculava que havia quedat a l’Estat en una xifra elevada, del 8%.

L’existència d’un contingent elevat d’empreses zombi comporta un risc addicional en la ja prou complicada situació econòmica que deixa la pandèmia. Són empreses poc productives, perquè els diners que haurien de destinar a la inversió el destinen a pagar els interessos dels deutes pendents, amb una factura que continua incrementant-se. Els bancs refinancen aquestes empreses per intentar recuperar els diners que els deuen, però això impedeix que financin projectes d’empreses que sí que serien viables.

En el context actual, a més, la banca té problemes afegits per determinar en quina situació es troben les empreses, que han tingut el d’altra banda lògic suport de l’Estat per buscar al màxim la supervivència. Al món empresarial hi ha zombis que caminen pel mateix carril que societats viables. Un carril que la crisi ha fet més estret.

Per evitar que aquesta situació es generalitzi, s’estan prenent mesures alternatives. Per exemple, els jutjats mercantils han accelerat els processos per vendre actius d’empreses que, tot i entrar en concurs de creditors, poden convertir-se en viables si n’assumeixen la gestió societats financerament més fortes. Fins i tot les últimes setmanes ha entrat en vigor una fórmula (l’anomena prepack judicial) en la qual les empreses que es trobin en una situació que abocarà al concurs de creditors pot avançar els tràmits per a la venda d’actius per aturar el cop sobre els creditors i sobre la mateixa activitat de l’empresa amb més celeritat.

Són mesures pal·liatives, però indiquen que, un cop s’hagi superat la moratòria del govern, s’espera una allau de concursos de creditors. I si no s’han fet els deures, és inevitable que el concurs es converteixi en tancament i que la crisi sigui més intensa i més llarga.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *