Suplement

Sound and Vision

‘This is Spinal Tap’

Solé
27 de juny de 2018

Les pel·lícules Zelig i Borat són dos exemples molt coneguts de fals documental: imitacions dels documentals seriosos amb tots els ets i uts formals perquè el que s’explica sembli real, i que habitualment contenen una bona dosi de burla. Si busqueu les llistes dels millors falsos documentals de la història comprovareu que n’hi ha un que està sempre entre els primers llocs, quan no el primer: This is Spinal Tap (Rob Reiner, 1984) és la quintaessència del gènere.

La cinta explica la història d’una banda de heavy metal anglesa durant la seva primera gira americana que, naturalment, és un desastre. L’argument serveix de pretext al director per agafar, un per un, tots els tòpics del rock i satiritzar-los despietadament: les manies i rituals dels músics, la lluita d’egos, les xicotes que ho distorsionen tot, les rivalitats amb altres bandes, els executius discogràfics, els paràsits que pul·lulen per la indústria, les posturetes a l’escenari, l’estètica excessiva i pretenciosa del heavy metal o les conyes tradicionals que pesen sobre determinats instrumentistes, entre molts altres aspectes.

L’escena en què els protagonistes expliquen que tots els bateries se’ls han mort en circumstàncies estranyes (combustió espontània, accidents de jardineria, ofegats en el vòmit d’algú altre, etc.) o quan els músics surten del camerino i no són capaços de trobar l’escenari són només dos exemples d’un gran repertori de moments memorables, intel·ligents, molt divertits i amb unes interpretacions enormes; tant, que Noel Gallagher assegura que el seu germà Liam estava convençut que el grup existia de veritat. Cal dir que les bromes de la pel·lícula fan més gràcia si hom està mínimament familiaritzat amb el món de la música, però també és una excel·lent manera d’introduir-se en les interioritats d’una indústria en què la majoria de tics són crònics i no es curaran mai, ni que una pel·lícula d’èxit i milions d’espectadors se’n fotin a la cara.

This is Spinal Tap no va tenir gaire èxit en l’estrena als cinemes, però quan es va publicar en vídeo es va convertir en una obra de culte, i costaria molt trobar un músic anglosaxó o nord-americà dels últims 40 anys que no se’n declari fan incondicional. La popularitat de la pel·lícula fins i tot va portar el grup a fer-se real i al llarg dels anys ha fet diverses gires. Per tant, el que va començar essent un fals documental, al final no ha estat tan fals.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *