Suplement

Alegria interior

  • Compartir

T’ho imagines?

Jordi Soler
27 de maig de 2021

Si hagués de fer un estudi de les coses bones i dolentes que m’aporta la tecnologia al meu dia a dia segur que en faria una llarga llista de les bones i una de curta de les no tan bones. En aquesta segona hi posaria, però, que com més augmenta la memòria i les prestacions del meu mòbil més es redueix la meva retentiva i capacitat de memoritzar dades. És trist, però haig de reconèixer que he arribat a l’extrem on soc incapaç de recordar coses com el número de telèfon de la meva filla.

Un altre aspecte que estic percebent, i que jo particularment no valoro positivament, és el canvi d’hàbits en la forma de consumir històries. La varietat de plataformes de continguts audiovisuals per a l’entreteniment i la facilitat amb què s’hi pot accedir ha canviat sobtadament aquest aspecte tan necessari pel nostre desenvolupament com a persones.

M’adono que cada dia que passa, les pel·lícules i sèries prenen més temps a la lectura de llibres i còmics. Quan ens plantem davant d’una pantalla, sigui gran o petita, i ens endinsem en una història no deixem massa marge a la nostra imaginació, ja que veiem en un instant tots els trets físics dels protagonistes, tot l’entorn en el qual es mouen i molts més detalls dels que puguem assimilar. Ens ho trobem tot fet i només ens queda l’esperança d’esperar que la trama ens sorprengui a mesura que va avançant i que ens mantingui enlluernats i hipnotitzats fins al final.

Amb tot això no vull dir que hi hagi res dolent en veure les deu temporades de la nostra sèrie predilecta, el que ens hem de preguntar és de quina manera això ens pot afectar en la nostra capacitat de crear i imaginar.

És curiós, però encara recordo el primer conte d’en Tintín que va arribar a les meves mans. Tot i que començava a entendre algunes paraules escrites, la meva impaciència m’empenyia a navegar per cadascuna de les vinyetes que es presentaven davant meu. No llegia els diàlegs i ni tan sols les seguia de forma seqüencial, simplement em deixava portar per cada dibuix i em creava la meva pròpia història al seu voltant. Em limitava a mirar els dibuixos i la meva imaginació construïa la història. Més endavant, quan ja vaig començar a llegir i entendre els personatges em vaig adonar que la suma de cada petita història en construïa una de més gran i amb això vaig descobrir un significat més ampli i que m’oferia una nova interpretació del que tenia al davant.

En la programació neurolingüística s’utilitzen les visualitzacions o recreacions mentals com un recurs habitual per crear un estat determinat, i en aquest sentit la imaginació hi juga un paper fonamental. El meu cos no respon igual si estic capficat en les meves cabòries o si recordo la sensació que provoca caminar per damunt l’herba fresca de primera hora en un calorós dia d’estiu.

Quantes vegades a la nostra vida som capaços de parar, respirar i activar la nostra imaginació per endinsar-nos temporalment en un món fet a mida i que ens vagi a favor? La resposta en el meu cas és senzilla: les vegades que sigui capaç de connectar amb aquell nen que se sorprenia amb cada vinyeta del seu primer conte il·lustrat. T’ho imagines?

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *