Suplement

L'entrevista

Til Stegmann: “Cada llengua és un tresor”

Jordi Vilarrodà
26 de gener de 2019

Va néixer a Barcelona, fill de pares alemanys, en ple franquisme. Però fins que no hi va tornar de més gran no va ser conscient que aquí es parlava una llengua pròpia, el català. Des de llavors, Tilbert Stegmann es va convertir en un gran ambaixador de la llengua i del país, tasca a la qual ha dedicat tota la vida. Ara publica la segona part de les seves memòries, ‘Servir Catalunya des d’Alemanya’ (Pagès Editors).

Aquest llibre és una continuació d’Ambaixador de Catalunya a Alemanya (2014), però té un to més personal…
M’alegro que ho hagi vist i m’ho faci notar!

Vostè diu que escriure sobre els records és una manera de viure’ls més intensament.
Sí, perquè ho tens al cervell, les neurones són aquesta màquina magnífica, de miracle i encantament. Però són allà, amagats. Només quan tens un fil associatiu, que pot ser una simple paraula, t’adones de sobte que tot això està emmagatzemat És un goig retrobar allò que tu pensaves que estava perdut, com deia Proust.

Mirant enrere, té la sensació que tota la seva activitat en pro del català i Catalunya ha estat fructífera?
Això ja va començar amb la Setmana Catalana de Berlin l’any 1978, amb un ressò immediat i gran. Queia sobre un públic alemany que no en sabia res, era començar des de zero explicant-los fins i tot on era Catalunya. El nom mateix del país estava amagat per tots els anys del franquisme i la propaganda de l’Spain is different. Mirant enrere, com diu vostè, veig la quantitat de cursos de català que es fan a les universitats alemanyes, i que no són sols ofertes de l’Institut Ramon Llull des de Catalunya, sinó demandes de les mateixes universitats. També es pot veure en la Deutsch-Katalanische Gesellschaft (Associació Germano-Catalana), que ara ens reunim cada dos anys. I és un goig veure que són gent jove, els que es dediquen a publicar en l’àmbit del català.

Ara estic segur que de Catalunya se’n parla molt més que quan va començar vostè…
Tot això que li explicava és en l’àmbit acadèmic. En el polític, res no pot aixecar més interès que totes les manifestacions i les accions per la independència que era està fent Catalunya. Ja no només a Alemanya, sinó a tot arreu. Se sap que aquí estan passant coses, i a tot el món estan atents. I això sí que no és fruit d’una sola persona, sinó d’esdeveniments col·lectius.

Tornem un moment a la cultura. El seu llibre fa referència a quan Catalunya va ser convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any 2007. Justament a la ciutat on hi ha la Biblioteca Catalana que vostè va crear.
No em posaré mèrits que no em corresponen. El mèrit el tenen els editors catalans que no van deixar d’insistir fins que tinguéssim Catalunya com a convidada d’honor, un any, de la fira editorial més important del món. Però l’existència de la llengua catalana amb personalitat pròpia i de Catalunya mateixa s’havien fet tan presents per a tothom que els directors de la Fira de Frankfurt van trobar completament normal la proposta que rebien dels editors catalans. I amb un detall bonic: que sota el nom de Catalunya es considerava que hi entrava tot.

Tot, vol dir els Països Catalans?
Efectivament. I a més, quedava separat que una cosa era la literatura catalana i l’altra, l’espanyola. I aquell any 2007 era la nostra, la convidada. Va haver-hi algunes discussions, però al cap i a la fi s’imposava la realitat: literatura catalana és la que està escrita en català, i prou.

Això que ens pot semblar tan obvi, remarcar la personalitat pròpia de la cultura catalana enfront de l’espanyola, ha estat una de les seves batalles vitals…
Començant per la nomenclatura! El que vaig fer en la meva guia Catalunya i els Països Catalans, que primer va sortir en alemany, era donar a conèixer la toponímia desespanyolitzada correcta: no Lérida i Gerona sinó Lleida i Girona.

“L’omnipresència de l’anglès s’imposa”

En el món d’avui on el que compta sembla que només sigui saber anglès, és més difícil explicar als joves que té alguna importància saber català o altres llengües minoritzades?
Costa bastant. Això de l’omnipresència de l’anglès s’imposa, especialment si la gent no hi pensa dues vegades i actua automàticament. Si s’ho rumia un minut, això significa posar fi a la pròpia llengua. Si a les universitats alemanyes ho publiquem tot en anglès i fem les classes en anglès i no en alemany, estem cavant la tomba de la nostra llengua. I això que val per l’alemany, encara més per al català. En la nostra publicació, la Zeitschrift für Katalanistik (Revista d’Estudis Catalans), un col·lega meu es lamenta que dos catalans han escrit la seva contribució a un tema català en anglès. És pervers.

El sistema internacional de publicacions imposa aquesta tendència…
Guanyes punts si escrius en una llengua estrangera en lloc de fer-ho en la llengua materna. Quina bestiesa! És matar una llengua en el camp científica. S’ha de ser més conscient de les conseqüències que té aquesta tendència a l’anglès.

Per contra, vostè va crear una mètode, l’EuroCom Rom, per aprendre diferents llengües romàniques a partir d’una base comuna. Si més no, per poder-les llegir i entendre. Funciona?
Per exemple: cada català que se’n vagi a Itàlia, si obre una mica les orelles, es pot adonar del parentiu que hi ha entre les dues llengües. Però fins ara no hi havia cap mètode sistemàtic que li ensenyés a veure els ponts entre paraules etimològicament emparentades. I amb això, trobar el sentit d’una paraula en italià, portuguès, gallec, espanyol, francès o sard. Fins i tot les classes d’espanyol crec que s’haurien de fer d’aquesta manera: en una classe d’espanyol, fer una mica de conscienciació catalana. I a partir d’aquí, fer passos cap a les altres llengües. Maldo perquè en el sistema pedagògic hi entri aquest plurilingüsime, no només bilingüisme. També pot entrar-hi l’anglès, aquí: la meitat del seu vocabulari ve del normand, és a dir, del vell francès.

És a dir, que les llengües són molt més a prop del que ens pot semblar?
El conjunt de les llengües europees occidentals és un valor no sols lingüístic sinó també cultural. I una base fantàstica per a una Unió Europea que reforci l’amistat entre els seus pobles. Inclosa la República de Catalunya, evidentment. Seria europeisme real, creat des de l’escola a base del respecte per la persona que parla una altra llengua: interès, primer, i respecte, després, per a algú que participa d’una altra comunitat lingüística. Cada llengua és una joia.

Aquest respecte ens costa de guanyar quan hi ha d’intervenir l’Estat. On hi ha menys densitat de càtedres i lectorats de català és a les universitats espanyoles…
No sé com interpretar-ho. Potser deixar-ho córrer: Espanya és Espanya i Catalunya és Catalunya. I pensar quan hi hagi la separació en pau entre els dos estats, es pugui dir: “Escolteu, Espanya, veïns nostres… fem una mica més d’intercanvi cultural, us oferim càtedres i lectorats de català a les vostres universitats”. Des d’un punt de vista de tranquil·litat postindependència. Seria el moment per fer cultura europea i bon veïnatge.

Ara que parla de la independència. Vostè recorda al llibre un text, escrit ja fa anys, on deia que li agradaria que els catalans “preparessin un projecte de referèndum seriós i rigorós”. Ha estat un desig acomplert, o només a mitges?
S’ha fet en les condicions que tots sabem, i amb un comportament tan absurd de l’Estat que ha acabat essent un propaganda antiespanyola. Haver mogut la Guàrdia Civil i la Policia Nacional va ser un desencert total, els va fer molt mala propaganda a tot el món. No sé quina idiotesa hi havia darrere d’aquesta decisió. Podien haver deixat votar els catalans tranquil·lament i Rajoy sortir igual que va fer dient “no ha habido referéndum”. L’actuació policial se la podien haver estalviat.

Les conseqüències de l’1 octubre (per exemple, la qüestió dels presos), és present a Alemanya? Se’n parla?
Sí que hi és present. El percentatge d’injustícia que es veu en aquests empresonaments preventius és gran. És increïble que unes persones abans de ser jutjades siguin maltractades d’aquesta manera. I això té mala premsa: crec que fins i tot les persones més reaccionàries d’Europa ho poden veure com el taló d’Aquil·les de la política espanyola. Amb això, el desprestigi de l’Estat augmenta. Si els jutges del land de Schleswig-Holstein van decidir que no hi havia delicte de rebel·lió per acusar Carles Puigdemont, vol dir que una opinió neutral com la d’un tribunal alemany intueix que aquí falla alguna cosa.

Explicar el desig d’independència de Catalunya a Alemanya, on el terme nacionalisme té, històricament, unes connotacions negatives, l’obliga a vostè a ser especialment curós?
Sí, és més difícil. Jo sempre intento explicar aquí que hi ha dos nacionalismes. El d’una nació que es vol alliberar, nacionalisme com a eina d’alliberament personal i de grup. I el de les grans nacions-estat establertes, que en realitat no tindrien necessitat de ser nacionalistes. I que això és una pura propaganda per reforçar el grup cap endins i no cap enfora, en contra de les altres nacions. Aquest nacionalisme negatiu és el que ha fet grans desastres al món. No el nacionalisme català, que porta dos milions de persones als carrers de Barcelona sense cap problema. Aquest hauria de ser vist pels altres europeus com un nacionalisme d’alegria, d’autoafirmació però al mateix temps d’acceptació de totes les persones de diferents procedències i cultures que viuen a Catalunya. Acceptant-les com a catalans, i no com a estrangers. No sé si ara sóc massa idealista, però aquesta és la idea que m’agrada: que els nouvinguts siguin els benvinguts.

Amb el català com a eina d’integració?
És una cosa no només humana, sinó també estratègica. Com a defensor de totes les llengües del món, i sobretot de les que estan en situació de més feblesa, estic a favor que sigui un vehicle d’integració dels nouvinguts, respectant les seves llengües d’origen. M’alegro que el president Puigdemont, per exemple, sigui parlant de romanès, la llengua de la seva dona! Plurilingüisme és plurirespecte.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *