Suplement

Economia

Tobin revisat

Joan Carles Arredondo
25 de gener de 2021

La mal anomenada taxa Tobin ha entrat en vigor aquesta mateixa setmana a l’Estat espanyol. Aquesta taxa és en realitat un impost que s’aplica a les operacions financeres. Per cada euro invertit en la compra d’accions d’una empresa que cotitza a borsa i amb una capitalització superior a 1.000 milions d’euros, el comprador haurà d’abonar dos cèntims. La introducció d’aquesta taxa es presenta com una de les novetats tributàries en els pressupostos d’aquest 2021, amb una recaptació prevista de 850 milions d’euros. Cal remarcar, recaptació prevista, perquè com és ben sabut, l’excel ho aguanta tot.

Per dir-ho de manera més fidel, aquest és l’anomenat impost sobre transaccions financeres i, malgrat que es pugui entendre que només és una qüestió que afecta els brokers de borsa, té un efecte més generalitzat si es té present que són molts els estalviadors que tenen subscrits fons que, sabent-ho o fins i tot sense saber-ho, també inverteixen en borsa.

La introducció de nous impostos sempre posa els pèls de punta als sospitosos habituals, els que encara tenen la mirada posada sobre el tovalló en què Arthur Laffer va dibuixar una corba per demostrar que reduir la pressió fiscal posa en marxa els ressorts de l’economia per produir el miracle que es recapta més. La teoria no sempre s’ha vist traduïda en la realitat, però fa cinquanta anys que és un dogma.

Aquesta vegada no és una excepció. Profetes de l’apocalipsi (apocalipsi liberal) han corregut a denunciar l’estocada que suposa per a l’estalviador mitjà. En realitat, l’estalviador mitjà té prou feina a mantenir els estalvis i, en la majoria dels casos, faria inversions que li permetessin tenir interessos per sobre de l’IPC, segons un estudi finançat per Bankinter. De fet, segons el mateix estudi, les famílies només són propietàries del 16% del valor global de la borsa. El 84% són societats amb prou capacitat per disposar d’altaveus que desviïn l’atenció cap a l’efecte que tindrà sobre els petits estalviadors el que, en realitat, els acabarà afectant directament a elles.

Vist que hi ha tanta preocupació per l’espant que provocarà a un inversor que per cada 100 euros que inverteixi s’hi deixarà vint cèntims, també és interessant veure quina comissió els cobren els intermediaris per fer cada operació: entre un 0,2% i un 0,6%. El que venen a dir algunes veus, doncs, és que una comissió no espanta l’inversor i un impost sí.

Indicades algunes falsedats, sí que es poden assenyalar algunes febleses de la proposta del govern espanyol (que no és que s’hagi inventat aquest impost per bolivarisme, perquè la taxa s’està aplicant en països com França o la libèrrima Gran Bretanya). L’impost s’aplica sobre empreses espanyoles amb capitalització elevada (56 en total) i és fàcil caure en la temptació de desviar les inversions a altres empreses o a altres instruments financers i danyar la competitivitat de les companyies afectades.

A més, l’impost grava unes operacions que contràriament al sentit que suposadament se li vol donar a la taxa no s’aplica a les més especulatives dels mercats financers. Perquè la compravenda d’accions, tret dels moviments que fan brokers quan operen a terminis curts, acostuma a ser una inversió perdurable. Per tant, el disseny de la nova taxa té poc a veure amb l’objectiu que el govern diu perseguir. I el que, de fet, inspirava l’economista James Tobin quan va formular la proposta de gravar les operacions a curt termini en divises. Tobin va morir renegant de la seva idea, perquè es va interpretar malament i, ara, gairebé vint anys després de la seva mort, es continua anomenant la taxa amb el seu nom quan, en realitat, s’aplica de manera completament inversa a com la va formular.

Tobin tenia la intenció que la taxa gravés les operacions especulatives en divises a tot el món. En canvi, el que es planteja a l’Estat és aplicar una taxa a operacions no necessàriament especulatives sobre empreses del país. Per això, fa de mal anomenar Tobin a la taxa que s’ha començat a aplicar aquesta setmana.

Sigui o no una bona idea aplicar un impost a les transaccions financeres, el que fa dubtar principalment no és tant que es gravin fiscalment aquestes operacions, sinó que el disseny pel qual s’ha optat apunti en direccions que generen més dubtes que certeses. Les experiències internacionals apunten que les previsions d’ingressos del govern estaran lluny de complir-se. I, més enllà, en països on s’aplicaven aquestes taxes, com a Suècia, s’ha acabat fent marxa enrere perquè l’efecte havia acabat sent contradictori. El problema no és tant el punt de partida, perquè els impostos no han de fer tanta por, com l’execució. Més que revisites, el que necessita la taxa Tobin és una lectura més literal.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *