Suplement

L'entrevista

Toni Cruanyes: “Hem de crear un relat d’identitat que sigui inclusiu i que a la vegada també sigui català”

Jordi Vilarrodà
15 de març de 2020

Des de la tribuna del TN Vespre de TV3, Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974) ha estat testimoni de primera línia dels convulsos anys que ha viscut el país. Ho explica a Un dels nostres (Ed. Pòrtic), un llibre on la seva vivència com a periodista es barreja amb els records i vivències personals. I al capdavall, reflexiona sobre una qüestió que considera fonamental: la necessitat de definir identitat catalana en aquest moment del segle XXI.

Començo pel final. Em sembla significatiu que vostè, que va escriure Un antídot contra l’extrema dreta, acabi aquest llibre advertint que a Catalunya no estem exempts del perill. Pot sorgir una mena de Vox autòcton?
La frustració és una llavor evident per al creixement de l’extrema dreta, i ara mateix veig frustració en una part de la societat catalana. És per lluitar contra això que reclamo una visió del nosaltres tan àmplia com sigui possible, per intentar tallar-ho d’arrel.

Farà deu anys de la primera manifestació multitudinària on es va cridar massivament independència, i estem encallats. No és lògic que hi hagi una certa frustració?
La frustració objectiva té tot el sentit del món. Fer crítica i autocrítica sobre el que s’ha fet té tot el sentit del món, però hauríem de ser capaços d’assumir la realitat, no inventar-nos-en una de paral·lela. Fer front als anhels que la gent pugui tenir, els realitzables i els que no ho són. I sobretot veure’ns a nosaltres mateixos en la continuïtat del temps, posant-hi perspectiva. La frustració és menor si l’acompanyem d’una anàlisi històrica d’on venim i una esperança de cap on anem. Crec que és millor això que no buscar culpables.

Falta que ho facin els polítics, això?
Crec que ja ho estan fent. Estem demanant a la classe política que assumeixi els fracassos del que hem viscut, i una part d’aquesta ho està pagant a un preu molt alt, a la presó o a l’exili. A la resta, els hem de demanar una assumpció de responsabilitats més clara sobre el lloc on som. Tothom es posa a la boca la paraula Catalunya, però a l’hora de la veritat la classe política no ha estat a l’altura de les circumstàncies. La catalana i, significativament, l’espanyola.

L’extrema dreta creix a partir de determinades visions identitàries. I com definim la nostra identitat avui, en ple segle XXI, de forma que evitem aquest perill?
La identitat és un element fonamental en el món globalitzat en què vivim. Un món que ens pot fer sentir com ciutadans de primera, però que també ens estem adonant que comporta efectes secundaris. Veiem amenaçada la nostra forma de vida perquè estem barrejats amb gent de costums diferents. I en canvi, gent que no és propera a nosaltres, l’hi sentim a través de les xarxes socials o dels viatges. En resum, ens sentim partícips d’un món obert, però també ens en sentim víctimes quan no arribem a final de mes o l’educació no ens garanteix l’entrada al món laboral. Per això ens refugiem en la identitat, que semblava que s’havia d’esborrar. I si no ho fa la gent progressista i de mentalitat oberta, el perill és que la bandera de la identitat l’agafin aquells que en poden fer una utilització bruta. Que potser poden mobilitzar la gent per a unes eleccions però que són incapaços de construir una identitat col·lectiva, que no exclogui ningú.

Aquest és un dels grans temes de fons del llibre: què vol dir ser català al segle XXI?
Hem de crear un relat que sigui inclusiu però que a la vegada sigui català. Que apel·li al nostre sentiment d’identitat. No pot ser només artifici. Hi ha d’haver la llengua, el territori… i també la identitat religiosa històrica.

Ha existit fins ara aquest relat?
Durant un temps hi va haver una argamassa que va servir perquè les dues grans comunitats de Catalunya, la catalanoparlant i la castellanoparlant, se sentissin unides. Jo crec que era el fenomen de la industrialització i del creixement del segle XX, i el relat de la Transició si l’hi vol afegir: el PSUC, el pujolisme, el PSC dels anys 80… Una voluntat de crear ponts per un benefici comú, que era buscar la prosperitat. Aquesta mena de somni català –que en algunes coses s’assembla a l’americà però que és menys individualista– ens ha servit durant el segle XX. Allò que el català és qui viu i treballa a Catalunya ha estat una idea d’èxit. Jo no he trobat una solució millor, a mi m’agrada aquesta perquè és molt integradora.

En els orígens d’aquesta identitat compartida i social dels catalans, hi destaca l’associacionisme. Els catalans ens ajuntem per fer coses, que deia aquell: des dels Pastorets fins a la mani de la Diada. Encara és un tret que ens defineix?
Històricament, ens ha estat molt útil! El meu dubte és: serem capaços d’aguantar l’envestida del model de consum individualista? El teixit associatiu està vinculat a un teixit econòmic, una xarxa d’intercanvis que es trenca quan tu compres a Amazon o et relaciones amb la gent a través d’Instagram. Si trenquem la cohesió veïnal i de barri, geogràficament establerta en una ciutat o un país, serem capaços de construir a partir d’ara les complicitats que van establir les generacions anteriors? No demonitzo les noves tecnologies, perquè una xarxa social de poble o de barri, pot ser fantàstica. Una versió 4.0 del pregoner. Però hem de trobar alternatives que s’ajustin a la nostra realitat.

En aquest sentit, ens recorda que som mediterranis. I que potser mirem massa cap al nord. Ara que hem viscut el procés, a Escòcia, al Bàltic…
És una idea voluntàriament provocadora. Em sento profundament europeu i soc molt d’Espriu, penso que allà es viu millor i són un model a seguir. Però hi ha una altra mirada: tenim molts tics dels nostres veïns mediterranis, som una mica desendreçats i corruptes, ens agrada viure més relaxats… Som de llevar-nos aviat però de fer cafès llargs. El nostre model és Dinamarca, sí, però potser ens assemblem també al Líban.

“S’està creant un relat sobre el que ha passat que no s’assembla al que jo he viscut”

Si no som nosaltres que construïm el relat de país, ens els construirà Espanya? La dreta aznarista ja ho ha intentat, o ho ha fet.
Aquest llibre és, en part, en defensa pròpia, com deia Verdaguer. Estic veient, i no m’agrada, com s’està creant un relat sobre el que ha passat que no s’assembla en res al que jo he viscut. El que ha passat no és una divisió entre catalans, sinó que hi ha hagut una majoria que ha reclamat un referèndum i l’Estat espanyol els ha dit que no. No ha atès una demanda amplíssima. Això és el que ha passat aquí. No que mitja Catalunya s’hagi barallat amb l’altra mitja perquè TV3 els ha rentat el cervell. I vull que això quedi clar i en els llibres, perquè és com ens veuran en el futur. El problema és que els actors polítics estan segrestats en judicis. A la presó o a l’exili. En canvi la llengua és molt ràpida per part dels mitjans de Madrid i d’alguns intel·lectuals que volen que quedi el seu relat.

Pedro Sánchez el va comprar, en campanya…
Totalment. L’assumpció que és un conflicte polític té a veure amb les negociacions que hi ha ara. Fa uns mesos deia que hi havia un conflicte intern de convivència. Jo visc aquí, ho explico cada dia i ho vull dir en veu alta: no hi ha una societat dividida. M’atreviria a dir que la polarització política ha estat menor que a Anglaterra amb el Brexit o als Estats Units amb Trump.

En aquests anys decisius, li ha tocar ser a primera fila dirigint el TN Vespre. No sé, però, si es pensava viure uns temps tan interessants…
Ja estava clar que una part del catalanisme s’havia passat a l’independentisme. El xoc de trens –un escenari del qual es parlava però que semblava que tothom volia evitar– ja era en boca de tothom. Però no pensava que viuríem el que hem viscut, i que acabaríem amb gent a la presó i a l’exili, o gent anant a votar i la policia pegant-los.

Diu que fins a final d’octubre de 2017 li costava imaginar que pogués haver-hi aquest final amb empresonats?
Imagino que al govern o a les cúpules dels partits tenien present l’escenari. Durant l’octubre vam veure un govern fort, amb la raó que els donava haver estat atacats. Potser va ser un miratge, o potser una oportunitat que no es va aprofitar, però en aquell moment semblava impossible que l’Estat s’atrevís a posar a presó un govern sencer.

En la seva feina, i enmig d’aquell formidable enrenou, a vostè el preocupava (gairebé l’obsessionava) “trobar el to” a TV3. Què vol dir?
És buscar com expliques allò que passa a la gent que li està passant. Has de ser prudent, però també empàtic. S’aconsegueix, en teoria, seguint la plantilla bàsica del periodisme: explicar el que passa, evitar adjectius, no posar-hi més pa que formatge. Tot el que hi ha, però no més que el que hi ha. Ara bé, això té una forma, un to de veu, unes paraules, una gesticulació davant de la càmera. Trobar aquest to era l’obsessió del meu equip. Ara sento les paraules que vaig utilitzar l’1 d’octubre i penso que ho vam fer prou bé. Vaig dir que s’havia celebrat el que per a alguns era un referèndum, per a altres un referèndum il·legal i per a altres, una forma de protesta.

Malgrat totes les crítiques, creu que la credibilitat de TV3 en va sortir reforçada?
Hem guanyat credibilitat entre la gent que ens mira. Però hi ha gent que no ho fa, i s’han sentit ferits. Crec que injustament, perquè TV3 s’ha utilitzat en el discurs polític espanyol, igual que els mestres o els Mossos. Tot el que posaven al sac d’administració de la Generalitat. I amb els metges perquè no s’hi van atrevir. Però hi ha gent aquí que s’ha cregut aquesta versió. I ara tenim el repte d’estirar-los la mà, que vinguin a veure’ns i s’adonin que no som el dimoni.

Em crida l’atenció que, entre els moments més complicats, hi inclogui també l’esclat del cas Pujol. Per què ho va ser?
Si em permet, va ser com la caiguda d’un mite. Pujol explica que té la deixa del seu pare, i això va acompanyat de sospites de cobrament de comissions per part de membres de la seva família. En aquell moment, és també víctima d’un atac contra l’independentisme. Hi ha gent del PP propera a Rajoy, com Jorge Moragas, que pensa que atacant Pujol acabarà amb la deriva independentista del catalanisme. És un desconeixement del que estava passant. I ara fa que veiem amb una perspectiva injusta el que va passar durant els 23 anys de Jordi Pujol. Necessitarem temps per valorar-ho.

Parla de la seva família: un avi republicà i un de franquista. Catalunya és aquesta realitat?
El que no he viscut a casa és el mestissatge cultural. Hem viscut tradició catalanista, però en un moment de la Guerra Civil un dels avis va caure del costat dels nacionals. Sobretot perquè el seu germà era capellà. Però l’origen cultural era, en el fons, el mateix. Crec que compleixo tota la llista del que em faria dels nostres, en el sentit tradicional. Excepte, potser, l’homosexualitat. I ho explico perquè el lector vegi d’on vinc, però que a la vegada faig un discurs ampli. Jo no em sento la llengua castellana com a meva però em sembla que el país se l’hi ha de sentir, forma part de la història dels últims segles.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *