Suplement

Relats

Un home amb una samarreta de Metallica tocant la guitarra

Un amor etern

Text: Glòria Ortega / Il·lustració: Maria Peix
20 de juliol de 2017

Què podia fer? Eren les seves últimes voluntats. Era legal. M’ho havia dit moltíssimes vegades; quan morís volia ser dissecat amb la seva guitarra i que el col·loqués a casa.

Era bastant diferent de la resta de la gent.

Jo me’n reia i ell em mirava seriosament: “Vull ser dissecat amb la meva guitarra!”. Eren altres temps i ell va establir jurisprudència. Bé, realment no, ja ho havia fet el negre de Banyoles.

Va anar davant notari. I el fart de riure que es va fotre la notària, plorava i tot, li faltava l’aire… però l’hi va passar quan va veure el seu semblant seriós i la meva cara de circumstàncies. Em va fer molta pena quan la notària va fer-nos signar els papers, amb el rímel corregut galtes avall, i intentant mantenir les maneres com si res hagués passat. El meu marit anava seriosament i ella no s’hi podia negar: eren les seves últimes voluntats.

Va anar a judici. Ni el jutge ni el fiscal no van poder rebatre’l, mai havien tingut un cas com aquest. Encara que ell no tenia gaires estudis, la universitat de la vida t’ensenya molt, i el meu home tenia bona base per defensar-se, els seus ideals eren tan profunds que acabava convencent la gent.

Abans del judici havia hagut de passar pel forense psiquiàtric i l’informe deia que estava al 100% de la seva capacitat intel·lectual… per tant, sabia molt bé què volia.

Van intentar atacar-lo per la via de sanitat: res a fer. Els millors taxidermistes complien amb la normativa ISO 9001… la mateixa normativa s’aplicava a un colom que a una guineu… Què més tenia aplicar-la a un humà!

Uf! El cas va sortir en totes les xarxes socials, gent a favor, gent en contra, Facebook, Twitter, Instagram, Telecinco, La Sexta, Trece Televisión… fins i tot Pornhub va fer una campanya a favor de les dissecacions…

Un tuit del president TRUMP #americafirst deia: #stuffedmanilovehim #iloveyou #iwanttoo #youarethebest #nobodyforguetme (que més o menys venia a dir: l’home dissecat, t’estimo, jo també vull, que ningú m’oblidi).

Els americans! La NASA buscava gent per enviar en una missió suïcida a Mart, per què ell no podia fer-se dissecar?

Hi va haver grans discussions a la xarxes de com s’hauria de netejar el cos: “Limpieza en seco”, “plumero”, un esprai, KH7?

Durant un temps van viure fora de casa una vintena de periodistes. Rebíem cartes de suport i cartes amenaçadores… Durant uns dies hi va haver un autobús amb un rètol que deia: “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”… Encara no sé a favor de qui anaven!

Però temps al temps! Vam passar molts anys junts. I amb el pas del temps la gent ja s’havia oblidat del tema. I he de dir que jo també. I un dia em va dir: “Prepara el telèfon”.

I es va morir. Així, de cop. Sabia que hauria de ser una cosa ràpida abans que el cos comencés a descompondre’s. Vaig trucar corrents al metge per certificar-ne la mort i seguidament al taxidermista. En un parell d’hores ja se l’havien endut. Estava molt nerviosa. El taxidermista emparaulat s’havia jubilat i el seu lloc ara l’ocupava el fill. Semblava un noi maco i va estar molt interessat a saber quin tipus de vida havia portat el meu marit i així aconseguir el màxim de veracitat a la postura final… Li va agradar quan li vaig dir que la guitarra era la seva passió, que era un punki anarca. El noi anava posant cares de felicitat, anava imaginant la seva futura obra i havia entès perfectament l’essència de la vida del meu marit.

 

“L’endemà a primera hora ja estava preparada, el meu amor tornava… estava atenta a tots els camions que passaven per davant de casa”

 

Vaig passar de la pena a la il·lusió. En poc dies em retornarien el meu marit, tornaríem a estar junts!

Vaig rebre un missatge al mòbil. Era l’empresa de transports. Entre les 10 i les 12 del dia següent em lliurarien el paquet.

Aquella nit no vaig aclucar els ulls… amb els nervis no havia pensat on el col·locaria: metre setanta de tio i una guitarra… hauria de fer força embalum.

L’endemà a primera hora ja estava preparada, el meu amor tornava… estava atenta a tots els camions que passaven per davant de casa. Vaig sentir un soroll estrany. Vaig sortir al carrer. Tothom mirava cap al cel. El meu marit tornava com un angelet, volava! El transportista volia donar-se a conèixer i em va fer l’entrega amb un dron. He de reconèixer que impactava. L’empresari s’ho havia treballat calculant a quina alçada estaria el sol i aconseguir així l’efecte d’aura al seu voltant. Estava embolicat amb el plàstic aquell de les bombolletes… el vaig reconèixer, era ell. Em bategava molt fort el cor.

En obrir el paquet, quina sorpresa! Li havien tret 20 anys! Quin goig que feia! Em vaig sentir vella i lletja al seu costat. El taxidermista havia entès perfectament la seva vida: samarreta de Metallica i pantalons texans, la guitarra en horitzontal, la mà dreta a la boca de la guitarra i la mà esquerra amb l’acord de si menor. Vaig plorar, el problema era que no el podia abraçar. Em feia por trencar-lo.

Tenia moltes ganes d’explicar-li tot el que havia passat mentre ell era fora, i així que em vaig disposar a fer-lo entrar a casa. Primer problema, pesava molt per a mi.

Se’m va ocórrer mullar el terra amb el pal de fregar i fer-lo lliscar fins al rebedor. Un cop allà vaig pensar que estaria millor amb mi al menjador, i del menjador el vaig fer passar a la nostra habitació… Durant uns dies vaig tenir el terra més net del món! Però un dia abans d’anar a dormir i cansada de tant fregar vaig tenir la gran idea! L’endemà aniria a comprar unes rodetes.

Tota contenta em vaig llevar i li vaig dir que tornaria en poc temps. No em va dir res.

Podia anar als xinos, però finalment vaig optar per la ferreteria. Eren més professionals i van ser molt amables. Preu per preu en vaig comprar unes de grosses i estava segura que funcionarien bé.

Tota contenta vaig arribar a casa i em vaig sentir la persona més ximple del món! D’aquestes coses se n’encarregava ell!, jo no sabia ni canviar una bombeta. Qui em podria ajudar?

Vaig pensar en aquells negritus que et venen a casa per demanar feina. Necessitaven diners i tampoc era una feina pesada. Em vaig tornar a emocionar.

En una setmana no en va passar cap, fins que per fi, un dia, en vaig veure un. Vaig sortir corrents cap a ell i crec que es va pensar que em passava alguna cosa greu fins que va veure que treia diners i assenyalava la casa. El noi va fer un gran somriure i em va acompanyar. Havia entès que li volia donar feina.

El problema va ser que quan el noi va entrar va veure el meu marit, dissecat, amb aquell porte tan flamenc. Va dir no sé què i fent senyals estranys va fugir. Devia ser veritat que es va fer dissecar perquè cap home entrés a casa?

Bé, igualment jo tenia un problema i l’havia de solucionar.

I se’m va acudir la solució! La persona adequada per fer aquesta feina hauria d’estar acostumada a la mort. L’enterramorts!, com no hi havia caigut fins ara! Un home seriós, tot un professional. L’havia vist treballar en altres ocasions.

Per si de cas li vaig explicar què havia passat amb el negritu abans que vingués a casa. Em va comentar que ja havia vist moltes coses al llarg de la seva vida i que ja no s’espantava per res.
Em vaig quedar més tranquil·la.

L’enterramorts es va presentar a casa tal com vam quedar. Em va sorprendre que anés amb jaqueta i corbata. Em va comentar que era la seva vestimenta oficial quan enterrava i havia pensat que el dissecat, el meu marit, igualment estava mort. Vaig fer que sí amb el cap (em va fer una miqueta de mal al cor).

El nostre objectiu era posar les rodetes a la peanya, i això volia dir col·locar-lo en posició horitzontal. I si es trencava? A l’enterramorts li agradaven els reptes. Tot seriós va donar tres voltes al meu marit i seguidament va somriure de satisfacció. I de cop va marxar.

Jo em vaig desil·lusionar, només sabia que havia marxat sense dir res…

Com era possible que aquell senyor tan ben vestit em deixés tirada!

Al cap d’una estona vaig sentir sorolls al pati. Era ell, portava un aparell… una mena de sistema de politges i que juntament amb un arnès aixecaria el cos i podria posar les rodetes sense que es fes malbé.

Com a bon professional va portar les seves eines i en un tres i no res les va posar.

Aquell senyor mai sabria com n’estava d’agraïda! Li hauria donat el triple de l’import acordat pel seu treball, i al final no em va voler cobrar! Per ell havia estat un plaer fer aquesta feina.

La nostra vida va canviar. Que m’acompanyés per tota la casa era senzill, xerràvem més, m’escoltava més, tornava a treballar: evitava que els ocells es mengessin les cireres o que les portes es tanquessin per culpa de l’aire… se’l veia feliç.

Havia perdut força amigues. Moltes no s’atrevien a venir a casa i les poques que em quedaven em demanaven que amagués el meu marit quan venien. A ell li era igual, no li interessaven les converses tafaneres de la gent i menys d’unes velles com nosaltres.

Un dia d’estiu, mentre les meves amigues i jo berenàvem, va arribar una tempesta inesperada. De cop es va fer fosc, va caure un llamp i es van apagar els llums. Teníem la tempesta ben bé a sobre! L’aire bufava i bufava i de cop va aparèixer Ell! Venia cap a nosaltres! Entre els llamps, els trons i l’aire vaig recordar els nostres concerts heavys, quan ell ballava fent veure que tocava la guitarra i no parava quiet. Vaig ballar amb ell! Que bé que ens ho vam passar!

 

“Que feliç i orgullosa em vaig sentir quan anàvem pel carrer agafats del braç, quina enveja que ens tenia la gent. Tothom ens mirava!”

 

Vaig perdre les poques amigues que em quedaven, però realment no m’importava. No necessitàvem de ningú, ens teníem l’un a l’altre.

Per fi el vaig convèncer que m’acompanyés a comprar, mai li havia fet gràcia! Deia que jo trigava molt perquè em parava a xerrar amb tothom, sempre havia estat una mica antisocial, però aquest cop no em va dir res… que feliç i orgullosa em vaig sentir quan anàvem pel carrer agafats del braç, quina enveja que ens tenia la gent. Tothom ens mirava!

Vam ser conscients de les traves arquitectòniques del municipi. Era difícil creuar els carrers, l’obstacle dels cotxes mal aparcats, l’estat de la pavimentació o la poca coincidència dels baixants de les voreres i el pas de vianants. Vam estar a punt de caure moltíssimes vegades, vam decidir que aniríem a denunciar-ho. Aquests polítics mai no pensaven en la gent gran.

Al supermercat treballàvem en equip: si hi havia molta gent, ell m’esperava a la cua de la caixera i jo aprofitava per comprar. Mai se’ns va colar ningú. I com sempre, era tot un senyor, no permetia que jo carregués cap bossa. Era tan tossut que més d’un cop havia estat a punt de caure per voler portar ell tot sol la compra. Jo el renyava, però mai em va dir res. Jo era la seva reina!

A casa continuàvem amb la tranquil·litat: els nostres fills eren feliços, vivien a l’estranger amb les seves parelles. Van haver de marxar a causa de la crisi i en trobar parella allà ja mai més no van tornar. Crec que en el fons no acceptaven la nostra segona relació. Però bé, em moria de ganes de veure’ls en persona i el que sí que és cert era que ens comunicàvem per Skype. Els meus nets sent fills de catalans i estrangers dominaven els dos idiomes, em preguntaven per l’avi i jo els havia d’explicar que l’avi no parlava català, que només castellà i que per això mai parlava.

Un dia, mentre jo estava ajaguda al sofà, em va dir a l’orella: “Amor mío… empieza nuestra tercera relación!”. No era una veu melodiosa, però sí una veu ferma i plena d’amor. Oh! Em vaig despertar molt feliç…! Havia deixat la guitarra per ajudar-me a aixecar, ens vam abraçar, petonejar… vam riure i plorar. Amb un gran somriure i un copet al culet em va dir: “Pasa pal cuarto”… però aquesta ja és una altra història.

 

Relat finalista del 1r concurs de relats EL 9 ESTIU
  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *