Suplement

Economia

Una motxilla exòtica

Joan Carles Arredondo
12 de març de 2019

El govern espanyol, pocs dies abans d’optar per l’autodissolució amb la convocatòria electoral, va posar sobre la taula una agenda del canvi que, entre altres mesures, incloïa la introducció de la motxilla austríaca com a fórmula per corregir alguns dels aspectes que han convertit el mercat laboral espanyol en gairebé catastròfic. Malgrat que aquestes mesures queden ara en un parèntesi electoral, i vist que amb els resultats del 28 d’abril no és fàcil aventurar com serà de complex formar un nou govern, la simpatia que desperta aquesta fórmula de capitalització individual dels treballadors en partits més enllà del PSOE (Ciutadans i el PP, com a mínim, no en són reticents) pot ser un bon moment per conèixer què és exactament la motxilla austríaca i quins són els pros i els contres d’introduir-la a l’Estat espanyol.

La motxilla austríaca és un compte d’estalvis individual creat a partir d’aportacions que fan els empresaris i que acompanya el treballador al llarg de tota la vida laboral. És motxilla perquè cada treballador la duu a sobre si abandona una empresa (per voluntat pròpia o per acomiadament) i comença a treballar en una altra. I és austríaca perquè Àustria va ser el primer país a utilitzar aquesta fórmula.

Els fons que, mensualment, va posant l’empresari en aquest compte obert a cada treballador anticipa, d’alguna manera, el cost que tindria en cas d’acomiadament. Les empreses s’estalvien el pagament d’indemnitzacions per acomiadament i els treballadors tenen dret a mantenir els diners que s’han anat acumulant en cas que abandoni l’empresa per voluntat pròpia, circumstància que no es dona fins ara. En cas que el treballador hagi estat actiu durant tota la vida laboral, els fons acumulats es converteixen en un complement de la seva pensió.

A grans trets, aquesta ve a ser la teoria. Però la pràctica posa de manifest alguns dels problemes que comporta implantar aquest sistema. La primera pregunta ve gairebé induïda: Qui ho paga, tot plegat? Si la càrrega és sobre el treballador, els seus ingressos es veuen reduïts. Si ho paga l’empresa, els costos laborals es disparen. La mesura reduiria en gran part els costos d’acomiadaments, però no és difícil deduir que la pujada dels costos empresarials desincentiva la contractació. La suma d’una circumstància i l’altra indicaria que la mesura no va precisament en favor de guanyar població en actiu. A Àustria, el cost per treballador és d’un 1,53% del sou brut, però com que a l’Estat espanyol es comença de zero, el percentatge encara arribaria a ser superior. Estudis del BBVA estimen que si la motxilla cobrís una part d’indemnització equivalent a vuit dies per any treballat, l’aportació hauria de ser del 2,19% del salari brut.

Un canvi tan radical des d’un sistema amb tant de pes de les indemnitzacions per acomiadament a un que deixés de tenir-ne ha de ser forçosament gradual. El mateix govern espanyol assenyala que es començaria a aplicar el 2020 i, d’entrada, en alguns sectors d’activitat econòmica. Fins i tot grans defensors del sistema admeten que la introducció hauria de ser gradual: els comptes s’obririen per a nous contractats i s’ampliaria l’aportació als treballadors actius que s’hi acollissin de manera voluntària. Hi ha també l’oportunitat de fer models esglaonats d’acomiadament, en els quals les indemnitzacions siguin baixes en els primers anys per anar incrementant-se a mesura que avança la relació laboral entre l’empresa i el seu treballador. En aquest cas, convé introduir dos matisos: el primer és que l’augment progressiu de la indemnització era precisament el model vigent a Àustria quan es va implantar el sistema de motxilla, i van optar per canviar-lo. El segon, que si el nou model parteix d’alguna premissa és la d’acabar amb la dualitat del mercat de treball espanyol (treballadors fixos molt protegits/treballadors temporals molt desprotegits), no sembla que les indemnitzacions creixents afavoreixin les ocupacions que actualment estan desprotegides.

De vegades s’assenyala que en tota negociació les dues parts afectades han de tenir insatisfacció pel resultat final. Però per parlar d’èxit serà necessari calibrar el grau de descontentament. Si els empresaris veuen amb mals ulls incrementar de manera estructural els costos laborals amb la incerta perspectiva que li serà menys costós acomiadar un treballador a la llarga, i si el col·lectiu de treballadors alerta del perill que s’introdueixi l’acomiadament lliure en el mercat de treball, és difícil que s’arribi al consens per introduir un model que, de moment, és exòtic. El grau d’insatisfacció és elevat en tots dos casos.

El mercat de treball espanyol té punts certament catastròfics. Per més que l’empresariat insisteixi que acomiadar és car, l’atur a l’Estat ha arribat a ser del 27% en períodes de crisi profunda. I, en temps de recuperació, encara dobla la mitjana europea amb l’agreujant d’una temporalitat molt elevada, de contingents massa amplis de treballadors a temps parcial que desitjarien fer més hores i de salaris que no acaben d’enfilar-se. El 2019, com el 2010 quan el debat de la motxilla austríaca va aparèixer per primer cop per anar traient el cap periòdicament, calen reformes en el mercat de treball. Però reformes que apuntin en la línia de millorar-lo i no en la línia de fer-lo cada cop més precari.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *