Suplement

Reportatge

  • Compartir

Una tradició ben esmolada

Jaume Barrull Castellví
26 de juliol de 2021

Situem-nos en el context de la Primera Guerra Mundial: les grans potències europees estan en conflicte i els països neutrals ho aprofiten per fer negoci al mercat internacional.

Turquia fa arribar a la ciutat de Solsona una comanda tan gran de ganivets que, segons explica l’historiador local Antoni Llorens i Solé, autor del llibre Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya, el canonge de la població Josep Augé proposa als artesans locals agrupar-se en una cooperativa, industrialitzar el procés i assumir un repte que els havia de permetre fer una passa endavant i no estancar-se en el passat.

Els ganiveters, desconfiats, es van aferrar a la tradició i es van tancar en banda. Segons Llorens, van deixar escapar l’oportunitat de modernitzar-se. Dels tallers d’aleshores no en va sobreviure cap. En aquells mateixos anys, concretament el 1917, els joves cosins Lluís i Carles Pallarès funden el seu propi taller, l’únic que ha mantingut viva la tradició local fins als nostres dies. “El meu avi Lluís havia treballat a Barcelona en una empresa de tisores i havia vist com funcionava un procés industrial. Fer ganivets és molt més fàcil, així que quan puja aquí i munten Ganivets Pallarès ja hi incorpora i comença a modernitzar el sistema de treball”, explica David Pallarès, l’actual director de l’empresa. Cent anys més tard Pallarès continua comprant acer, fusta i plàstic per treballar-los i convertir-los en ganivets i navalles d’alta gamma. La família Pallarès no només continua al capdavant de l’empresa, sinó que ha sabut mantenir l’esperit original: utilitzar bons materials, treballar bé i combinar el millor del procés artesanal i industrial per saber-se adaptar en cada context històric. Com quan la indústria del pinte, molt important a Barcelona i València, a mitjans del segle XX va deixar d’utilitzar les banyes de boví que importaven de l’Argentina i ells, a Solsona, es van quedar sense matèria primera per fer mànecs. “Des del començament vam treballar la fusta i la banya, que de temps antic pujaven els carreters de Barcelona. Nosaltres ens quedàvem les puntes que els fabricants de pintes no podien aprofitar; pujaven les banyes i s’enduien els ganivets. La transició al plàstic no va ser fàcil”. Es van adaptar per sobreviure i tirar endavant: “Nosaltres som una indústria artesanal, encara que hem mecanitzat alguns dels processos per ser viables, continuem fabricant tots els ganivets des de zero i ho fem tot aquí a Solsona”.

Amb 22 treballadors es considera una de les marques petites del sector –grans, com Arco, freguen el miler–, però continuen fidels a la qualitat i al treball local. També a la innovació. Per això són recelosos de mostrar les instal·lacions i els secrets del negoci. La humanitat fa milers d’anys que treballa el ferro i en fa eines. En aquest sentit el procés per convertir l’acer en un ganivet, espasa, llança o navalla és igual per a tothom. “Però amb el pas dels anys cada fabricant ha anat trobant i perfeccionant els seus petits trucs perquè cada esglaó del procés sigui millor i aporti un plus de qualitat”, explica Pallarès. “Nosaltres comprem un acer de primera categoria, molt millor del que adquirien els nostres avantpassats, però en el procés de trempat –tractament tèrmic per endurir-lo encara més– tenim les nostres tècniques particulars. No és res personal, pràcticament tots els fabricants expliquen el just i necessari perquè ningú més sàpiga realment com treballar. Si tu vas a visitar empreses alemanyes t’asseguro que només veus el poc que et volen ensenyar i si han de canviar la maquinària se la munten ells i no deixen que els operaris de fora entrin i vegin les seues instal·lacions. Fins i tot n’hi ha que procuren que els treballadors no coneguin tot el procés, només la part que els toca. Cadascú té la seua manera de treballar i procura mantenir-la en la discreció”.

Per adaptar-se al mercat van sortir del taller històric al mig de la ciutat i es van traslladar al polígon. Han hagut de mecanitzar processos de fabricació i també estar al cas de les tendències del mercat “sense entrar a la competència pels preus baixos a costa de treballar més malament i oferir productes que després no pugui defensar”. Això passa per mantenir els ganivets i navalles que ja va començar a fer el seu avi, la famosa Pallaresa, però també ampliar l’oferta fins a perdre el compte de les referències. El catàleg es va ampliant en dissenys i també en materials. Les fulles no, que sempre són d’acer, però aquest pot ser inoxidable o carbó. “Un és més resistent a l’oxidació però talla menys, l’altre és més delicat però també és més fi”, apunta. “És com la fusta, cada tipus té els seus avantatges i els seus inconvenients”. Això ho explica mentre repassa una capsa de ganivets de cuina, mira que hi hagi prou plàstic a la màquina que fa mànecs amb aquest material i atén un pagès que ha vingut per esmolar unes eines del camp.

Pallarès no té només al cap els centenars de ganivets que produeixen i està a sobre de tots els detalls del procés, sinó que també té temps per atendre tothom qui entra per la porta amb un problema per resoldre. “No volem perdre aquesta essència de taller local. Fins i tot puja gent de Barcelona perquè diu que a la ciutat no troba ningú que els deixi com nosaltres. Abans als pobles petits hi havia els ferrers, que feien les eines i també les reparaven. Aquí a Solsona aquesta feina la continuem fent nosaltres perquè si no no ho faria ningú més”.

Qui diu esmolar els ganivets de casa diu fer-ne a mida. “Nosaltres fabriquem milers de navalles cada setmana perquè servim arreu del món, però també escoltem i mirem de satisfer aquells professionals que necessiten o busquen peces úniques que no troben al mercat: des de restaurants que volen els seus propis ganivets per a sala i em demanen fer-los amb un mànec de fusta concreta fins a un pastisser que vol una reproducció exacta del ganivet que ha heretat del pare i que li va perfecte per tallar els seus pastissos”. Tot són reptes que l’obliguen a estar sempre alerta.

De tarannà inquiet i afable, David Pallarès no para ni un moment des que arriba a les 7 del matí. Té una oficina plena de papers i ganivets darrere una vidriera a peu de taller, però fins i tot les trucades les atén passejant amunt i avall per les instal·lacions de la fàbrica. No aprofita ni una excusa per seure, està a sobre de tot i tothom. Els deixa treballar, hi confia, per això els ha contractat, però la idea de l’artesà continua formant part del seu caràcter: cuidar totes les peces, controlar tot el procés. “Els encàrrecs particulars no són un gran negoci, però ens donen prestigi i ens els prenem com a reptes professionals: no és el mateix un ganivet per tallar tonyina que paper, per això cada encàrrec et demana encarar-lo diferent”. Aquests ganivets són, per la maneres com s’han de fabricar, els que connecten amb l’essència més autèntica la casa Pallarès amb el passat artesanal del gremi: tallar l’acer, donar-li forma, trempar-lo i esmolar-lo. I una vegada en servei, els ganivets bons s’han de cuidar i a vegades puja gent de Barcelona perquè diu que a la ciutat no troba ningú que els deixi com nosaltres. Tot i els camins temptadors que la globalització els ofereix per créixer, traslladar la producció al Tercer Món i dedicar-se més a vendre que a fabricar, Pallarès té clar que aquest no és el seu camí. “Ara al mercat pots trobar moltes fustes barates, per exemple, però nosaltres no volem sortir del boix, l’olivera i el faig si no és per fer encàrrecs especials amb fustes encara més nobles de les que fem servir normalment, com el banús africà. Ni volem traslladar-nos fora de Solsona ni rebaixar la qualitat”. Si el taller manté viva la història ganivetera de Solsona és pel caràcter valent i treballador que els caracteritza. Mentre els alemanys serveixin acer, doncs, tot apunta que la Pallaresa continuarà sent una de les navalles més populars del mercat i l’esperit de la tradició solsonina sobreviurà.

Un artesà ganiveter a Vic

“Soc fan dels Ganivets Pallarès perquè són ganivets de fer servir i aquesta és també la meva filosofia”. Ho defensa el vigatà David Serrat, l’únic ganiveter artesà que hi ha actualment a Vic i comarca. Serrat va descobrir aquest món ara fa 12 anys i s’hi va anar endinsant de manera autodidacta. Avui s’hi dedica plenament i els seus models, sota la marca DS Ganivets, s’estan fent un nom dins el sector. “N’he après molt, en aquests 12 anys, crec que ara soc un bon ganiveter”, deixa anar. Serrat completa ell mateix tot el procés de manera artesanal. Des del disseny inicial fins al treball amb l’acer o la confecció del mànec, ja sigui de banya o de fusta. “Soc un artesà pur i dur; s’ha de donar a l’artesania el valor que té”, defensa.


“DS Ganivets, ganivets per fer servir”. És el lema que acompanya la marca, testimoni de la seva obsessió per maridar disseny i utilitat. Per això treballa especialment els ganivets de cuina –“de batalla”, com en diu ell–, més pensats per al dia a dia que per ser exposats.

S

Serrat ja ha deixat de banda la seva anterior faceta d’emmarcador de quadres –a la botiga que regenta al carrer Sant Pau, i on ara té el taller– per centrar-se en aquest ofici: “Em considero un artesà ganiveter”, remarca. Un ofici que, ara mateix, no veu perillar: “Penso que va a l’alça, i de fet estan apareixent nous ganiveters, perquè la gent cada vegada agraeix més això de tenir uns ganivets personalitzats”.

Actualment enllesteix entre dos i tres ganivets diaris, sovint encàrrecs per a cuiners, regals o col·leccionistes. El seu objectiu, continuar creixent i evolucionant, també personalment: “Estic molt content amb la meva línia i la manera de treballar: aquest ofici m’omple molt”. I així d’esmolat ho transmet.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *