Suplement

Els millors minuts de la nostra vida

  • Compartir

Vampirs contra llepaculs

Jordi Remolins
2 d'agost de 2022

Fa unes setmanes van donar la Creu de Sant Jordi als Estopa. La decisió ha generat opinions enfrontades, des dels llepaculs de la banda que han defensat els valors d’una suposada cultura mestissa i s’han sumat a un populisme sense fi amb l’objectiu de mantenir els seus micròfons i columnes de premsa al capdamunt dels índexs d’audiència, fins als lletraferits i hiperventilats que lamenten que un grup que té lletres potser no gaire políticament correctes obtinguin una distinció que ells reservarien per a les patums de la pàtria.

Bé, jo tampoc els hauria donat la Creu, però perquè en això dels reconeixements hi veig una injustícia per comparació que sempre m’ha remogut el cervell i part dels budells. De fet, en una ocasió vaig plegar d’un mitjà de comunicació perquè entre altres motius cada any per Nadal ens regalaven una petita panera als col·laboradors, mentre que a un altre noi que estava més ben vist li’n deixaven una altra el doble de grossa al costat de les nostres. I a mi que me la suava el contingut de la meva panera, em semblava de mal gust que ni tan sols tinguessin el detall de dissimular, donant-li la seva d’una forma més reservada.

Musicalment els Estopa no han empatat amb ningú. Han tingut èxit, han venut molts discos i moltes entrades de concerts, però no tenen ni una cançó que em sembli prou emblemàtica per aparèixer al programa de ràdio –el Vampiresados– que des de fa anys faig a La Veu de Sant Joan. I això que cada vegada tinc menys prejudicis, ni musicals, ni culturals, ni idiomàtics, però sí pel que fa a un talent que en el cas dels Estopa no aconsegueixo trobar-los, ni de fet cap gana d’aconseguir-ho.

Quan vaig començar a escoltar programes musicals de ràdio gairebé havia de genuflexionar-me i resar perquè sonés una bona cançó. Això sí, comercial fins a la nàusea. Als anys vuitanta els lladrucs que anunciaven l’arribada del Suburbia dels Pet Shop Boys eren com una benedicció. Més tard vaig descobrir que per escoltar una bona cançó a una emissora d’FM calia més paciència que un eunuc per tenir una erecció. Ni Jordi Tardà, ni la majoria d’espais de Ràdio 3, ni els programets del cantant d’Els Pets tenien l’interès que meresqués que hi perdés el temps. Per això fa més de dues dècades vaig començar a fer programes de ràdio, primer a Ràdio Campdevànol abans que me’n fessin fora de males maneres, després a Ràdio Ripoll abans que en marxés tip de prepotències, i ja fa prou temps sense discrepàncies malgrat els meus intents per resultar insofrible, a La Veu. I els vampirs potser no existeixen, però el talent ja us dic ara que sí.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *